L’altre dia vaig llegir en algun diari que la Unió Europea a “renyat” a la Generalitat de Catalunya per l’ús que està fent dels recursos hidràulics. Per més que ho he buscat (no fa tants dies) he estat incapaç de trobar el diari que portava la noticia.
Precisament, el malbaratament del recurs es centrava en el tema dels regadius. I aquí és on un es pregunta: Què hi ha que fer, donar aigua als nostres pagesos per a que transformin les seves finques? O crear una reserva d’aigua per a quan Barcelona torni a parit una gran sequera?
Si ens decantem pel primer cas, segurament, posarem en mans de molts pagesos de la zona (potser algun d’ells serà veí nostre o tal vegada un familiar), una aigua susceptible de fer-ne un mal ús. Però és evident que no tothom és igual i que molts d’ells la sabran administrar correctament.
En canvi, si afavorim la segona opció, algú pot acusar-nos de no afavorir el territori i vetllar més pels interessos d’una gent que, en una gran majoria, han demostrat que no ens “estimen” gens ni mica.
Així és que la solució al dilema plantejat no és fàcil. De totes formes, si atenem al principi de necessitat, és evident que primer hauria de ser l’aigua de boca, es a dir, de ús domèstic, que la de regadiu.
I així pareix entendreu també la Unió Europea que acusa, com he dit abans, a la Generalitat de fer massa despesa en regadius.
Durant molts anys (segles, diria jo i, potser fins i tot mil•lenis) la base de l’economia agrària de les nostres comarques depenia quasi exclusivament de l’oli d’oliva i del vi. Encara avui, juntament amb els cítrics, són els conreus que més jornals d’extensió ocupen al nostre territori. Aquests antics conreus (l’olivera i la vinya), pràcticament no necessiten aigua, encara que un rec de suport per als anys més secs, seria una magnífica solució per assegurar-se cada anyada una producció mínima i el suficientment rendible per salvar l’economia el pagès. Els cítrics (mandariners i tarongers) estan sofrint un procés de devaluació que, si li hem de sumar els cost de l’aigua que necessiten per portar a terme la collita, poden arribar a tenir uns resultats nefastos.
Ja fa més d’un any, Josep Estrada, de la cooperativa Soldebre, donava la solució de plantar garrofers pel escàs cost de producció y el bona sortida que tenia darrerament la garrofa i el garrofí, el subpro0ducte de la mateixa. Ja llavors vaig opinar del tema i també em mostrava molt favorable a la iniciativa. El garrofer ha estat sempre un arbre que ha format part de les finques d’aquí. Era un bon complement. Primer per a donar de menjar als animals que treballaven la terra (matxos, eugues, burros, etc.) Després per a vendre la garrofa per a pinso animal i el garrofí per al camp de l’alimentació i dels medicaments.
En canvi refuso totalment el conreu dels cítrics. En aquest moments per la baixa rendibilitat degut, sobre tot, a la gran competència dels N de l’Àfrica, en segon lloc perquè és un arbre importat que ha destruït els nostres paisatges, de vegades com aquella bestiola forana que ha acabat per dominar les espècies autòctones i, en tercer lloc, pel consum d’aigua que necessiten aquestes explotacions.
Si s’ha d’estalviar aigua, s’ha de fer des de tots els llocs possibles: a casa, als pobles (les nostres administracions, sobre tot els ajuntaments, hi juguen un paper fonamental), però també els pagesos. D’acord que ja no es regui a manta i el sistema de degoteig sigui el més utilitzat, però, segurament, els experts estarien d’acord en mi, que encara estant molt lluny d’arribar a un consum òptim!
dimarts, 16 de setembre del 2008
dilluns, 15 de setembre del 2008
BENET, PUJOL I MAYAYO
Avui el Periódico de Catalunya porta un interessant article (potser és més notícia que articles) sobre un llibre que ha escrit Andreu Mayayo sobre la vida de Josep Benet: “Pujol no era la solució”. És un assaig que l’escriptor montblanquí, periodista i professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona ha fet d’aquells anys de la transició espanyola, tot reivindicant que la memòria històrica no només és parlar de foses comunes i morts, sinó també d’aquells fets polítics crucials de la transició Espanyola.
