Des de fa molts mesos hem entrat en un període de “refredament” de l’economia, que és el cas invers de l’escalfament. Es considera que l’economia està escalfada quan la despesa dels diferents organismes i també la domèstica és molt gran, amb el risc que es corre de que la inflació es dispari desmesuradament.
Evidentment la situació actual és del tot oposada. La despesa pública i privada està sota mínims i la inflació molt baixa.
Sempre s’ha dit que la inflació i la creació d’ocupació segueixen camins contraposats: per a crear ocupació cal que la inflació sigui baixa. Fixeu-vos si ha d’estar malament l’economia que tot hi estar la inflació sota mínims (crec recordar que fa un temps hi va haver fins i tot deflació o sigui, inflació negativa)
Què s’ha de fer per a reactivar l’economia? Difícil. Si als economistes que donen les solucions no se’ls hi fa cas i els qui acaben prenen són els polítics i ja sé sap, els seus criteris no són sempre els ideals, s’acaba arribant a una situació de col·lapse econòmic com la que ara estem patint.
Però deixem-nos de macroeconomies i parlem de l’economia domèstica. El Periódico de Catalunya va treure el passat dilluns un extens reportatge sobre les botigues de barri que han de tancar per manca de negoci. No cal anar a Barcelona per comprovar la situació. Segur que prop de casa teva n’ha hagut de tancar alguna. Un dia d’aquesta setmana, sense anar més lluny, per la zona on aparco el cotxe quan vaig a treballar en vaig poder veure una que, suposadament, havia tancat “per reformes”. L’any passat a Amposta ja en va tancar una de les dos que tenia, per tant, he de pensar que ha tancat definitivament o, al menys, fins que passi la crisi (que n’hi ha per anys)
A l’esmentat reportatge del Periódico, demanava Pere Llorens, president de la Confederació de Comerç de Catalunya que “Es necessiten mesures per a incentivar el consum”. Aquesta seria la solució ideal, però amb l’actual política de retallades públiques i privades, amb més de 5 milions de persones a l’atur i sense cap tipus de perspectiva de trobar feina, al menys de forma immediata, amb la incertesa d’un futur millor, és normal que les classes mitjanes, fins ara el col·lectiu més important i que era el que estimulava el consum, passen a consumir l’estricament necessari i només en comptades ocasions fan “un extra”. Això vol dir que quan s’espatlla un electrodomèstic vell es miri de reparar en lloc de comprar-ne un de nou; que si a unes sabates se’ls hi pot donar més usos portant-les al sabater, es faci; que la roba es porti uns quants anys més encara que estigui una mica passada de moda; que al restaurant només es vagi en comptades ocasions en lloc de sortir una vegada o dos al mes com es feia fins ara, etc.
És això el que es vol? És això el que s’aconsegueix!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada