He parlat diverses vegades del país veí del Sud: València. I no m’agradaria ser repetitiu i dir coses que ja us he dit o contat altres vegades. Però és evident que València és un país de contrastes. Imagineu-vos, si Catalunya és un petit país, ells encara ho són més. Malgrat això tenen moltes més diferències i molts més enfrontaments que nosaltres.
De vegades comento que és un greuge comparatiu la qüestió de l’idioma. Segurament coneixeu o heu conegut joves valencians que han arribat a Catalunya a treballar com a professors, infermeres, etc. En canvi, els nostres joves no hi poden anar perquè es veu que allí parlen un idioma “diferent”. Mentre nosaltres diem que tot és el mateix i acceptem els nivells de valencià com equivalents al català, allí no! Per acabar dic que, malgrat tot, els que venen a ocupar un lloc de treballa aquí, tenen molt clara la qüestió de l’idioma i no tant que les diferencies entre els uns i els altres siguin tant accentuades com els hi volen fer creure els seus governants.
Aquest matí he pogut parlar amb una jove parella de Sueca i m’han confirmat fil per randa això que us he explicat. No els hi he preguntat a qui voten a les eleccions (o a qui no voten) No calia, segurament no l’hauria errat si n’hagués fet un pronòstic.
Aquests dies Raimon, el gran cantant de Xàtiva està de celebració. La seva cançó més entranyable i més coneguda, “Al vent” ha fet 50 anys... Quasi com jo! No obstant, la primera vegada que vaig haver-la d’escoltar ja n’hauria de tenir quasi que 20. Jo, la cançó dos menys! He llegit al Periódico de Catalunya que, finalment, al seu país, el país que Raimon tant porta al cor, li han fet un reconeixement! Com homenatge a “Al vent” , li han muntat una exposició que inclou originals de Tàpies i Miró. En canvi, Raimon reconeix que “Catalunya va fer possible que jo pogués existir”. Aquí, al nostre país d’homenatges al constant de Xàtiva se n’hi ha fet diversos. En recordo un al Palua Sant Jordi on, el propi Raimon va convidar a la Lira Ampostina i ell va sortir amb l’uniforme de la societat musical de la capital del Montsià. Tot un homenatge i un record als seus primers passos com a músic.
En canvi, l’article esmentat del Periódico res no diu (pareix que estigui recitant la lletra de “la Madame”) si al vernissatge (heu vist com es posa “en culte” inauguració) hi van assistir les més altes representacions del govern valencià. Hem temo que no.
I la més alta institució del país és, de moment, Francisco Camps. Avui, precisament, la presidenta de les Corts Valencianes, Milagrosa Martínez (així es diu, de bo) ha tirat fora a la portaveu de “Compromís” , Mònica Oltra, per portar una camiseta on hi estava estampada la fotografia de Camps amb la frase: “Wanted –only alive” (Es busca –només viu-) I contra el que es pot pensar de bon principi, res te que veure amb el cas Gürtel (segons informacions periodístiques del Plural, pot ser imputat la propera setmana), si no per les seves reiterades absències de la seu parlamentaria. I si a més, sé li suma que avui era una jornada de control parlamentari, potser encara, la protesta, sigui molt més justificada.
Així, no ens cal estranyar tant, que si Camps no acudeix al lloc on té l’obligació d’anar, tampoc acudeixi a inaugurar (o encara que només sigui a veure) una exposició com la de Raimon, un personatge que, segur, no és de la seva devoció. Però “la estimació” és mútua... Oi?