L’obra es centra en la persona de Josep Benet i en la moció de censura que l’any 1982 el PSUC va fer-li al llavors President de la Generalitat Jordi Pujol. El PSUC de ‘època es va quedar sol defensant-la. El PSC, l’antre gran partit de Catalunya es va abstenir , suposadament, perquè sabia que no prosperaria, gràcies a la majoria absoluta que hi havia al Parlament català si es sumaven els diputats de CiU i els d’ERC. Cal recordar que aquesta darrera formació va fer president Pujol, trencant un possible pacte catalanista i d’esquerres, a canvi de fer al seu líder, l’Heribert Barrera President del Parlament. També parla de la funesta escissió que va sofrir el PSUC i d’on naixeria un altre partit (el Partit dels Comunistes de Catalunya –PCC, de Pere Ardiaca-)
Recordo prou bé aquells anys: la mort del dictador (1975), el referèndum de la reforma política (1976), les primeres eleccions democràtiques, les generals de 1977, les primeres municipals de 1979, les catalanes de 1980, el cop d’estat de Tejero de 1981, la aclaparadora victòria de Felipe González el 1982, etc.
Aquells anys, per motius familiars anava molt per Barcelona, concretament a l’Hospitalet de Llobregat. Crec recordar que l’alcalde era Juan Ignacio Pujana i el de Barcelona Narcís Serra.
Vaig assistir a les manifestacions de les diades de l’11 de setembre de 1978 i 1979. La primera, la del Sant Boi de Llobregat el 1976 i la gran manifestació de Barcelona de 1977 on es diu que hi va acudir un milió de persones.
També recordo a l’Hospitalet una espècie de fira on hi eren presents els partits polítics i els principals sindicats. I recordo l’estant del PCC, on, per cert, ens vàrem seure per prendre un entrepà.
També vaig ser a la plaça de toros Monumental, sortint de Barcelona en direcció a Badalona per assistir a l’acte de Felipe González (Isidoro a la clandestinitat), tres dies abans de les eleccions. Vaig sortir impactat de l’ambient, però és que fora de la plaça hi havia tanta o més gent que a l’interior del recinte!
Podria continuar fent un repàs del que dóna de sí la meva memòria, però imagino que als meus lectors els sonarà més a rotllo que a una altra cosa...
Però un també té dret a recordar aquells anys que, temps era temps, però en tenia uns quants menys que avui...
L’obra es centra en la persona de Josep Benet i en la moció de censura que l’any 1982 el PSUC va fer-li al llavors President de la Generalitat Jordi Pujol. El PSUC de ‘època es va quedar sol defensant-la. El PSC, l’antre gran partit de Catalunya es va abstenir , suposadament, perquè sabia que no prosperaria, gràcies a la majoria absoluta que hi havia al Parlament català si es sumaven els diputats de CiU i els d’ERC. Cal recordar que aquesta darrera formació va fer president Pujol, trencant un possible pacte catalanista i d’esquerres, a canvi de fer al seu líder, l’Heribert Barrera President del Parlament. També parla de la funesta escissió que va sofrir el PSUC i d’on naixeria un altre partit (el Partit dels Comunistes de Catalunya –PCC, de Pere Ardiaca-)
Recordo prou bé aquells anys: la mort del dictador (1975), el referèndum de la reforma política (1976), les primeres eleccions democràtiques, les generals de 1977, les primeres municipals de 1979, les catalanes de 1980, el cop d’estat de Tejero de 1981, la aclaparadora victòria de Felipe González el 1982, etc.
Aquells anys, per motius familiars anava molt per Barcelona, concretament a l’Hospitalet de Llobregat. Crec recordar que l’alcalde era Juan Ignacio Pujana i el de Barcelona Narcís Serra.
Vaig assistir a les manifestacions de les diades de l’11 de setembre de 1978 i 1979. La primera, la del Sant Boi de Llobregat el 1976 i la gran manifestació de Barcelona de 1977 on es diu que hi va acudir un milió de persones.
També recordo a l’Hospitalet una espècie de fira on hi eren presents els partits polítics i els principals sindicats. I recordo l’estant del PCC, on, per cert, ens vàrem seure per prendre un entrepà.
També vaig ser a la plaça de toros Monumental, sortint de Barcelona en direcció a Badalona per assistir a l’acte de Felipe González (Isidoro a la clandestinitat), tres dies abans de les eleccions. Vaig sortir impactat de l’ambient, però és que fora de la plaça hi havia tanta o més gent que a l’interior del recinte!
Podria continuar fent un repàs del que dóna de sí la meva memòria, però imagino que als meus lectors els sonarà més a rotllo que a una altra cosa...
Però un també té dret a recordar aquells anys que, temps era temps, però en tenia uns quants menys que avui...
diumenge, 14 de setembre del 2008
7 I MIG
L’autor d’aquesta columna, encara que es declara no ser un expert en jocs de cartes, amb aquest títol, podria explicar-vos perfectament la manera de jugar d’un conegut joc de taula que porta aquest mateix nom... Però res més lluny. El que avui tinc l’intenció de narrar-vos son uns altres esdeveniments, també relacionats amb l’oci, però que res tenen que veure ni amb cartes ni en altres tipus de jocs. Jocs? Potser sí que n’hi ha, ja ho veurem. Tripijocs polítics amb rerafons d’amiguisme i tracte de favor!
I és dijous dia 4 de setembre, l’Agència Catalana de Notícies treia a la llum pública que els multicinemes d’Amposta (11 sales de projecció, el complex d’aquest tipus més gran de les Terres de l’Ebre) tenia previst tancar el dilluns següent. I tot perquè no disposaven del corresponent llicència d’activitats que atorga l’ajuntament, perceptiva per poder realitzar una activitat de negoci. Cinemes Amposta, SL, que és com es diu l’empresa, venia operant des de 2001. Així, si el lector és llest i fa un ràpid càlcul mental, prompte obtindrà el resultat: SET ANYS I MIG, sense disposar de llicència! Segurament, arribat a aquest punt, el lector es preguntarà com s’ha arribat fins aquí. Ho explicaré.
Els antecedents de l’arribada dels multicinemes a Amposta hem d’anar-los a buscar fins l’aeroport de Brussel•les. Un dia de finals del segle passat (es a dir, segle XX, per aquells que encara no s’han acostumat al canvi de segle) es troben a dit aeroport dues persones clau. Un d’ells, un home de negocis ampostí amb el cap carregat d’idees i de nom Joan Ripollès. L’altre, un cinèfil tortosí i que fou el darrer empresari en portar els antics cinemes Fèmina i Montepio de la capital del Baix Ebre, Joan Llop. Tots dos es coneixien des de feia anys. Ripollès li proposa a Llop la construcció d’uns multicinemes a Amposta i li diu que parlarà del tema amb el llavors alcalde Joan Roig (així és com entra en escena el tercer Joan)
L’alcalde, amb la rapidesa i oportunisme que el caracteritza, s’apropia de la idea i “ven” als ampostins la immediata construcció de les sales de projecció de cine.
En aquells moments Llop era l’home necessari per portar a terme la construcció de les sales i la posterior gestió del complex, ja que ni Ripollès ni Roig, per les seves ocupacions, podrien dedicar-se de forma activa al negoci.
La presentació del projecte va ser feta amb tota la pompa pròpia dels “convergents”. Així van convocar els mitjans de comunicació locals i comarcals i van donar una roda de premsa amb Llop segut entre Roig i Ripollès. La foto de l’esdeveniment es pot veure a la portada de la Revista Amposta de l’època.
Des d’aquella data llunyana ja de 2001, fins avui, els multicinemes Amposta han anat funcionat amb normalitat, al menys aparent, ja que Joan Llop prompte se’n desentendria del projecte al veure’s desbordat per les tasques que havia de fer. Avui gestiona els cinemes d’Alcanyís (Terol)
Durant aquests anys s’ha sabut que Roig i Ripollès han format part de forma conjunta de diversos consells d’administració d’empreses dedicades a temes immobiliaris, com per exemple d’una empresa anomenada Hort dels Capellans, SL que promovia la urbanització de la falda del Montsianell (projecte que va rebutjar el Departament d’Urbanisme de la Generalitat) y Club de Campo & Golf de Ronda (http://www.rondagolf.es/) que, entre altres coses, està denunciada per delicte ecològic per destruir un paratge declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO (http://www.revistaelobservador.com/index.php?option=com_content&task=view&id=562&Itemid=67)
Amb tot, s’ha de dir que els clients dels multicinemes, l’ajuntament i per extensió la ciutat d’Amposta han tingut molta sort. Sort perquè en aquest set anys i mig no s’han hagut de lamentar incidències greus. Qui hauria estat el responsable? Qui hauria d’haver fet front a les indemnitzacions?
Es diu que el tancament és temporal i que el temps que estiguin tancats, s’aprofitarà per a condicionar-los a les exigències de la nova normatives per aquest tipus d’espectacles, sobre tot per a dotar-los d’uns sistemes anti-incendis, molt més eficients que els que tenien fins ara.
Cal esperar que aquesta no sigui la única novetat. Darrerament el complex cinematogràfic es trobava en un lamentable estat de conservació i neteja.
Joan Ripollès és segueix dedicant als seus negocis i Joan Roig és senador espanyol designat per CiU en representació del Parlament de Catalunya.
