UN LECTOR ESCRIU SOBRE LA VISITA DE MONTILLA

Hi ha determinades èpoques de l’any on la intensitat política baixa. Una és l’estiu i l’altra és per Nadal i Cap d’Any.
Si no fos perquè l’Estatut preveu la revisió del finançament abans del dia 9 d’aquest mes, els nostres polítics faria dies que estarien de vacances en espera del proper curs polític, una cosa que sempre es presenta apassionant, al menys per aquells que ens agrada i seguim la política.
Avui, de tot el que ha aparegut als diaris, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una carta publicada al Periódico d’un senyor d’Horta de Sant Joan sobre la visita del President Montilla a la Terra Alta en motiu del 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre.
Aquest senyor conta que va tenir l’ocasió d’adreçar-se al President i li demanà per quan arribaria la democràcia a la Terra Alta. A aquesta pregunta feta de forma tan directa i, com es obvi, amb un doble sentit, Montilla li respongué que “La democràcia ja feia anys que havia arribat i la prova era que aquest senyor tenia el dret a queixar-se”. Aquest senyor, discrepa (i amb raó) que el concepte democràcia només garanteixi el dret de queixar-se, que per ell és alguna cosa més, com per exemple “ser escoltat i ser tinguda en compte l’opinió dels ciutadans”. Quanta raó!
Recordo que ja fa uns anys, quan els “molins de vent” van començar a aparèixer per la Terra Alta, un bon amic sindicalista i avui regidor de l’ajuntament de Tortosa, em va dir que un alt càrrec del departament de Medi Ambient li havia dit llavors que es va fer un estudi sobre les possibles ubicacions dels parcs eòlics. Per una banda hi havia l’opinió dels tècnics i per l’altra la dels ciutadans. D’aquestes opinions es va dibuixar un mapa que donava aquests resultats: els llocs on es podien instal•lar, ja que tothom hi estava d’acord, el que no, perquè eren descartats per les dues parts i, finalment, aquells on els ciutadans i els tècnics no hi havia coincidit. Vaig pensar que era una bona fórmula. Va acabar dient-me que aquest estudi va acabar als fons d’un calaix d’una taula del departament! Prova irrefutable que no sempre (per no dir mai) que les coses és fan bé, acaben bé!
Aquest senyor d’Horta (o d’Orta, com a mi més m’agrada) no és més que un de tants ebrencs que es queixen per l’actitud dels nostres governs cap al territori. Pareix que des de Barcelona ens miren sempre amb aires des superioritat com si encara fóssim uns pobres “paletos” que no sabem el que volem i han de venir ells per a dir-nos-ho.
Mentre no canvia aquesta actitud, la Catalunya Sud serà “el territori emprenyat de Catalunya!”

LA INNECESSÀRIA EXISTÈNCIA DE LA DIPUTACIÓ

El diari el Punt entrevistava ahir Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona. A la portada i com a titular més important del dia és podia llegir: “Seria un error gravíssim que el Baix Penedès es desvincules del Camp de Tarragona”. Evidentment no seré jo qui posi en entredit el dret d’una persona (de qualsevol persona) a opinar d’un tema (de qualsevol tema) Però és evident que hi ha coses que, depenent de qui les diu, tenen més repercussió o menys.
Que el President de la diputació opini sobre una hipotètica revisió de la divisió territorial de Catalunya és una d’aquelles coses que no s’ha fet per casualitat. S’ha fet amb tota la intenció de crear debat i d’incidir directament en el tema en qüestió.
Si el dret a opinar és un dret constitucional, el dret de l’autodeterminació també ho hauria de ser. Com el dret a decidir, que tan pregonen els convergents... En canvi, la Declaració Universal del Drets Humans, en el seu articles 23è, apartat 3) diu textualment: “La voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic”. Un concepte sovint oblidat pels polítics, sobre tot quan assoleixen quotes importants de poder.
La divisió territorial de Catalunya que jo tinc al cap res té que veure amb una idea de centralisme, ja sigui exercit per Barcelona o per qualsevol de les actuals províncies catalanes. Si fa pocs anys a Catalunya es van crear dues noves comarques, el dia que s’elabori la nova llei sobre l’ordenació territorial, ha de contemplar la possibilitat de que se’n puguin crear d’altres com la lliure integració d’aquestes a la vegueria que considerin més adient. L’actual Penedès està dividint avui, entre les províncies de Barcelona i Tarragona i de ben segur que tenen moltes més coses en comú entre elles que amb altres comarques del seu voltant.
Poblet tampoc entra a fons en el tema al ser preguntat sobre el futur de la Diputació. Apunta aspectes que diu l’Estatut sobre la esmentada ordenació territorial, però no parla de la necessària desaparició de la Diputació. Tema del que ja vaig opinar far molts anys en una roda de premsa dels antics locals que Visió 3 d’Amposta tenia a la vora de l’Ebre. Aquell dia vaig dir que “Si les tot poderosos governadors civils havien desaparegut, perquè no podia arribar el dia que també ho fessin les diputacions”. És el que cal i és el que toca. Des de la Generalitat ja s’ha dit ben clar que la nova ordenació territorial no deurà de comportar una despesa afegida. Així que la duplicitat d’administracions no té cap mena de sentit. Les futures vegueries han d’assumir el paper que avui fan les diputacions i els seus treballadors transferits a les noves administracions.
Per cert, Josep Poblet serà el pregoner de la festa major d’Amposta. El que no tinc clar a hores d’ara si el que es pretén és fer-li un reconeixement públic a una administració que ha estat clau en el finançament de moltes infrastructures i associacions de tot tipus, així com amb la recaptació de la majoria dels impostos municipals o un homenatge a una administració que està cridada a desaparèixer en un futur proper.

