No és estrany que els mercats desconfiïn d’Espanya davant mesures que no arriben al fons
¡Madrid,
tenim un problema! El model, dissenyat en els últims lustres pels dos
partits que s’han alternat a la Moncloa, que havia de fer d’Espanya un
país de primera divisió s’ha ensorrat. A Europa no només ja no som un
miracle, sinó que hem passat a ser el paradigma d’una gestió
descerebrada dels fons que generosament durant anys ens van subministrar
per fer-nos majors d’edat. Com es diria en termes militars, hem tornat a
l’escamot dels maldestres. Per una altra banda, el somni de fer de
Madrid el cap de pont de Llatinoamèrica al nostre continent ha rebut un
torpede de primera magnitud amb la nacionalització parcial d’YPF per les
autoritats argentines, que no semblen proclius a encomanar a la capital
aquestes funcions representatives. Tant de bo l’exemple no s’estengui i
no s’obri la veda a altres atacs similars, tenint en compte els molts
interessos de les nostres grans empreses en terres pretesament
germanes.
I de portes endins tremolen els fonaments de l’Estat de les autonomies, que molts van celebrar com la fórmula magistral que tancava definitivament el tradicional enfrontament sanguinari entre les dues Espanyes. Avui hi ha discordança. Unes veus reclamen una recentralització política i administrativa mentre que en les nacionalitats històriques la força centrífuga adquireix intensitat. Algun polític ja s’ha permès augurar un inevitable xoc de trens entre els dos punts de vista.
Certament, la nostra política exterior, sobretot en el seu vessant europeu, ha passat a ser una variable plenament dependent dels esdeveniments que tenen lloc a Alemanya i França. No és estrany l’interès dels nostres polítics per la segona volta de les eleccions presidencials franceses, conscients que ens poden afectar en gran manera. Com que tampoc els temps estan per a l’èpica, les tremendes represàlies amb què el Govern pretenia castigar la insolència de la senyora Fernández de Kirchner s’han evaporat. Més Sancho Panzas que Quixots, ara es tracta d’aconseguir la millor indemnització monetària possible a l’espoli sofert per Repsol, no fos cas que la citada presidenta apliqués una mesura similar a algunes de les empreses hispanes que campen pels seus dominis. No estem per orgues.
Però en l’aspecte interior hi ha un cert marge de maniobra, malgrat les exigències de retallades i de forts ajustos pressupostaris provinents de Brussel·les i de Frankfurt. En l’àmbit polític s’hauria de començar a reformar el malmès mapa autonòmic. No sóc un expert en aquestes matèries, però m’atreveixo a suggerir que la reforma hauria d’anar en dues direccions. Per una banda, abandonar la fórmula del cafè per a tothom, que tampoc s’ha aplicat al peu de la lletra vistes les excepcions del País Basc i Navarra. I a més, concedir a Madrid un règim especial a semblança dels de Washington o la ciutat de Mèxic. A part d’una revisió a fons de les nostres finances públiques perquè d’una vegada i per sempre qui decideix la despesa sigui responsable de la recaptació dels fons que comporta.
Però és en el terreny de l’economia on el canvi de model, pel fet de ser més senzill, s’hauria de fer com més aviat millor. Per ara no hi ha senyals que s’hagi començat a caminar. Només cal veure el restabliment de la deducció, a l’IRPF, dels interessos meritats per la compra de vivenda. Argumentar que la resurrecció de la mesura és per ajudar a reduir l’immens parc de vivendes deshabitades no convenç. Perquè igual o millor resultat s’aconseguiria, amb el mateix esforç fiscal, incentivant el lloguer en aquesta Espanya tant de temps fascinada per la propietat del totxo.