Aquest article d'opinió el podeu trobar al Vinaròs News d'avui.
I és dijous dia 4 de setembre, l’Agència Catalana de Notícies treia a la llum pública que els multicinemes d’Amposta (11 sales de projecció, el complex d’aquest tipus més gran de les Terres de l’Ebre) tenia previst tancar el dilluns següent. I tot perquè no disposaven del corresponent llicència d’activitats que atorga l’ajuntament, perceptiva per poder realitzar una activitat de negoci. Cinemes Amposta, SL, que és com es diu l’empresa, venia operant des de 2001. Així, si el lector és llest i fa un ràpid càlcul mental, prompte obtindrà el resultat: SET ANYS I MIG, sense disposar de llicència! Segurament, arribat a aquest punt, el lector es preguntarà com s’ha arribat fins aquí. Ho explicaré.
Els antecedents de l’arribada dels multicinemes a Amposta hem d’anar-los a buscar fins l’aeroport de Brussel•les. Un dia de finals del segle passat (es a dir, segle XX, per aquells que encara no s’han acostumat al canvi de segle) es troben a dit aeroport dues persones clau. Un d’ells, un home de negocis ampostí amb el cap carregat d’idees i de nom Joan Ripollès. L’altre, un cinèfil tortosí i que fou el darrer empresari en portar els antics cinemes Fèmina i Montepio de la capital del Baix Ebre, Joan Llop. Tots dos es coneixien des de feia anys. Ripollès li proposa a Llop la construcció d’uns multicinemes a Amposta i li diu que parlarà del tema amb el llavors alcalde Joan Roig (així és com entra en escena el tercer Joan)
L’alcalde, amb la rapidesa i oportunisme que el caracteritza, s’apropia de la idea i “ven” als ampostins la immediata construcció de les sales de projecció de cine.
En aquells moments Llop era l’home necessari per portar a terme la construcció de les sales i la posterior gestió del complex, ja que ni Ripollès ni Roig, per les seves ocupacions, podrien dedicar-se de forma activa al negoci.
La presentació del projecte va ser feta amb tota la pompa pròpia dels “convergents”. Així van convocar els mitjans de comunicació locals i comarcals i van donar una roda de premsa amb Llop segut entre Roig i Ripollès. La foto de l’esdeveniment es pot veure a la portada de la Revista Amposta de l’època.
Des d’aquella data llunyana ja de 2001, fins avui, els multicinemes Amposta han anat funcionat amb normalitat, al menys aparent, ja que Joan Llop prompte se’n desentendria del projecte al veure’s desbordat per les tasques que havia de fer. Avui gestiona els cinemes d’Alcanyís (Terol)
Durant aquests anys s’ha sabut que Roig i Ripollès han format part de forma conjunta de diversos consells d’administració d’empreses dedicades a temes immobiliaris, com per exemple d’una empresa anomenada Hort dels Capellans, SL que promovia la urbanització de la falda del Montsianell (projecte que va rebutjar el Departament d’Urbanisme de la Generalitat) y Club de Campo & Golf de Ronda (http://www.rondagolf.es/) que, entre altres coses, està denunciada per delicte ecològic per destruir un paratge declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO (http://www.revistaelobservador.com/index.php?option=com_content&task=view&id=562&Itemid=67)
Amb tot, s’ha de dir que els clients dels multicinemes, l’ajuntament i per extensió la ciutat d’Amposta han tingut molta sort. Sort perquè en aquest set anys i mig no s’han hagut de lamentar incidències greus. Qui hauria estat el responsable? Qui hauria d’haver fet front a les indemnitzacions?
Es diu que el tancament és temporal i que el temps que estiguin tancats, s’aprofitarà per a condicionar-los a les exigències de la nova normatives per aquest tipus d’espectacles, sobre tot per a dotar-los d’uns sistemes anti-incendis, molt més eficients que els que tenien fins ara.
Cal esperar que aquesta no sigui la única novetat. Darrerament el complex cinematogràfic es trobava en un lamentable estat de conservació i neteja.
Joan Ripollès és segueix dedicant als seus negocis i Joan Roig és senador espanyol designat per CiU en representació del Parlament de Catalunya.
Aquest article d'opinió el podeu trobar al Vinaròs News d'avui.
dissabte, 13 de setembre del 2008
LA SARDANA INTOLERANT
No fa gaires dies vaig fer un escrit que vaig enviar a diversos mitjans, com va sent costum amb mi. Diari de Tarragona el va publicar dimecres com la carta destacada del dia. Portava per nom “la sardana imposada”.
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)