S’ESTÀ PARLANT DE LES PENSIONS

Quan sé parla d’alguna cosa mai saps si és bo o dolent... Suposo que depèn del moment i del sentit en que enfoques el tema. Aquests darrers dies coincidint amb l’any que s’acaba s’està parlant mol de les pensions i no precisament en positiu, ja que els que està passat gràcies a Rajoy és que any rere any les pensions espanyoles perden poder adquisitiu.

Però el tema hauria de ser molt més ampli i parlar també dels sous públics. O sigui el que reben els treballadors públics que van, si fa o no fa paral·lels a les pensions, ja que en tots dos casos formen part dels Pressupostos Generals de l’Estat i els augments, congelades, però també retallades les aprova el govern de l’Estat.  

Com sabeu fa un parell de mesos que sóc pensionista. La meva pensió no me la paga la Seguretat Social sinó la Direcció General de Costos de Personal i Pensions Públiques perquè com a funcionari de l’Estat que era tenia un règim diferent. Tot i això suposo que els extraordinaris increments que tindré any rere any seran en el mateix percentatge que la resta de les pensions.

Com us comentava se parla molt de pensions i poc de sous públics. El col·lectiu de treballadors públics que són tots aquells que treballen a l’administració, ja sigui central, autonòmica o local.

Des de l’any 2011 en el que el govern de Zapatero va acordar rebaixar els sous públics en un 7,5% de mitjans, després de 6 anys, la majoria d’aquests encara estan pels mateixos nivells que llavors i tot gràcies als triennis, ja que els percentatges anuals d’increment encara no haurien aconseguit equiparar-los. Si l’IPC no ha parat de pujar, imagineu-vos la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit el col·lectiu.  

Sobre les pensions se’n parla molt i s’actua poc. Un dels disbarats més grans que se diu sobre les pensions és que es trauran en funció del govern que guanyi les eleccions. És una por que sol llançar el partit que està al govern davant d’unes imminents eleccions generals, però també autonòmiques. I si ho dic és perquè conec perfectament el cas.

També se diu que el col·lectiu de pensionistes sol ser més conservador que la resta de la societat i que normalment vota al partit que governa. La veritat és que desconec si hi ha algun estudi seriós sobre aquest tema, però de ser veritat, farien bé els governs successius de tractar els jubilats (i també els pensionistes, no tenim que oblidar-los) amb molta més benevolència, ja que amb envelliment de la població cada cop representarà un percentatge més gran i si un dia se’n arriben a atipar, els governs poden anar caient un darrere de l’altre fins que s’arribi a aquells que, de veritat, apliqui les polítiques econòmiques adients i restableixi la normalitat que hi havia només fa uns anys quan els increments de les pensions anaven en consonància amb la pujada de la inflació.

Des de que el govern de Zapatero me va abaixar el sou, mai més he votat socialista en unes eleccions generals. Si aquells que diuen que representen a la classe treballadora té fallen hi deixes de confiar i és molt difícil retornar-los la confiança. Possiblement aquest és el problema mes gran que té el PSOE. I amb tota seguretat, com jo n’hi ha molts més. Per això, tal com llegia avui  mateix a eldiario.es, Rajoy tanca el seu primer any en minoria amb el poder intacte i les seves lleis més polèmiques en vigor.

No sóc massa de pronòstics, ja me coneixeu. Però ne vaig a fer una: Tenim PP per a anys i sinó ja m’ho direu...

Acabaré amb una metàfora que vaig llegir ja fa anys. Si Espanya fos el país dels dinosaures votaríem al meteorit! 

LA NOSTRA RIBERA 404

SOLSONA 8

Els mites caiguts el 21-D

ALBERT SÁEZ 

L'esquerra va perdre durant anys culpant als abstencionistes en lloc de fer autocrítica

Durant anys, l'esquerra catalana va dormir tranquil·la després de les seves successives derrotes davant el pujolisme. Els politòlegs van inventar un concepte, abstenció diferencial, que permetia evitar l'autocrítica. Segons aquest mite, una part de l'electorat català s'abstenia en les eleccions al Parlament perquè no se sentia concernit pel que allà es decidia. Aquests abstencionistes es concentraven a les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona i tots eren potencialment votants d'esquerres. Segons aquest raonament, amb una participació per sobre del 75%, els partits anomenats nacionalistes no aconseguirien mai majoria al Parlament. El 2015, aquest castell de cartes va trontollar i el 21-D es va enfonsar definitivament: amb una participació del 82%, l'independentisme va aconseguir 70 diputats i va tornar a perdre en vots, encara que menys del que alguns afirmen: si mesurem el vot representat en els escons, els independentistes sumen el 48,2% davant el 51,6% que no ho són. Una altra cosa és si mesurem els constitucionalistes, que sumen el 44,1%. Amb una participació rècord, les coses estan més o menys com estaven quan votava el 70%, almenys pel que fa a l'assumpte de la independència. I amb el mite de l'abstenció diferencial, cauen el de la majoria silenciada i el de la falta de proporcionalitat del sistema electoral: com han explicat els investigadors Fernández Esquer i Rama Caamaño la mitjana de les eleccions catalanes se situa en el 3,9 davant el 7,2 del Congrés dels Diputats en l'índex de Gallagher.



Enderrocar aquests mites, abans que en surtin de nous com el de Tabàrnia, és tan o més important com l'esforç que s'ha fet per desfer els dels independentistes: no van tenir ni tenen un mandat democràtic ni una majoria suficient per fer una altra cosa que no sigui governar una autonomia si arriben a posar-se d'acord. A les seves mans està decidir si ho tornen a fer sobre la irrealitat i es carreguen l'últim mite que els allunya del pitjor d'Europa: “Catalunya, un sol poble”. Res causaria avui més alegria a l'Espanya immobilista com que siguin els independentistes els que el destrueixin.

REFLEXOS EN GROC

Bon dia! 

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

LA NOSTRA RIBERA 403

SOLSONA 7

L'ACUDIT DEL DIA 30-12-2017

De Manel Fontdevila a Eldiario.es

Presidència 3.0, no gràcies

ARGELIA QUERALT 

Si es canvien les regles de joc a posteriori i 'ad personam' s'estarà trencant el principi de seguretat jurídica i també el d'igualtat

La nova aventura en la qual pretén embarcar-nos Carles Puigdemont és que acceptem una presidència 3.0. Aquesta possibilitat no és sostenible ni des del punt de visa jurídic ni polític. El reglament del Parlament permet que es pugui formalitzar l’accés a la condició plena de diputat a través d’un procediment escrit, no presencial. Així doncs, Puigdemont i altres diputats electes fugits a Brussel·les i els diputats electes que estan en presó provisional poden accedir al seu càrrec sense dificultat.

Ara bé, la condició de diputat comporta una sèrie de drets i prerrogatives, però també de deures, d’entre els quals cal destacar haver d’assistir als debats i a les votacions del ple i de la comissions de les quals siguin membres. De moment, aquests deures no podran ser complerts per tots ells. En tot cas, com a diputats sí que poden ser proposats per a la investidura per la persona que ostenti la presidència del Parlament.
Autorització judicial

Els presos preventius necessiten una autorització judicial per poder anar al debat d’investidura, ja sigui en condició de candidats o bé de mers diputats. Donada l’especialitat que revesteix un debat d’investidura, és probable que el magistrat els la concedeixi. No obstant, un cop hagi començat la legislatura, no concedirà permisos per assistir als debats i votacions propis del funcionament ordinari del Parlament. Si no, es trencaria el sentit de la presó provisional.

Els diputats que són a Bèlgica no necessiten autoritzacions. Seria diferent si decideixen tornar i s’executa l’ordre de detenció que pesa sobre ells. El més probable és que una vegada posats a disposició judicial, el magistrat també decreti presó provisional.

Ara arriba la pregunta clau: ¿la persona que se sotmet a la investidura ha de ser físicament al Parlament? Crec que la resposta només pot ser afirmativa: la normativa aplicable indica que el candidat presentarà el seu programa de govern a la Cambra, la qual cosa, d’acord amb una interpretació sistemàtica, només pot ser entesa també com a la Cambra: aquesta és l’única interpretació sostenible en un sistema de representació política com el nostre.

Si als nostres legisladors se’ls passés pel cap fer algun tipus de canvi que permetés una investidura a distància, estarien vulnerant els més bàsics principis de l’Estat de dret democràtic. La ciutadania va anar a votar sota una sèrie de premisses jurídiques (i sota la promesa de Puigdemont que tornaria). Si es canvien les regles de joc a posteriori i ad personam, s’estarà trencant el principi de seguretat jurídica (i el d’igualtat, per cert). Així mateix, es conculcarien les funcions de control polític que el Parlament ha d’exercir sobre el president i el seu Govern.

Per a un altre article deixaré el fet que la immediatesa i el lideratge diari que requereix la presidència d’una autonomia són incompatibles amb viure a l’estranger... i amb estar privat de llibertat.

REFLEXOS A LA SÉQUIA

Bon dia! 

TABÀRNIA I EL SECESSIONISME CATALÀ

Tot i que ahir dia dels innocents van ser moltes les bromes que van fer servir Tabàrnia, el fet en si no és broma, tot i que el seu contingut pot sonar a conya que de fet és el que és.   

El nom de Tabàrnia va començar a sonar fa uns dies, després de les eleccions del 21-D. Tabàrnia seria una gran regió que inclouria, més o menys les dues grans àrees metropolitanes de Catalunya. La de la part de Barcelona seria la Tabàrnia Baixa i la de Tarragona la Tabàrnia Alta. No me pregunteu perquè és així perquè no ho sé.

Com sabeu, per tota aquesta gran àrea de la Catalunya central i mediterrània va guanyar majoritàriament C’s. Llavors algú va pensar: Si Catalunya se’n vol anar d’Espanya, per què aquests vast territori que ha votat no a la independència, no se pot independitzar de Catalunya? La proposta té la seva lògica, no trobeu?

Se tracta només és una idea fantàstica sense cap possibilitat de prosperar, tot i que hi ha gent que s’han cregut que és una proposta política en tota regla.

Suposo que només es tractava de llançar la idea per a veure com reaccionava el sector més independentista i si veurien amb bons ulls que una part del territori català s’independitzés d’una hipotètica Catalunya independent.

Tot i la fantàstica idea (fantàstica de fantasia no d’extraordinària) vull recordar que dintre de Catalunya hi ha moviment separatistes. Estic parlant de la Vall d’Aran, un territori que té trets diferencials com per exemple la llengua.

Tornant al camp de la fantasia, la mateixa nit electoral, una vegada se van conèixer els resultats definitius i en veure que ERC va guanyar amb claredat a les comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre, va córrer per les xarxes socials la idea d’independitzar el nostre territori.

Aquesta idea no és nova. De fet ve de molt lluny. El concepte de la quinta província catalana amb capital a Tortosa ve de temps remots. No sabria concretar més. Vull recordar que a principis dels segle XX Tortosa era la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants només pel darrere de Barcelona i Tarragona.

De vegades, degut a l’oblit que ha patit el territori històricament, també s’ha proposat (tot i que d’una manera molt informal) que en lloc de ser la quinta de Catalunya podria ser la quarta de l’Aragó.

No fa tants anys, de fet sobre uns 15, quan les comarques de l’Ebre defensaven el riu en contra del Pla Hidrològic Nacional ideat pel govern d’Aznar i veient que el govern presidit per Pujol no estava al nostre costat, vam ser molts (entre els quals m’incloc) que vam dir que la millor solució per al nostre territori seria la independència respecte als altres territoris de Catalunya. Històricament, les comarques de l’Ebre sé situen dintre del que s’anomena la Catalunya Nova conquerida pel comte Berenguer IV allà pel segle XII. 

https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2017-12-28/votar-por-tabarnia-que-es-barcelona-is-not-catalonia_1498945/

LA NOSTRA RIBERA 402

SOLSONA 6

Euclides a Tabàrnia

LUIS MAURI 

Els creadors de l'estrambòtica Tabàrnia redueixen l'independentisme a l'absurd i col·loquen aes secessionistes davant un reflex confús i pertorbador

Aquest país hauria d’organitzar un homenatge al grec Euclides, el pare de la geometria. No és clar si Euclides va ser un matemàtic o el cap o el sobrenom d’un grup de matemàtics. Sí que sembla acreditat que, individu o col·lectiu, va desenvolupar la seva obra a Alexandria a cavall dels segles IV i III aC i que va ser un entusiasta defensor de la reducció a l’absurd com a mètode de demostració científica.

La reducció a l’absurd consisteix a negar la proposició la validesa de la qual es pretén demostrar. Si el desenvolupament per mètodes lògics d’aquesta negació desemboca en una contradicció insoluble o absurd, la proposició sotmesa a prova és verídica. I, viceversa, si la negació condueix a una conclusió lògica i verídica, la proposició analitzada és falsa. Així va demostrar Euclides que els nombres primers són infinits.

Aquest mètode de demostració tan valuós per a la ciència matemàtica sol tenir menys fiabilitat en altres camps del coneixement, sobretot quan les dades fredes/objectives/neutrals són substituïdes per opinions, emocions o prejudicis calents/subjectius/interessats. Llavors hi ha un elevat risc d’obtenir una fal·làcia en lloc d’una verificació científica.

La política, per aquesta raó, és un camp poc propici per a la prova que tanta glòria va brindar al pare de la geometria. Això no vol dir, no obstant, que no estigui plena d’absurditats.

Els creadors de l’estrambòtica Tabàrnia, tan en voga aquest Nadal postelectoral, assenyalen amb sarcasme l’argumentari independentista com a font de contradiccions. Publiciten aquest esguerro territorial que inclouria les zones més urbanes de les províncies de Barcelona i Tarragona, i li endossen els mateixos greuges i les mateixes reivindicacions identitàries, polítiques, fiscals, jurídiques i econòmiques que els independentistes branden en defensa de la secessió de Catalunya. La provocació acaba resultant: les pretensions dels falsos secessionistes de Tabàrnia són contradictòries i absurdes, en efecte, però col·loquen l’independentisme català davant d’un mirall difícil i pertorbador. ¿Què es veu en el reflex? Que moltes consignes independentistes no tenen més solidesa o veracitat que les de la chirigota tabarniesa.

Altres absurds d’aquests dies. ¿La Constitució és la norma que consagra l’Estat de dret i empara la ciutadania o és el jou que l’oprimeix? Després de mesos arrossegant la Carta Magna per terra, el PDECat i ERC van votar ahir al Parlament demanar empara al Tribunal Constitucional contra l’article 155. Pels seus socis de la CUP sí que hi ha incompatibilitat clara entre les dues formulacions, ja que no reconeixen a la Constitució ni al TC cap autoritat a Catalunya. ¿Qui és coherent i qui incongruent?

El PP pressiona Arrimadas perquè intenti forjar una majoria de govern, tot i la seva manifesta carència d’aliats. Que ràpid que ha oblidat el partit de Rajoy que el seu líder va renunciar a prendre la iniciativa després de les generals del 2015 i va preferir esperar que Sánchez es cogués a l’olla de la seva pròpia impotència.

¿La solució d’una equació no depèn de l’equació mateixa, sinó de qui beneficia o perjudica en cada moment? No, les lleis matemàtiques no regeixen en política.