No n’hi ha prou de retallar partides de despesa en el pressupost de l’any en curs. S’han de prendre mesures per assegurar que en el futur no tornaran a créixer i exigiran noves retallades. Per fer-ho es requereix donar molta més importància al càlcul del cost/benefici en la selecció de les inversions públiques, especialment en infraestructures. El seu manteniment és molt costós, i per això almenys han de ser capaços de generar prou riquesa per finançar-ho. Persisteix la inèrcia i sobren exemples de no anar en aquesta direcció. El més recent és el del corredor mediterrani. Pressionada per la multinacional Ford, la ministra Pastor ha resolt construir una sola via d’ample internacional, per a les mercaderies, paral·lela a l’actual traçat ferroviari. És un pedaç, una mena de carril bici quan el que es requereix és una àmplia calçada per a la circulació de molt tonatge. No és estranya la desconfiança dels denominats mercats davant d’unes retallades que no són autèntica reforma.
germanes.
I de portes endins tremolen els fonaments de l’Estat de les autonomies, que molts van celebrar com la fórmula magistral que tancava definitivament el tradicional enfrontament sanguinari entre les dues Espanyes. Avui hi ha discordança. Unes veus reclamen una recentralització política i administrativa mentre que en les nacionalitats històriques la força centrífuga adquireix intensitat. Algun polític ja s’ha permès augurar un inevitable xoc de trens entre els dos punts de vista.
Certament, la nostra política exterior, sobretot en el seu vessant europeu, ha passat a ser una variable plenament dependent dels esdeveniments que tenen lloc a Alemanya i França. No és estrany l’interès dels nostres polítics per la segona volta de les eleccions presidencials franceses, conscients que ens poden afectar en gran manera. Com que tampoc els temps estan per a l’èpica, les tremendes represàlies amb què el Govern pretenia castigar la insolència de la senyora Fernández de Kirchner s’han evaporat. Més Sancho Panzas que Quixots, ara es tracta d’aconseguir la millor indemnització monetària possible a l’espoli sofert per Repsol, no fos cas que la citada presidenta apliqués una mesura similar a algunes de les empreses hispanes que campen pels seus dominis. No estem per orgues.
Però en l’aspecte interior hi ha un cert marge de maniobra, malgrat les exigències de retallades i de forts ajustos pressupostaris provinents de Brussel·les i de Frankfurt. En l’àmbit polític s’hauria de començar a reformar el malmès mapa autonòmic. No sóc un expert en aquestes matèries, però m’atreveixo a suggerir que la reforma hauria d’anar en dues direccions. Per una banda, abandonar la fórmula del cafè per a tothom, que tampoc s’ha aplicat al peu de la lletra vistes les excepcions del País Basc i Navarra. I a més, concedir a Madrid un règim especial a semblança dels de Washington o la ciutat de Mèxic. A part d’una revisió a fons de les nostres finances públiques perquè d’una vegada i per sempre qui decideix la despesa sigui responsable de la recaptació dels fons que comporta.
Però és en el terreny de l’economia on el canvi de model, pel fet de ser més senzill, s’hauria de fer com més aviat millor. Per ara no hi ha senyals que s’hagi començat a caminar. Només cal veure el restabliment de la deducció, a l’IRPF, dels interessos meritats per la compra de vivenda. Argumentar que la resurrecció de la mesura és per ajudar a reduir l’immens parc de vivendes deshabitades no convenç. Perquè igual o millor resultat s’aconseguiria, amb el mateix esforç fiscal, incentivant el lloguer en aquesta Espanya tant de temps fascinada per la propietat del totxo.
No n’hi ha prou de retallar partides de despesa en el pressupost de l’any en curs. S’han de prendre mesures per assegurar que en el futur no tornaran a créixer i exigiran noves retallades. Per fer-ho es requereix donar molta més importància al càlcul del cost/benefici en la selecció de les inversions públiques, especialment en infraestructures. El seu manteniment és molt costós, i per això almenys han de ser capaços de generar prou riquesa per finançar-ho. Persisteix la inèrcia i sobren exemples de no anar en aquesta direcció. El més recent és el del corredor mediterrani. Pressionada per la multinacional Ford, la ministra Pastor ha resolt construir una sola via d’ample internacional, per a les mercaderies, paral·lela a l’actual traçat ferroviari. És un pedaç, una mena de carril bici quan el que es requereix és una àmplia calçada per a la circulació de molt tonatge. No és estranya la desconfiança dels denominats mercats davant d’unes retallades que no són autèntica reforma.
Economista.
