MANIFESTACIÓ SÍ, MANIFESTACIÓ NO

Foto de VilaWeb. 

Queden 2 dies per a la que es preveu multitudinària manifestació de l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya.
Més enllà de fer cas del motius que et donen els diferents partits, igual com va passar aquell ja llunyà 10 de juliol de 2010, penso que s’hi ha d’anar.
Llavors va ser pel dreta a decidir, ara serà per a reclamar que Catalunya sigui un nou estat d’Europa.
Fa dos anys, el govern de la Generalitat, amb José Montilla al cap davant, van decidir acudir-hi darrere d’una senyera per a que ningú pogués interpretar coses estranyes. Recordo, encara que no hi vaig ser present per motius de salut, que els van escridassar i fins i tot, algú, els va intentar agredir. Això demostra clarament el sectarisme que practiquen algunes persones.
Aquestes persones, que també estaran presents a la manifestació de dimarts, només tenen un punt de vista sobre la realitat de les coses i pensen que la resta del món estem equivocats. Més que catalans independentistes, són catalans excloents.
Què passaria si Mas decidís finalment anar a la manifestació? El tracte que rebria seria similar? Igual no ho sabrem mai, encara que, personalment, penso que no.
Potser per això el PSC hagi optat per no acudir com a partit. No seria el primer cop que s’escridassaria els seus dirigents, encara que no es diguin José Montilla.
Jo, que sóc un catalanista militant i independentista convençut, però realista (qualitat que molts independentistes no tenen), vaig assistir a la meva primera manifestació de l’11 de setembre l’any 1978 quan només tenia 20 anys. I hi vaig tornar-hi l’any següent. Encara recordo que pel matí buscàvem el Fossar de les Moreres (on està enterrat Rafel de Casanova) i ningú ens sabia dir on era, ni la guarda urbana (llavors es deien així) Posteriorment varem saber que estava a la veïna localitat de Sant Boi (les més vells segur que se’n recordaran que en temps de Franco, oficialment era San Baudilio)
En aquell temps ja s’escoltaven crits de “botiflers” dirigits a alguns polítics i partits concrets. Per tant, res de nou. Des d’ençà no hi havia tornat. Segur que si en lloc de viure a quasi 200 Km., visqués allí mateix, hi aniria cada any.
Finalment (i sense que serveixi de precedent), em poso al costat de Mas i no perquè estigui d’acord amb el que va dir, sinó perquè és el mateix que dic jo des de sempre.  
Ahir Mas va posar en dubte que des de Madrid s’acabés acceptant el pacte fiscal que pretenen els de CiU, però llavors va dir: Els qui reclamen la independència, es creuen que ho tindran fàcil? És el realisme del que us parlava abans.
Per les bones Madrid no ens donarà mai la independència i per les males encara ho tenim més magre. Els nacionalistes espanyols (que n’hi ha de tots els colors i ideologies) tenen molt clar el concepte de la indivisibilitat d’Espanya. I els més extremistes ja sabeu el que pensen...

Dijous em deia un antic conegut caldria fer la política dels fets consumats, com a Kosovo i fer una declaració unilateral de independència. Ni així! Kosovo formava part de l’antiga Iugoslàvia, un país que es va acabar desintegrant en un bon grapat de nous països. Després va venir el reconeixement per part de la majoria de la comunitat internacional (Espanya no)

Però Catalunya no és el mateix cas i des dels govern d’Espanya es posarien tots els pals a les rodes possibles per a que, principalment Europa no ens reconegués com a estat independent, per molt que en volguéssim formar part. (Sèrbia, de qui formava part Kosovo, tampoc en reconeix la independència)