La conveniència de tenir un pla (un article d'Antonio Argandoña)

 

El Govern ha d'explicar què pensa fer a curt i llarg termini perquè sapiguem cap on anem

L'economia espanyola ens dóna un ensurt rere un altre. És clar: era d'esperar. Si algú es pensava que amb un nou Govern tot seria més fàcil, estava equivocat. Els ensurts els donen els mercats financers, que estan inquiets: per Espanya, per la Unió Europea, pel petroli, per la Xina… I, és clar, cada notícia nova posa en marxa una cadena de reaccions: puja la prima de risc, els gurus econòmics fan noves prediccions de to catastrofista, les autoritats europees tornen a dir-nos el que hem de fer, i així fins al pròxim episodi.

No solament són els mercats els que es posen nerviosos. També dins del país se senten veus crítiques: el Govern ha fracassat, hi haurà eleccions anticipades, ens acabaran rescatant, la fi del món arribarà la setmana que ve, etcètera. Els uns, perquè el Govern s'ha passat; els altres, perquè no hi ha arribat o perquè no ha fet el que jo deia que havia de fer o, simplement, perquè no sabem el que ens passa i, és clar, manifestem el nostre malestar.
Sempre he pensat que no és bo donar consells a qui no en demana, però aquesta vegada també em deixaré portar per aquest nerviosisme generalitzat i diré alguna cosa sobre el que em sembla que el Govern hauria de fer. Sense pretensions que em faci cas, és clar. Però aquí ho tenen, per si ens pot ser útil als ciutadans.
Necessitem un pla. Suposo que el Govern el té, però no el veig per enlloc. Un pla significa diverses coses. Una: ha d'incloure tots els problemes importants, perquè tots estan relacionats d'una manera o d'una altra. La reforma laboral, per exemple, és la germana de la de les pensions, la tia de la recuperació de la confiança i la cosina de la reforma educativa. Per tant, el país ha de saber que el Govern té un pla (si el té), que implica tota la família de problemes econòmics, socials i polítics que afecten el país.
Una altra: ha de ser un pla a llarg termini. Al desembre, el Govern va fer el primer pas per corregir el dèficit públic; el segon pas va ser la presentació dels Pressupostos; el tercer va ser la correcció que se'n va fer la setmana següent. I queden per fer molts passos més. I després s'ha de posar data a les diferents accions. La reforma laboral ja està al carrer, encara que no serà la definitiva. Farà falta una reforma fiscal, perquè l'embolic d'impostos necessita una correcció. Haurà d'esperar uns mesos o un parell d'anys, i estarà connectada amb la reforma del finançament autonòmic, que també haurà d'esperar, però no gaire. I així amb tota la resta.
Les diferents accions es desenvolupen en el temps, de manera que s'ha de contemplar un escenari d'uns quants anys. Perquè als mercats els hem de dir que sí, que tancarem el dèficit públic, però que no ho podrem fer aquest any, ni potser el pròxim, però sí el següent. I perquè s'ho creguin, els haurem d'explicar les previsions de l'any que ve, i les de l'altre, i les del següent, i les mesures que es prendran aquest any, i les de l'any que ve. Això és un pla a llarg termini.
I com que les coses no sortiran tal com estaven previstes, haurem de fer escenaris. Si tot surt bé, l'any que ve estarem aquí; i si surt malament, estarem allà, i aleshores prendrem aquestes mesures; i si surt molt malament, estarem en aquest altre lloc, i llavors prendrem aquestes altres mesures. I, al final, esperem acabar en aquesta situació, que és la que desitgem, i trigarem dos anys a arribar-hi si tot surt bé, i cinc si tot surt malament. L'important és que sapiguem on anirem a parar, i que el camí que seguirem està previst i sabem el que hem de fer en cada cas. O sigui, que el pla és viable. I, per tant, que és creïble.
I tot això s'ha d'explicar. Primer, als de dins. No ens ho creurem, és clar, perquè tots som molt llestos. Però sabrem cap on ens vol portar el Govern, i quins seran els passos, i quins seran els costos. I després s'ha d'explicar als de fora. Als mercats, que han de saber quins són els escenaris en què es mou el nostre Govern. I als nostres socis comunitaris, que, ens agradi o no, ens han de donar el vistiplau, sobretot perquè ells ofereixen la garantia del nostre deute. I a l'opinió pública, que es deixa portar per les crítiques furibundes dels gurus, que van decidir fa un parell d'anys que la moneda única havia de desaparèixer i que des d'aleshores continuen insistint que els problemes d'Espanya, com els de Grècia, Irlanda, Portugal o Itàlia, ens acabaran portant a aquest resultat molt molt aviat.
Però MOLT AVIAT, acabo de dir. I és que necessitem paciència. Ens queixem que la reforma laboral no ha donat resultats: és clar, no en pot donar al cap d'un mes. Encara seguim amb el dèficit públic sense controlar: és clar, és qüestió d'anys, no de dies. Recuperem la serenitat: les xifres de l'abril no són gaire diferents de les del desembre, o sigui que calma. I diàleg. El Govern ha de manar, però nosaltres, els ciutadans i els grups d'interès, hem de donar la nostra opinió i, si és procedent, el nostre consell. Encara que em temo que l'atmosfera política no està per a gaire diàleg, ni la letargia de la societat civil ajuda a crear l'ambient necessari.

Professor del IESE. Càtedra La Caixa.