La forta aposta de Varufakis

JOAN TAPIA

Periodista

La victòria de Syriza en les eleccions gregues marcarà -tot i que Grècia només representa el 2% del PIB europeu- tant l'agenda europea com el 2015 espanyol, any electoral. L'esperança d'una certa esquerra radical, romàntica o ben intencionada és que Syriza aconsegueixi suavitzar l'ajust europeu (en especial el de l'Europa del sud) impulsat per Alemanya. La por és que porti a la sortida de Grècia de l'euro, provoqui el descarrilament del projecte europeu i agreugi la crisi.

La primera setmana ha anat malament. Els diners fugen. La borsa grega ha patit pèrdues serioses, hi ha èxode de dipòsits bancaris -per por del corralito i/o la devaluació- i divendres el tipus d'interès dels bons grecs a tres anys es va elevar a ni més ni menys que el 19%.

Per una altra part, el Govern d'Alexis Tsipras no ha fet res per tranquil·litzar els estalviadors i els mercats. Compleix les seves promeses electorals sense explicar com les podrà pagar. En la seva primera reunió va acordar mesures que van directament contra la competitivitat i que impliquen un descens dels ingressos públics. Va apujar de 586 a 751 euros el salari mínim (648,6 euros a Espanya). ¿Això ajudarà les empreses a sobreviure o les perjudicarà i incitarà a submergir-se? També va paralitzar la privatització del port del Pireu a una empresa xinesa (irritant aquest país) i la de la companyia d'electricitat. Menys ingressos per a l'Estat i més desconfiança internacional. I va decidir readmetre 10.000 empleats públics. Més despesa pública, més dèficit…

I el nou ministre d'Economia, Iannis Varufakis, va coronar aquesta fugida cap endavant divendres quan davant del president de l'Eurogrup -l'holandès Jeroen Dijsselbloem- va afirmar que Grècia no negociaria més amb la troica (la va qualificar de «comitè corrupte») i convocaria una conferència internacional per reestructurar el deute (320.000 milions d'euros i el 175% del PIB). Tampoc demanarà una nova pròrroga del segon rescat que acaba a finals de febrer. Varufakis és un economista format a la Gran Bretanya, ha estat professor a Austràlia, és conegut pel seu marxisme heterodox i és popular per les seves intervencions en televisió contra «el dictat alemany».

I és clar, Dijsselbloem li va respondre que la conferència internacional ja existeix. És l'Eurogrup, que posseeix (després dels dos rescats) la majoria del deute grec.

Xoc de trens

Aquesta és la força de Varufakis en l'aparatós xoc de trens que s'acosta. Creu que per a la UE és millor cobrar alguna cosa (per exemple un 50%) que res i córrer el risc d'una explosió de l'euro. Però Europa (no només Alemanya i els països del nord) està recelosa. El 70% del deute està en mans d'organismes europeus (i de l'FMI) i l'impagament grec recauria en els contribuents (alemanys en primer lloc). També perquè ja hi va haver el 2011 una quitació de 70.000 milions i la major part del deute és -gràcies als rescats- a 30 anys i a un tipus d'interès mitjà del 2,4%, per sota del d'Alemanya o Àustria. I el pagament anual del deute representa el 4,3% del PIB, similar al d'Itàlia o Irlanda (4,1%) i una mica superior al d'Espanya (3,3%).

Lorenzo Bini-Smaghi -intel·ligent exconseller del BCE- argumenta que és fals que el deute sigui impagable perquè els estats sols paguen els interessos (el principal es refinança i es pot convertir en deute perpetu). I el rescat tampoc ha fracassat. Grècia es comença a recuperar, creix a l'1,7% (una mica més que Espanya) i ha eliminat el dèficit primari (abans del pagament d'interessos).

L'ortodox ministre alemany Wolf-gang Schäuble va contestar per avançat a Varufakis: «Ningú ha rebut ajuda que no hagi demanat. Si ara no la desitgen, cap problema». ¿Que s'espavilin per pagar les nòmines o que facin fallida i surtin de l'euro? Alemanya creu que Grècia hauria pogut enfonsar l'euro el 2010 o el 2012 però no ara perquè hi ha nous mecanismes europeus i Espanya, Portugal i Irlanda estan en millor situació.

¿Schäuble i Varufakis són dos temeraris automobilistes que acceleren cap al precipici a veure qui frena abans, com al cèlebre film de James Dean? Si és el cas, Varufakis ha de tenir bon pols. La democràcia és la democràcia i l'elector alemany, o holandès, no vol pagar més impostos per ajudar Grècia (tampoc crec que l'espanyol desitgi perdonar els 26.000 milions prestats que equivalen a les prestacions anuals de desocupació). I els tractats europeus rebutgen una Unió de Transferències (una altra cosa van ser els fons de cohesió que Felipe González va arrencar a Helmut Kohl).

Syriza frega la majoria absoluta per la prima de 50 diputats al guanyador. Està legitimada per governar, és clar. Però no ha d'oblidar que només ha tingut el 36,4% dels vots (el PP en va obtenir aquí el 40% el 2011) i que els partits que han fet l'ajust (Nova Democràcia, Pasok i el de Iorgos Papandreu) sumen el 34,9%. Si Syriza calcula malament, sortirà malparada. Els cops de timó que costen suor i llàgrimes no es fan -en democràcia- amb el 36% dels vots.

¿El xoc Schäuble-Varufakis acabarà en un pacte intel·ligent o en una gran catàstrofe? Schäuble té marge (una altra cosa és que vulgui), però Varufakis haurà de revisar les seves promeses. Fer marxa enrere una mica i enervar l'esquerra de Syriza, una coalició de molts grups. ¿Ho voldrà fer i ho sabrà fer o s'estimbarà pel penya-segat?