EL DELTA DE L'EBRE AL DOMINICAL DEL PERIÓDICO

El suplement DOMINICAL del Periódico de Catalunya d’avui 16 de setembre, en la seva pàgina 48 i sota el títol de “Paisatges d’arròs” fa una pinzellada el Delta de l’Ebre amb atenció especial al cicles de l’arròs. Hi intervenen els dos presidents de les principals cooperatives arrosseres: Agustí Castells de Arrossaires del Delta i Francesc Reverté de la Cambra Arrossera del Montsià, encara que no hi surt la foto de cap d’ells. Com a document divulgatiu de l’arròs està bé. Agustí Castells també parla de la necessitat de que el riu Ebre porti sempre un bon cabal per evitar la salinització del Delta i, segons L.M. Marco, autor del text “d’aquesta manera s’entén la rotunda oposició dels veïns d’aquestes comarques limítrofes a la idea del transvasament de l’Ebre”.

Hi trobo a faltar una clara promoció turística. L’article, per als amants de la natura està bé, però, segurament, no profunditza prou. No parla de cultura, ni gastronomia. Per a mi és una manera d’omplir pagines d’un suplement amb unes quantes fotos boniques, això sí. Els autors de les fotos són Iolanda Astor, Miguel Lorenzo i Alejandro Yofre.

ALMANSA, 300 ANYS DESPRÉS

Pa partir d’avui mateix podem començar a llegir les meves col·laboracions a Vinaròs News.

http://news.vinaros.net/v10/

El passat 11 de setembre, a Catalunya, hem celebrat la nostra diada nacional. Aquest any amb un record especial i amb sabor amargant a la boca. I és que aquest 2007 fa 300 anys (25 d’abril) de la batalla d’Almansa (província d’Albacete) Perdre aquella batalla va significar alguna cosa més que una derrota militar. Va ser el principi d’una derrota política sense pal·liatius per als Països Catalans amb la pèrdua de la majoria de les seves llibertats. Les tropes de Felip V (en aquells moments Felip d’Anjou) començaven amb la batalla d’Almansa la derrota militar de València primer i de Catalunya set anys més tard, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre.
Encara avui no s’han assolit algunes de les llibertats arravatades per la força de les armes, que no per la força de la raó.
Segons diu la història, la unió de Castella i Aragó (Aragó, Catalunya, València i les Illes Balears) era més fictícia que real, ja que Aragó conservava els seu propis furs i un grau d’autonomia considerable.

Però cal mirar sempre cap endavant, cap el futur i, aquest, passa per aconseguir una Espanya federal i que Catalunya assoleixi un grau d’autonomia que la faci equiparar-se al màxim a qualsevol estat dintre d’una Europa unida políticament.
Mentre, fins a que arribi aquest dia, s’ha de seguir lluitant contra les forces centralistes de l’estat espanyol i què, darrerament pareix que surtin de baix de les pedres: com la Real Federación Española de Fútbol que no permet jugar un partit amistós a Catalunya amb l’excusa ximple de que només se’n pot jugar un a l’any!
Avui, 300 anys desprès, un altra Almansa és possible, però a l’inrevés. S’ha de derrotar l’enemic que, en algun cas el tenim ficat dintre de casa (a València és força evident) Però Catalunya no és una terra de violència: la victòria ens la ha de donar la raó, no les armes!

ELS TEMPS CANVIEN

Recordo una nit d’estiu de 1986. Concretar la data ja seria “massa”. Al petit poble de la Galera (el Montsià) anava arribant joves procedents del pobles veïns. Aquella nit s’hi donava un recital de la Marina Rossell. Al lloc, per a mi, quasi que incomparable, del “povet” de Sant Vicent, la Marina va donar un concert inoblidable. El públic, enfervorit, anava cantant , cridant i donant consignes a favor de Catalunya. Al entrar hi havia punts de venda de “material”: pins, xapes, engantxines, etc. mentre la joventut s’apropava a la paradeta, un cotxe del Mossos d’Esquadra va passar sense aturar-se. Espontàniament el grup va començar a picar de mants. Els veiem com els “salvadors” davant anys de repressió de la Guardia Civil i la Policia Nacional (abans Policia Armada), però més coneguts com els grisos, els “maderos”, etc. Ahir, a Girona, els Mossos d’Esquadra van quasi reprimir una manifestació independentista reunida per a protestar per les detencions hagudes arran de la visita dels Reis d’Espanya. Què ha canviat? De ben segur que moltes coses en aquests 21 anys. Però si ens centrem en els fets, és que l’any 86, els Mossos, tot just, acabaven d’agafar les primeres competències i avui, en molts punts de Catalunya les tenen quasi totes. Un alcalde de Mequinensa (ignoro si encara hi ha el mateix) diu que: “la policia és, per definició, repressora”!” I en té tota la raó.

VA DE RETRO

El Papa de l’església catòlica Benet XVI ha donat permís per a tornar oferir les misses en llatí. Encara me’n recordo quan se’n donaven i que al autoritzar-les en castellà, vaig pensar que era un gran avanç. Al menys entenies el que deien! Fins i tot la meva mare va comprar un missal a una llibreria de Tortosa. Si allò significava, al menys per a mi, un avanç, ara només puc pensar que “anem de retro”. Una església de Madrid ja n’ha celebrat una. Es només una culminació del procés de seguir caminant cap a la dreta de la capital d’Espanya. Recordem que només fa uns mesos, per obra i gràcia de l’arquebisbe es va fer tancar una parròquia obrera on els capellans donaven la missa amb texans. Tot això només se suma al cúmul de desencerts de la cúpula eclesiàstica. Diuen que es volen apropar al poble planer, però cada com s’estan allunyant més. Tampoc podrem dir més: “sempre ens quedarà Madrid!”