EL QUE JOAQUIM BUJ NO SAP, NI TÉ PERQUÈ SABER-HO...

Joaquim Buj és canareu i fins el que jo sé, president d’una entitat cultural del seu poble. Des de fa molt més temps que jo col•labora amb la revista digital Vinaròs News, de la que és “ànima mater” Emili Fonollosa. Com és habitual en la revista, ahir va ser enviada per correu electrònic a tots els seus subscriptors.
Joaquim Buj escriu un article titulat “Entre olivos de época romana” i fa menció, com no, de les oliveres mil•lenàries de la partida de l’Arion al terme d’Ulldecona. Personalment es un tema que m’atrau des de fa molts anys i així poden donar testimoni els amics a qui he acompanyat per a visitar-les. Sobre tot Antoni Garcia-Gango que en té unes quantes de pirogravades; un art difícil de fer ja que es tracta de cremar fusta amb un espècie de soldador elèctric i a sobre ell ho fa sense dibuix previ!
En un apartat de l’article de Joaquim, aquest escriu: “La voluntad de proteger estos olivos se remonta al año 2005, cuando la Fundación Territori i Paisatge subvencionó el inventario de los olivos de la comarca del Montsià realizado por el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp (Gepec), contabilizándose hasta 1.500 ejemplares de olivos monumentales, milenarios e, incluso, bimilenarios..."
Bé, la finca en qüestió de la que parla va ser, duran més de quaranta anys, propietat dels meus pares. Però degut a la dificultat que comportava, sobre tot, en els moments de la poda de les rames i l’enorme feina que li donava (el meu pare tenia ja 77 anys) a finals del mes de març va signar un “paper de compromís” amb un senyor que vivia a la província de Barcelona (crec recordar que a la comarca del Garraf), però que tenia una segona residència a l’Ampolla, just tres dies abans de que el meu pare patís una greu malaltia. L’escriptura de venda es signaria davant de la notària d’Ulldecona, com a molt tard, el primer divendres d’agost d’aquella mateix any (2006)
Efectivament, per al mateix dia que s’esgotava el termini, el que seria nou propietari, ens va emplaçar a signar el document de compra-venda de la finca. Degut a l’estat del meu pare, la notària va tenir que baixar fins la plaça Catalunya, on tenia el meu cotxe estacionat per a reconèixer el meu pare i fer-li signat el document. Allí vaig conèixer el comprador que es declarava enamorat de l’explotació agrària i no sabia com dir-ho! Va dir que la volia conservar tal i com es trobava en el moment de la compra i que, com a molt, només arrancaria una o dues oliveres per a regalar-li al seu pare.
Van passar els mesos i, en una d’aquelles visites a les oliveres amb uns companys de treball, primer, vàrem passar per l’ermita de la Pietat a visitar les pintures rupestres. Allí vaig conèixer Agustí Vericat, el guia de les pintures i, al parlar-li jo de les oliveres, em va explicar com van anar a “parar a les mans” de la fundació territori i paisatge de Caixa Catalunya. Va ser el propi Agustí que, un dia, tot fullejant una revista especialitzada en temes del golf, va veure que es venia una finca amb oliveres mil•lenàries al terme d’Ulldecona. De seguida va pensar amb la dels meus pares que sabia que s’havia venut mesos abans. Va ser ell qui es va posar en contacte amb la fundació i els va encoratjar a que adquirissin l’immoble. El nou propietari la volia vendre pel doble del que li havia costat només feia uns mesos. Negoci rodó! O sigui, tot un especulador! Això que afirmava que la “volia conservar tal i com estava!”.
La veritat és que em vaig alegrar de que, finalment, hagués anat a parar a la fundació Territori i Paisatge, ja que això garantia la seva conservació. No obstant, em vaig posar en contacte amb dita fundació per tal d’esbrinar les seves intencions. Evidentment em van dir que la pensaven conrear... Jo vaig pensar que farien camps de treball per a joves que així ho volguessin.
La veritat és que quan em vaig assabentar de que seria la pròpia família Porta Ferré la que se’n faria càrrec del seu manteniment, encara me’n vaig alegrar més.
Crec que l’Arion dels meus pares té garantida la seva supervivència per molts anys, tal i com ells ho van deixar...