L'EBRE I L'ILLA DE GRÀCIA

Bon dia! 

PER UN GRAPAT D’EUROS

El que com jo ja teniu una edat segurament recordareu aquell western dirigida per Sergio Leone i amb música de Ennio Morricone que portava per títol Per un grapat de dòlars.  

Els que com jo ja teniu una edat és molt més difícil que ens ensarronin que a un jove passerell que acaba de caure del niu. Ni tant sols un dia com avui que com tots sabeu és el dia dels innocents.

Com que les innocentades avui ja les he fet, ara us parlaré d’una cosa molt més seriosa i tot i que és lícita, els protagonistes han quedat retratats com deia Josep Pedrerol.

Com suposo que sabeu i sinó ho sabeu per això estic jo per a informar-vos, ahir dimecres sé van debatre les mocions de censura dels consells comarcals del Montsià i del Baix Ebre. Què cap habitant de la riba Nord de l’Ebre s’ho prengui a mal si he posat abans el Montsià perquè, cronològicament parlant, sé va anunciar primer.

Ahir va ser un dia trits per al PSC i sobre tot per a Paco Miró i Enric Roig que van veure col els volaven dos dels pocs càrrecs que encara ostentaven els socialistes. Segons els promotors de la moció (ERC i PDeCAT) el culpable de tot plegat és el suport del PSC a l’article 155 de la Constitució pel qual, l’Estat va intervenir l’autonomia catalana. Tal com s’han anat desenvolupant els fets al llarg d’aquest procés independentista que de moment no ha portat en lloc, sinó hagués estat l’excusa del 155 i la pèrdua de confiança, n’hagués estat un altra. El kit de la qüestió era fer fora els socialistes dels seus càrrecs, tot i existir un pacte de legislatura pel qual ERC va tenir les dues presidències els dos primers anys i al PSC li corresponien els dos últims.

A diferència de les grans urbs a les nostres comarques ebrenques ens coneixem pràcticament tots i els que abans eren amics i ara no ho són s’hauran de veure mil i una vegades ja sigui a actes oficials, culturals i esportius o de qualsevol altra mena i m’ensumo que les ferides que s’han obert aquests darrers mesos trigaran en cicatritzar (en aquest cas no cal desinfectar a ningú)

Tal com he dit més amunt, ja tenim una edat per a que ens ensarronen. Ja coneixeu la dita que sap més el dimoni per vell que per dimoni. A mi me passa igual. L’experiència que he anat acumulant al llarg dels anys i també per la meva trajectòria política, fa que conegui molt bé els entrellats de la classe política, sobre tot la de casa nostra. Per tant, tot i les excuses donades, aquí del que es tracta és de diners i de tenir una parcel·la de poder per menuda que sigui.

Per a que vegeu que no vaig tant equivocat, us explicaré una anècdota de la que vaig ser en certa manera protagonista.

Vaig prendre possessió del càrrec de regidor d’Amposta pel PSC el juny de 2003. Com que era el quart regidor, a l’hora de repartir les responsabilitats va ser a qui menys li van tocar. El càrrec de conseller comarcal (consellera en aquest cas) li va tocar a Lluïsa Lizàrraga. Però Lluïsa l’any següent va anar de número 2 a les llistes del Congrés i en va sortir elegida diputada i, per tant, va renunciar al càrrec de consellera comarcal. Llavors Toni me va dir que me tocava a mi ocupar el lloc vacant de la Lluïsa... Però com que hi havia dos pobles que se repartien una plaça al llarg de la legislatura (Santa Bàrbara i Freginals), van reclamar la plaça d’Amposta. Molt amablement els hi vaig cedir:

-Deixa-ho anar Toni –li vaig dir a Toni Espanya-. A mi me dona igual i segur que a ells els hi fan més falta els diners que a mi.

Rics no s’hi faran, però tot ajuda. 

LA NOSTRA RIBERA 401

SOLSONA 5