Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (15 comunitats (totes menys el País Basc i Navarra i les dues ciutats autònomes: Ceuta i Melilla) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer amb l’Estatut.
Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (17 comunitats i dues ciutats autònomes) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer quan l’Estatut.