BRAVO PER ELLS!

No es tracta de posar un semàfor per a qualificar l’actitud dels qui són noticia. O de fer uns simbòlics aplaudiments i xiulets per aquelles actituds de persones i/o col•lectius que, pels seus fets, s’han ets mereixedors/res de ser avaluats/des.
Simplement es una frase, petita, però important de l’article que Narcís Prat, catedràtic d’ecologia de la UB i una de les persones més enteses en recursos hídrics, escrivia ahir al Periódico de Catalunya amb el següent títol: “La ressaca de la sequera” i subtitulava: “El ciutadans han après el valor de l’estalvi, i les administracions, les polítiques preventives”.
I segurament ha estat així. D’ençà de la sequera (o suposada sequera) A partir d’una síndrome per manca d’aigua a l’àrea de la gran Barcelona. Des de que les Terres de l’Ebre va viure l’amenaça d’un altre transvasament, sense entendre massa la justificació que es donava. Potser si que l’actitud de tots plegats ha canviat.
El professor Prat, una de les primeres coses de que parla és de la ressaca informativa que va viure el país en aquells moments, amb dades pràcticament en temps real com el de l’estat dels pantans. Però hi troba a faltar una “mesa nacional de l’aigua” on hi estiguessin tots els interlocutors vàlids per tal d’evitar-ne la desinformació produïda, sobre tot, en un principi: “Que si es captarà aigua de la capçalera del Llobregat, que si de l’Ebre, etc.) Segueix dient que tant els ciutadans com les administracions han après de tot plegat. Els ciutadans perquè s’han acostumat a “viure” amb menys aigua de la que feien servir anteriorment i les administracions perquè ara, jo no deixen la gestió hídrica només en mans de les empreses concessionaris, sinó que s’hi ha involucrat directament. Així, parla de com l’empresa que gestiona l’aigua més enllà del Camp de Tarragona, ATLL, ha recuperat vells pous per tal de comptar amb més recursos disponibles per a fer front a una altra eventualitat com la vàrem viure només fa uns mesos. Per això dóna els “bravos” a tots els que a partir d’aquell moment han pres mesures adequades d’estalvi i reutilització de l’aigua, encara que l’administració no hagi fomentat l’estalvi amb bonificacions al rebut de l’aigua.
No obstant, el professor Prat encara hi troba mancances que es poden corregir amb el temps, com és l’aprofitament de l’aigua de la pluja. Es un tema que encara no ha estat resolt però que comportaria l’obtenció d’unes reserves addicionals d’aigua. És evident que per aconseguir-ho hi mancaria a totes les poblacions una xarxa de pluvials que portessin l’aigua caiguda del cel a uns grans dipòsits per a emmagatzemar-la i estar llesta per a ser utilitzada en casos d’emergència greu.
Evidentment no us explicaré tot l’article. Encara hi posa altres coses que considero prou interessant, però emplaço al lector que ho vulgui a llegir-lo: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=532026&idseccio_PK=1006&h=
Aquesta gestió de l’aigua m’ha fet pensar amb l’altra gestió de recursos naturals que tant preocupa a la ciutadania: la dels recursos energètics. En aquest moments està en el període inicial i encara hi manca molt per aconseguir resultats òptims. Des del Ministeri d’Indústria, el seu titular, Miguel Sebastián ha proposat una sèrie de mesures molt ambicioses per a que el país pugui estalviar fins a un 10 % de productes derivats directament del petroli. Un pensa que encara és poc. Cal deixar de dependre de “l’or negre” en una mesura molt superior dintre d’un termini molt curt en el temps. Entre altres coses millorarem la nostra butxaca i, també, la situació del canvi climàtic!