Prohibir
és posar límits a la llibertat. Quan una administració, una empresa o qualsevol
altre ens prohibeix fer alguna cosa, quasi sempre ho fa en benefici seu i
coartant la llibertat de l’individu, normalment com a col·lectiu. Tot i que
sovint, és necessari establir normes de conducta perquè, de no ser així,
cadascú faria el que li vendria de gust contravenint la bona convivència del
grup.
Us
preguntarem per què m’he posat tan filosòfic i perquè he escollit avui aquest
tema tan poc freqüent amb mi. Molt senzill; ara ho veureu. Em va venir al cap
quan vaig veure a la Ràpita uns cartells prohibint l’entrada dels gossos a
determinades zones enjardinades, com per exemple les que hi ha als voltants de
l’avinguda dels Alfacs.
Entenc
que la Ràpita amb tres flors d’honor de les Viles florides vulgui preservar els
seus jardins per a poder mantenir la distinció, però penso realment que
s’equivoquen. La solució no és prohibir que entrin els gossos. Els gossos no
són bruts, els bruts són alguns dels seus amos i, a part de bruts, molt
incívics. En lloc de prohibir entrar els gossos el que s’hauria de fer és
sancionar els propietaris que no recullen els excrements. Hi ha formes
d’identificar-ho, però no ho volen aplicar.
A
Catalunya es calcula que hi ha més d'1.250.000 gossos, al País Valencià una
mica més, 1.270.000, I aquests animalets, com la resta dels animals domèstics
que conviuen amb els humans, tenen uns drets, per això hi ha una llei de
benestar animal (BOE de 28 de març de 2023).
Als
gossos, com a les fures i no tant els gats, a part de cuidar-los se’ls ha de
treure a passejar i quan tenen ganes de fer les seves necessitats les faran on
creguin convenient.
A
Amposta tenim tres zones adaptades perquè els nostres amics peluts puguin fer
les seves necessitats i relacionar-se amb els altres de la mateixa espècie, els
coneguts vulgarment com a ‘pipicans’. D’aquestes tres zones, dos estan a
l’extraradi i l’altra, la més cèntrica, és la que menys serveis disposa (per
exemple no té font d’aigua). Les possibilitats que als matins el gos pugui
arribar a una d’aquestes zones sense haver fet pel camí les seves necessitats
és pràcticament nul·la.
A la
Ràpita, fins al que jo conec, hi ha quatre àrees per a gossos, tot i que dos
dels quals són molt menudes. La més gran, inaugurada el 2016, té una superfície
de més de 6.000 m², però també està a l’extraradi de la ciutat, al costat del
carrer de Vinaròs, prop del barranc de l’Aiguassera. La quarta àrea és una zona
de platja exclusivament per a gossos situada al límit del terme d’Alcanar. Cal
dir que aquesta platja es va posar en funcionament fa uns anys, però les
protestes veïnals la van fer clausurar. Aquest 2025 s’ha tornat a obrir.
Vull
recordar als propietaris de gossos que les deposicions que fan dintre dels ‘pipicans’
també s’han de recollir.
Per
acabar, i enllaçant una mica amb el començament de l’escrit, us explicaré una
anècdota que va passar els darrers anys de la dictadura franquista. Me la va
explicar un tal Lluís que des de fa molts anys viu precisament a la Ràpita, tot
i que és de Godall.
A
l’època de Franco, als passaports hi posava la següent Frase: ‘Apto para
viatjar por todo el mundo excepto Rusia y paises satélites’ (en alguns, en
lloc de ‘mundo’ posava Europa). Els països satèl·lits eren els
d'ideologia comunista que, juntament amb Rússia, conformaven l’anomenat ‘teló
l’acer’, encara que, en aquells anys, Rússia no existia com a país, ja que,
formava part de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).
A
Lluís i els seus amics els agradava fer turisme per l’estranger i, de tant en
tant, feien una escapadeta a un d’aquests ‘països satèl·lits’ que no els
hi posava cap trava per a entrar. A la tornada d’un d’aquests viatges, en
passar per la frontera, la policia duanera es va adonar del visat d’entrada a
un país comunista, crec recordar que de Txecoslovàquia (que ara tampoc existeix
com a país) i van decidir registrar el cotxe de dalt a baix buscant ‘material
subversiu’. L’única cosa que els hi van trobar que els va fer aixecar
sospites va ser una revista satírica de l’època anomenada el Papus. La
contraportada de la revista estava tota ocupada per un cartell que deia: ‘Por
orden dels señor alcalde se prohibe fijar carteles’. L’agent de duanes, en
veure-ho, va entrar esperitat a l’oficina per a ensenyar-ho al seu cap. Aquest
en reconèixer la revista editada a Espanya i adonar-se que tenia el
corresponent número de ‘dipòsit legal’ (*), els va deixar continuar el
seu camí.
(*) El dipòsit legal a Espanya era
un sistema de conservació documental que obligava les editorials i autoeditors
a lliurar les seves publicacions a institucions designades, com la Biblioteca
Nacional d’Espanya. Aquest sistema tenia com a objectiu garantir la preservació
del patrimoni cultural i facilitar l’accés a la informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada