RETARDAR LA JUBILACIÓ

S’està preparant una reforma de la llei de pensions que preveu, entre altres coses retardar la edat de jubilació a canvi de cobrar una mica més. Aquesta mica és un 3 % més cada anys fins els 70 on suposaria un increment de la pensió del 15 %.

Suposo que els tècnics de la Seguretat Social hauran fet un estudi sobre la incidència què suposaria la mesura. Personalment no crec que l’acabin acceptant massa gent. Els treballadors, al arribar a certa edat, només esperen complir la edat reglamentaria i poder-se jubilar. I si poden abans, millor! El que conec que s’han jubilat als 70 anys són alts càrrecs, ja que la diferència que suposa el seu sou en actiu i la seva pensió és abismal. En canvi n’hi ha d’altres (els funcionaris de les categories més baixes) que la jubilació anticipada els està totalment a compte, ja que cobren més jubilats que treballant i a sobre no tenen perquè matinar, agafar el cotxe, etc. El temps ho dirà...

CLAR I CATALÀ

Bé, potser caldria dir que clar i castellà! Ja que el President de la Generalitat José Montilla la conferència la feia a Madrid, on ha anat a donar el premi Blanquerna a Javier Pérez Royo per la seva defensa de l’Estatut de Catalunya. Pel que he pogut sentir el President no s’ha mossegat la llengua, no! Penso que els ha dit tot allò que la majoria del poble de Catalunya sent en aquests moments: emprenyamenta, sensació d’engany, incomoditat amb l’Estat Espanyol, etc. Potser ho hagués pogut dir més fort, però, penso, no més clar. I això que el President és un “xarnego” nascut a la província de Còrdova, com tothom sap... o al menys els independentistes catalans!

LES DECLARACIONS D'AZNAR SOBRE EL TXAD

L’expresident espanyol José María Aznar, de trist record, va fer unes declaracions a la COPE per a referir-se a l’estat d’ànim que li havia produït el paper del govern d’Espanya en referència als espanyols retinguts al Txad. Segons ell es sentiu “humiliat”.

Suposo que si Espanya hagués jugat un altre paper també hauria tingut que dir. És el paper que ha de jugar qualsevol adversari polític respecte dels seus rivals.

El president francès Sarkozy, sense entrar en més valoracions, ha estat el veritable protagonista de la “pel·lícula”. Però això no ha d’estranyar a ningú. França és, avui per avui molta més potència que Espanya. Durant molt temps va ser una de les quatre potències mundials com a país guanyador de la Segona Guerra Mundial. Els anys han passat i de segur que ningú fa aquesta mena de valoracions, però és innegable el seu potencial, tant militar com econòmic. El país veí del Pirineus té interessos econòmics a la zona i hi té destacats nombrosos contingents militars. És per això que la seva influència és notable.

Sí Aznar vol comparar-se amb França és el seu problema. Per la meva part penso que tal vegada és millor “menjar poc i pair bé”. Tot no es pot tenir. Ho tenim un exercit poderós i em fem ostentació o deixem que determinada feina ens la facin els altres. A la fi, França és un país de la Unió Europea.

PATRIOTISME DEMOCRÀTIC (REI I PÀTRIA)

Patriotisme democràtic. És un nou concepte sortit de l’entorn del PP, més concretament del diari el Mundo. M’he posat a pensar sobre el sentit de l’expressió i la veritat sigui dita, no acabo de trobar-li massa sentit. A més, si tenim en compte que la monarquia és una institució totalment antidemocràtica (no ha estat elegida pel poble), encara té menys sentit el titular del Mundo. Suposo que el periodista en qüestió (o el consell de redacció del diari) van recercar un titular que cridés l’atenció i suposo que ho han aconseguit.
Sobre les protestes dels marroquins cal dir què de no haver estat instigades per algú, difícilment el poble de Marroc s’hauria queixat contra uns actes que pràcticament desconeixia. El règim alauita sempre ha estat molt aficionat a arengar el seu poble per a fer manifestacions d’aquesta mena. Sense anar més lluny, ahir feia 32 dos anys de la famosa “Marxa Verda” cap al Sahara, llavors colònia espanyola. També tota una prova d'exaltació nacional!
Una cosa que m’ha cridat l’atenció han estat les banderes. Mentre que als ciutadans de Ceuta se’ls hi van donar de plàstic, o sigui d’usar i tirar, els manifestants marroquís les portaven velles i gastades. Igual són banderes que passen de pares a fills en herència...
Totes dues exaltacions, tant la de Ceuta en favor de la monarquia Espanyola com la del Marroc reclamant com a pròpia la ciutat m'han semblat pura pantomima!
I avui la segona part de la mateix pel·lícula.