JOAN TAPIA
Periodista
Després de la cimera de València que ha aprovat la línia programàtica socialista per a les importants eleccions autonòmiques i municipals del mes de maig, el líder del PSOE va firmar ahir a la Moncloa el nou pacte contra el terrorisme gihadista. Superada la divergència sobre la presó permanent revisable -el PSOE assumeix la seva vigència i el Partit Popular s'obliga a no trencar el pacte si un Govern socialista l'elimina-, els dos grans partits han firmat un pacte necessari. No és només que l'atemptat contra Charlie Hebdodemostri que el fonamentalisme islàmic és una amenaça brutal, sinó que l'experiència espanyola -els atemptats d'Atocha del març del 2004- indiquen que el nostre país no és immune a aquest tipus d'atacs. Més aviat tot al contrari.
A Espanya ja hi ha hagut tres pactes antiterroristes. Llàstima que precisament el 2004, després de l'11-M, el Partit Popular fes assumpte de discòrdia de l'autoria del crim. I que després ataqués la negociació amb ETA -que va portar al divorci entre la banda i l'esquerra abertzale i que, juntament amb l'actuació policial, ha fet del terrorisme etarra una cosa del passat- afirmant que Zapatero «traïa els morts» i encapçalant grans manifestacions de protesta. Seria injust no recordar que llavors ni Aznar ni Rajoy van actuar de manera responsable. Ara el PSOE podia estar temptat de pagar amb la mateixa moneda i no ho ha fet. Rajoy va afirmar ahir que Espanya és un país seriós en el qual hi ha d'haver unitat enfront del terrorisme. Tenia raó, perquè Pedro Sánchez no ha fet com ell el 2005.
El líder socialista podia dubtar. Primer, pel passat recent ja ressenyat però també perquè, des que va arribar al poder, a primers del 2012,Rajoy no ha volgut pactar res amb els socialistes quan un mínim consens sobre política econòmica hauria estat molt convenient. I ara -després de la irrupció de Podem en les europees- el Partit Popular practica una doble estratègia. Per una part alaba el bipartidisme iRajoy repeteix que els països que van bé són els que tenen dos grans partits que s'alternen en el govern. Creu que així desqualifica Podem però oblida que el bipartidisme no és la panacea. Només existeix i és positiu si així ho jutgen els ciutadans. A més tendeix a plantejar el debat actual com una lluita binària entre el PP, amb l'actiu de la incipient reactivació, i les promeses insolvents de Podem. Així al PSOE tan sols li queda la possibilitat d'optar entre el PP (la raó i l'ordre) o l'aventurisme de Pablo Iglesias. I és que Pedro Arriola (el guru electoral de la dreta) creu que la partició de l'electorat progressista en tres (PSOE, IU i Podem) el pot beneficiar.
A més el PSOE afronta unes eleccions que les enquestes diuen queSusana Díaz pot guanyar amb certa comoditat i les fotos amb el PP (que va arribar primer en les andaluses del 2012) li poden no convenir. És cert, però els partits de govern no han de primar sempre l'oportunitat del moment i portar la seva legítima oposició a extrems d'irresponsabilitat. La llàstima és que el PSOE no ha estat a l'altura en el camp econòmic. Un destacat economista em deia l'altre dia que Zapatero va admetre tard la crisi (cert que llavors el BCE apujava tipus d'interès per por de la inflació) i ara Sánchezs'equivoca en la reticència a admetre certa reactivació. L'oposició a moltes mesures socials del Govern no hauria de portar els socialistes a una crítica erràtica al rigor econòmic que -iniciat per Zapatero el 2010- està donant els seus primers resultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada