Entenc que no tots els lectors sàpiguen el significat exacte de la paraula sectarisme: evidentment, derivat de secta. I, com a molt, identifiquen secta amb algun tipus d’associació religiosa que imposa als seus adeptes un estret lligam amb el seu cap. Així, per a que tothom m’entengui, potser caldria començar per definir sectari. Segons el diccionari vol dir. “Relatiu o pertanyent a una secta”; però també: “Sequaç, intransigent, fanàtic d’un partit, d’una opinió”.
Evidentment, en política, seria molt més apropiada la segona accepció.
A partir d’aquí caldria buscar pautes de comportament per tal de donar consistència a l’afirmació i també altres models amb qui poder comparar les actituds actuals i d’altres formes d’actuar dels passat. El més difícil és trobar amb qui fer les comparacions, però en el cas de que hi hagin precedents, establir models de conducta per mirar de trobar similituds i diferències, és relativament fàcil.
El juny de 2007, Manel Ferré era escollit alcalde d’Amposta després de 20 anys d’alcaldies de Joan Maria Roig. Tot feia pensar que tindria un caràcter molt més obert i dialogant amb l’oposició. L’avalava una formació universitària i l’aprenentatge polític d’haver estat 20 anys al costat del seu predecessor. Encara que també s’ha de reconèixer que, en l’anterior etapa com a primer tinent d’alcalde i regidor de governació, de vegades havia mostrat certs tics autoritaris i poc dialogants. Però quan algú ocupa un càrrec, al principi, se li ha de donar cert marge de confiança. En política solen establir-se 100 dies de gràcia. Després de quasi un any i mig, han passat molts més fets per poder fer un anàlisi molt més acurat per arribar, finalment, a l’afirmació inicial.
Així, la primera mostra de sectarisme polític arriba només començar la legislatura. L’edició de la Revista Amposta (editada per l’ajuntament on l’alcalde és el seu director i de la que ja en vaig parlar fa uns mesos) que va sortir al carrer immediatament després de la constitució del nou ajuntament, portava fins la portada la fotografia de l’equip de govern (els 9 membres de CiU que li donaven la majoria absoluta), quan sempre s’havia publicat la totalitat de la composició del nou ajuntament (inclosos els membres de l’oposició)
Amb el pas de la coalició nacionalista a l’oposició de la Generalitat de Catalunya i la conseqüent pèrdua de poder, queden molt pocs càrrecs que ocupin llocs rellevats i de cert pes. Un d’aquests és la Presidència de la Diputació de Tarragona. Així, Ferré, convidava de pregoner de la festa major d’aquest any a Josep Poblet, president del organisme municipalista esmentat. En el pregó de festes va mostrar un gran desconeixement de la nostra ciutat, que mirava de suplir amb un discurs afable i proper.
Arriba el 31 d’octubre amb l’acte de donava per acabat del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Un altre cop la Revista Amposta fa mostra d’aquest sectarisme quan “envia” a la segona pàgina la foto en blanc i negre del President Montilla passant revista a un escamot de la policia autonòmica amb vestit de gal•la. Un mes abans, en una visita de l’anterior president de la Generalitat Jordi Pujol, l’havia tret en portada i a color.
Acabaré amb el que va passar només fa uns dies. Dijous 4 de desembre s’inaugurava Fira Amposta; alguna cosa així com la festa major de la tardor. A l’efecte es va convidar al president de PIMEC (una associació d’empresaris) Josep González que, entre altres mèrits, té el de dirigir un grup d’empreses vinculades a Convergència. Però a l’hora de la fotografia, qui pareixia tenir tot el protagonisme, era Artur Mas, líder de CDC i que, casualment, estava fent una visita privada a la comarca del Montsià.
Juntament amb l’anterior alcalde Joan Maria Roig, van abordar la comitiva d’autoritats i pubilles, precedida per la banda de música la Lira Ampostina, allà per la meitat de l’avinguda de la Ràpita i des d’allí al pavelló, Mas va ocupar un lloc destacat al costat de les màximes autoritats locals.
Evidentment, d’exemples en podríem trobar molts més...
Tot això em fa arribar a una conclusió final: Les actituds de l’Alcalde Manel Ferré són, si cap, molt més sectàries que els del seu predecessor al càrrec, a més de mostrat molt poc respecte institucional tan als membres de l’oposició, com als actuals dirigents de Catalunya i fins i tot, a la ciutadania d’Amposta.
diumenge, 21 de desembre del 2008
dissabte, 20 de desembre del 2008
ELS NOUS VEÏNS
Ja fa uns anys que són entre nosaltres. De ben segur que al teu bloc de pisos n’hi ha o, com a molt lluny a la casa del costat. Mentre que a Catalunya en són el 15 % de la població, a les terres de l’Ebre, passem del 25 % i a alguns pobles com Ulldecona, representen quasi 1 de cada tres ciutadans. Em refereixo evidentment als immigrants.
Representen diverses nacionalitats. Hi ha pobles que arribes a ser de 70 o 80 països diferents. Però els que més població aporten són els vinguts dels llocs més pobres i, sovint més propers. Així, del Marroc, d’Equador i de Romania, en són la majoria.
D’opinions sobre ells n’hi de tots els gustos. I aquestes solen ser molt diferents segons es parli en públic o en privat. També si es fa de forma anònima, no és el mateix si en tens que donar la cara.
Segurament que el Periódico de Catalunya no ha encetat el debat, però l’edició d’avui porta una enquesta, al meu entendre, prou eloqüent. A la pregunta: ¿Creieu que els immigrants han de poder votar a les municipals? La resposta no deixa cap mena de dubte. Un 74 % opina que no, mentre que només un 26 diu que sí. O sigui, un de cada tres lectors que van participar (d’un total de 1.185) opina que els immigrants no deuen de tenir dret a vot a les municipals. Evidentment, a les autonòmiques i a les generals, encara menys... I és que són les municipals les eleccions més properes al ciutadà i qualsevol decisió sobre el dret de vot, ha de començar per aquí. Fins ara, en aquests comicis poden votar els ciutadans de la Unió Europea que, sense perdre la nacionalitat d’origen, estiguin empadronats aquí, sempre i quan ho haguessin sol•licitat prèviament.
A Amposta, per exemple, en les passades eleccions municipals, la candidatura de CiU pretenia portar al número 10 de la llista una romanesa casada a la nostra ciutat. La va d’haver de treure de la llista, ja que, com no havia manifestat la seva voluntat de votar, no podia integrar la llista. Si no ets elector, no pots ser elegit, vendria a ser.
Però, sovint, els immigrants són més focus de crítiques que de lloances. La culpa de robatoris, d’atracaments, de furts, de saturació de la sanitat i l’ensenyament, se’ls sol culpar a ells. Segurament que una part de culpa si que els hi és imputable, però no tota. Molt abans de que arribessin amb grans onades (des de fa uns 7 o 8 anys, coincidint amb el “bum” econòmic propiciat per la construcció), de delinqüència, també n’hi havia.
A les nostres terres, hi ha dos temes que preocupen molt. El primer seria el robatori dels productes del camp. Es parla molt d’olives, però també de cítrics i productes de l’hort. Y l’altre gran tema són les drogues. Moltes de les bandes organitzades tenen components estrangers, però també d’aquí. No fa gaires dies se’n van detenir 3 i tos eren d’aquí: un d’Amposta, un de Tortosa i l’altre de Camarles.
El govern romanès fa campanyes institucionals a favor dels immigrants del seu país. En conec uns quants i la meva opinió és favorable. Però també n’hi ha que pertanyen a una determinada ètnia que haurien pogut quedar-se al seu país...
Tinc un nebot que diu que ell no és racista. Ell és ordenat: “Nosaltres aquí i els immigrants al seu país!”
Representen diverses nacionalitats. Hi ha pobles que arribes a ser de 70 o 80 països diferents. Però els que més població aporten són els vinguts dels llocs més pobres i, sovint més propers. Així, del Marroc, d’Equador i de Romania, en són la majoria.
D’opinions sobre ells n’hi de tots els gustos. I aquestes solen ser molt diferents segons es parli en públic o en privat. També si es fa de forma anònima, no és el mateix si en tens que donar la cara.
Segurament que el Periódico de Catalunya no ha encetat el debat, però l’edició d’avui porta una enquesta, al meu entendre, prou eloqüent. A la pregunta: ¿Creieu que els immigrants han de poder votar a les municipals? La resposta no deixa cap mena de dubte. Un 74 % opina que no, mentre que només un 26 diu que sí. O sigui, un de cada tres lectors que van participar (d’un total de 1.185) opina que els immigrants no deuen de tenir dret a vot a les municipals. Evidentment, a les autonòmiques i a les generals, encara menys... I és que són les municipals les eleccions més properes al ciutadà i qualsevol decisió sobre el dret de vot, ha de començar per aquí. Fins ara, en aquests comicis poden votar els ciutadans de la Unió Europea que, sense perdre la nacionalitat d’origen, estiguin empadronats aquí, sempre i quan ho haguessin sol•licitat prèviament.
A Amposta, per exemple, en les passades eleccions municipals, la candidatura de CiU pretenia portar al número 10 de la llista una romanesa casada a la nostra ciutat. La va d’haver de treure de la llista, ja que, com no havia manifestat la seva voluntat de votar, no podia integrar la llista. Si no ets elector, no pots ser elegit, vendria a ser.
Però, sovint, els immigrants són més focus de crítiques que de lloances. La culpa de robatoris, d’atracaments, de furts, de saturació de la sanitat i l’ensenyament, se’ls sol culpar a ells. Segurament que una part de culpa si que els hi és imputable, però no tota. Molt abans de que arribessin amb grans onades (des de fa uns 7 o 8 anys, coincidint amb el “bum” econòmic propiciat per la construcció), de delinqüència, també n’hi havia.
A les nostres terres, hi ha dos temes que preocupen molt. El primer seria el robatori dels productes del camp. Es parla molt d’olives, però també de cítrics i productes de l’hort. Y l’altre gran tema són les drogues. Moltes de les bandes organitzades tenen components estrangers, però també d’aquí. No fa gaires dies se’n van detenir 3 i tos eren d’aquí: un d’Amposta, un de Tortosa i l’altre de Camarles.
El govern romanès fa campanyes institucionals a favor dels immigrants del seu país. En conec uns quants i la meva opinió és favorable. Però també n’hi ha que pertanyen a una determinada ètnia que haurien pogut quedar-se al seu país...
Tinc un nebot que diu que ell no és racista. Ell és ordenat: “Nosaltres aquí i els immigrants al seu país!”
divendres, 19 de desembre del 2008
EL PENÚLTIM “ENTERRAMENT”
Recordo la primera vegada que vaig escoltar “Entràrem al bar a fer la penúltima copa”... Tenia 14 anys i ens ho explicava el professor de gimnàstica que, la nit abans havia sortit de marxa amb la professora de matemàtiques.
Des de llavors ho he escoltat moltes més vegades i també ho he dit: “Ha estat la seva penúltima ficada de pota”... “la seva penúltima mentida”, etc. Vol dir que, segurament, després d’aquella en vindrà un altra, encara que no ho sapiguem.
Ahir, a Santander, Franco va ser “enterrat” per penúltim cop! I potser en aquest cas sigui veritat, ja que, segons sembla, era una de les dues darreres estàtues eqüestres del dictador. Ara, l’última es troba a Ceuta. Quina ironia. Franco sobre un cavall! Quan ell era d’infanteria. Conta la història que volia ser de marina. Havent nascut al Ferrol (durant molts d’anys el Ferrol del Caudillo) a què havia d’aspirar sinó? Però el van rebutjar per no donar la talla. L’única talla que va donar en tota la seva vida va ser la de dictador. Ja que, també diu la història que com a general deixava molt que desitjar... Però a l’hora de signar sentències de mort, els pols no li tremolava gents ni mica. Això sí, el bo que té l’Església Catòlica és que després et confesses i redimeixes totes les culpes i a sobre pots anar envoltat de cardenals i bisbes “sota pal•li”!
No és d’estranyar que una de les darreres estàtues de Franco estigués en peus a Santander. Duran molts d’anys, l’alcalde de la ciutat cantàbrica va ser Juan Hormaechea. Un franquista de cap a peus! Si algú podia ser més franquista que el propi Franco, Hormaechea, de segur que ho era. Ha tingut que ser Íñigo de la Serna, del Partit Popular, que, complint la llei de la memòria història la fet retirar.
I en aquest cas no es va treure per la nit, com va passar a València, sinó, en plena llum del dia i amb la plaça plena d’espectadors. Alguns, nostàlgics amb banderes de la Falange. Els altres, segurament fill d’excombatents de l’exercit republicà, entonant les notes de la Internacional.
És curiós que, després de més de trenta anys des del seu enterrament real, encara hi ha ciutats en que seguia “en peus”. Però el veritable enterrament del dictador i de la seva etapa, no serà una realitat fins que se’n deixi de parlar...
Des de llavors ho he escoltat moltes més vegades i també ho he dit: “Ha estat la seva penúltima ficada de pota”... “la seva penúltima mentida”, etc. Vol dir que, segurament, després d’aquella en vindrà un altra, encara que no ho sapiguem.
Ahir, a Santander, Franco va ser “enterrat” per penúltim cop! I potser en aquest cas sigui veritat, ja que, segons sembla, era una de les dues darreres estàtues eqüestres del dictador. Ara, l’última es troba a Ceuta. Quina ironia. Franco sobre un cavall! Quan ell era d’infanteria. Conta la història que volia ser de marina. Havent nascut al Ferrol (durant molts d’anys el Ferrol del Caudillo) a què havia d’aspirar sinó? Però el van rebutjar per no donar la talla. L’única talla que va donar en tota la seva vida va ser la de dictador. Ja que, també diu la història que com a general deixava molt que desitjar... Però a l’hora de signar sentències de mort, els pols no li tremolava gents ni mica. Això sí, el bo que té l’Església Catòlica és que després et confesses i redimeixes totes les culpes i a sobre pots anar envoltat de cardenals i bisbes “sota pal•li”!
No és d’estranyar que una de les darreres estàtues de Franco estigués en peus a Santander. Duran molts d’anys, l’alcalde de la ciutat cantàbrica va ser Juan Hormaechea. Un franquista de cap a peus! Si algú podia ser més franquista que el propi Franco, Hormaechea, de segur que ho era. Ha tingut que ser Íñigo de la Serna, del Partit Popular, que, complint la llei de la memòria història la fet retirar.
I en aquest cas no es va treure per la nit, com va passar a València, sinó, en plena llum del dia i amb la plaça plena d’espectadors. Alguns, nostàlgics amb banderes de la Falange. Els altres, segurament fill d’excombatents de l’exercit republicà, entonant les notes de la Internacional.
És curiós que, després de més de trenta anys des del seu enterrament real, encara hi ha ciutats en que seguia “en peus”. Però el veritable enterrament del dictador i de la seva etapa, no serà una realitat fins que se’n deixi de parlar...
dijous, 18 de desembre del 2008
ERRORS HOSPITALARIS
Vull començar explicant que el que jo denomino “errors hospitalaris” no tenen res a veure amb els errors mèdics, afortunadament!
Ahir per la tarda vaig acompanyar a la meva mare de 77 anys a la ginecòloga de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El meu pare, que té 80 anys i certa dificultat al caminar, va voler acompanyar-nos. A l’arribar, l’ascensor de consultes externes no funcionava i vàrem optar per pujar per les escales. Hi havia dues més gent esperant-se. Una iaia que esperava a la seva neta, i dos matrimonis grans, una mica menys que els meus pares. Un era d’Amposta i l’altre de la Cava. Al sortir la noia jove, van cridar a ma mare. De sobte la conversa va derivar a parlar sobre els “errors hospitalaris” que havien patit. La senyora d’Amposta va explicar que una vegada li van confondre el seu expedient amb el d’una cosina que tenia el mateix nom i cognom. Mentre la senyora de la cava, per la seva part, també va explicar un cas sobre un accident que va tenir i que es va fracturar les dues cames. Després de fer-li les radiografies pertinents, li van deixar a sobre esperant la visita del metge. Mentre, un zelador li va agafar i se’n va anar. A l’arribar el metge va buscar desesperadament les radiografies sense dir res ni obtenir resultat, fins que el seu marit li va preguntar que és el que estava buscant. Al dir que les radiografies, li van explicar el que havia passat... El metge, mostrant la seva estranyesa va dir que cap a on. Evidentment no hi havia resposta per part dels afectats. La parella de la senyora va prendre la paraula per a dir que a ell, una vegada també li van fer radiografies de les mans, de totes les posicions, fins i tot li van fer posar a l’espatlla. El metge, al mostrar-li, li va dir que tenia uns genolls molt bonics (?) Al final van resultar d’una senyora! Per això devien de ser tant bonics! I un altre cop, que li van manar fer-se anàlisi, el metge, vists els resultats, li va preguntar si estava viu (?) La incredulitat el va envair... Finalment eren els d’un vellet! A ma mare, una vegada també li van donar uns que tampoc eren els d’ella i a l’etiqueta ho posava ben clar. També van equivocar els d’ella pels d’un senyor!
Jo els vaig fer veure que, tot plegat, eren massa errades. Que tots podem equivocar-nos i, fins i tot, TENIM EL DRET DE FER-HO! Però no és normal que, amb la poca gent que hi érem, tots tinguéssim casos que explicar sobre errades produïdes pel personal sanitari. Afortunadament, tots els presents ho podien contar... però que passaria si, vistos els resultats, el metge t’ordenés un tractament contraproduent i la cosa anés a pitjor? Pot passar o no?
Potser també caldria que, els hospitals, obligatòriament, haguessin d’obtenir un certificat de qualitat com les empreses.
No sé si a la resta d’hospitals passa el mateix (hi ha que pensar que sí), però, és evident, que es tindria que tenir molta més cura. No només perquè s’estan tractant dades molt confidencials (les mèdiques tenen el nivell més alt de privacitat), sinó, perquè s’està jugant amb la salut dels pacients.
Si t'ho poses a pensar, el tema és molt greu... Algú hi posarà remei?
Ahir per la tarda vaig acompanyar a la meva mare de 77 anys a la ginecòloga de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El meu pare, que té 80 anys i certa dificultat al caminar, va voler acompanyar-nos. A l’arribar, l’ascensor de consultes externes no funcionava i vàrem optar per pujar per les escales. Hi havia dues més gent esperant-se. Una iaia que esperava a la seva neta, i dos matrimonis grans, una mica menys que els meus pares. Un era d’Amposta i l’altre de la Cava. Al sortir la noia jove, van cridar a ma mare. De sobte la conversa va derivar a parlar sobre els “errors hospitalaris” que havien patit. La senyora d’Amposta va explicar que una vegada li van confondre el seu expedient amb el d’una cosina que tenia el mateix nom i cognom. Mentre la senyora de la cava, per la seva part, també va explicar un cas sobre un accident que va tenir i que es va fracturar les dues cames. Després de fer-li les radiografies pertinents, li van deixar a sobre esperant la visita del metge. Mentre, un zelador li va agafar i se’n va anar. A l’arribar el metge va buscar desesperadament les radiografies sense dir res ni obtenir resultat, fins que el seu marit li va preguntar que és el que estava buscant. Al dir que les radiografies, li van explicar el que havia passat... El metge, mostrant la seva estranyesa va dir que cap a on. Evidentment no hi havia resposta per part dels afectats. La parella de la senyora va prendre la paraula per a dir que a ell, una vegada també li van fer radiografies de les mans, de totes les posicions, fins i tot li van fer posar a l’espatlla. El metge, al mostrar-li, li va dir que tenia uns genolls molt bonics (?) Al final van resultar d’una senyora! Per això devien de ser tant bonics! I un altre cop, que li van manar fer-se anàlisi, el metge, vists els resultats, li va preguntar si estava viu (?) La incredulitat el va envair... Finalment eren els d’un vellet! A ma mare, una vegada també li van donar uns que tampoc eren els d’ella i a l’etiqueta ho posava ben clar. També van equivocar els d’ella pels d’un senyor!
Jo els vaig fer veure que, tot plegat, eren massa errades. Que tots podem equivocar-nos i, fins i tot, TENIM EL DRET DE FER-HO! Però no és normal que, amb la poca gent que hi érem, tots tinguéssim casos que explicar sobre errades produïdes pel personal sanitari. Afortunadament, tots els presents ho podien contar... però que passaria si, vistos els resultats, el metge t’ordenés un tractament contraproduent i la cosa anés a pitjor? Pot passar o no?
Potser també caldria que, els hospitals, obligatòriament, haguessin d’obtenir un certificat de qualitat com les empreses.
No sé si a la resta d’hospitals passa el mateix (hi ha que pensar que sí), però, és evident, que es tindria que tenir molta més cura. No només perquè s’estan tractant dades molt confidencials (les mèdiques tenen el nivell més alt de privacitat), sinó, perquè s’està jugant amb la salut dels pacients.
Si t'ho poses a pensar, el tema és molt greu... Algú hi posarà remei?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)