dilluns, 25 de maig del 2009

TROBA LES SIMILITUDS ENTRE LES DUES FOTOGRAFIES


La primera fotografia, en color, és de diumenge passat (la publicava el Periódico de Catalunya d'avui dilluns) La campanya electoral del PP va portar el seu president nacional Mariano Rajoy fins Alacant. Dels altres dos, un el coneixeu segur: Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana i un dels imputats en la trama Gürtel. L’altre és el president de la Diputació d’Alacant. Avui mateix deien els diaris que amb aquest gest (el d’assistir a un míting amb Camps), Rajoy compromet el seu futur al del president autonòmic. Si uns surt condemnat, l’altre haurà de dimitir.


L’altra foto, en blanc i negre, no té data concreta, però es pot endevinar l’època poc més o menys. Jo diria que és dels primer anys del franquisme. Possiblement anterior a 1945.
Qui pensi que he estat massa agosarat a l’hora de comparar les dues imatges, li vull recordar que el PP encara no ha condemnat la dictadura franquista i, normalment, sol votar en contra o abstenció quan els altres partits aproven la retirada de simbologia d’aquella època.

EL CAS GÜRTEL DE LA "A" A LA "Z"


És evident que la trama Gütel (el nom li va posar la policia i, significa cinturó en alemany) de corrupció del PP a Madrid i València és un guirigall de noms que es fa difícil saber qui és qui. Una de les frases més encertades la va tenir l’enginyós Alfonso Guerra quan va afirmar que, per conèixer a tots els implicat, “només calia revisar les fotos de la boda de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag”. El diari Público ha fet un exhaustiu treball que, amb el nom de Gürtelpedia, surten tots els de la trama i alguna cosa més de la “A” a la “Z”. Precisament el primer nom propi és el gendre del president d’honor del PP Alejando Agag.

diumenge, 24 de maig del 2009

LA FISCALITAT DELS AGRICULTORS


(Article aparagut a l'edició d'avui de Vinaròs News)És temps de passar comptes amb l’erari públic. Ben mirat, fer la declaració de la renda s’ha convertit en una espècie de rutina, una tasca més de les tantes que tenim al llarg de l’any. El qui hagi entrat en aquesta rutina, ja sap quan l’ha de fer, els papers que li demanaran i, fins i tot, sol tenir una idea aproximada de com li sortirà (sempre tenint com a referència l’any anterior)
Tot això que ens pareix tan normal, té, com totes les coses, un principi. No m’estendré explicant en un breu article tota la fiscalitat, la qual cosa es faria molt complicada i feixuga. Però si que voldria explicar-vos l’origen de l’actual fiscalitat dels agricultors (dits pagesos a Catalunya i llauradors al País Valencià)
La majoria d’aquests agricultors tributen per la modalitat de mòduls, es a dir, se’ls hi calcula un benefici a partir dels seus ingressos íntegres (vendes més subvencions), depenent del producte recollit a les seves explotacions.
El meu primer contacte amb l’administració tributaria es produeix l’any 1986. Per aquell temps, els agricultors estaven acollits al règim d’Estimació Objectiva Singular (EOS), modalitat simplificada. Com ells, la majoria dels petits empresaris: botigues de queviures, carnisseries, peixateries, fleques (panaderies), etc. El rendiment de l’activitat sortia després d’aplicar una fórmula que era igual per a totes les activitats. Al final, el benefici sortia de multiplicar els ingressos de l’activitat per 0,2356. O sigui el rendiment net no arribava al 25 %. Per aquell temps, l’obligació de presentar dos pagaments fraccionats a l’any en períodes semestrals a més de la declaració de la renda.
Al cap de uns pocs anys, la modalitat de “simplificada” va desaparèixer i es va passar a tributar pel règim d’EOS “normal”. En aquest sistema ja estaven acollits altres empresaris amb més volum de negoci i també professionals liberals (advocats, metges, agents comercials, etc.) El problema per als agricultors sortia quan havien de calcular el rendiment i calia justificar les despeses de l’explotació. La majoria d’aquestes despeses (normalment els treballs llaurar, podar els arbres, etc.) no es podien justificar perquè qui els hi feia no emetia factures. També calia portar una comptabilitat “mínima” i els pagaments fraccionats passaven de 2 a 4 (trimestrals)
Aquella situació era un tant discriminatòria per als agricultors de les nostres comarques que solen ser petits propietaris, de vegades de “cap de setmana”. Les seves explotacions es denominen minifundis, en contrapartida a les dels grans terratinents que s’anomenen latifundis.
Així va ser com el llavors alcalde de la població del Mas de Barberans (comarca del Montsià), Norberto Acisclo, va venir a veurem per a que recollís aquella problemàtica en un document que també hauria de proposar una sèrie de mesures més adients i que milloressin de forma sensible la fiscalitat dels petits agricultors. Era al principi de la dècada dels 90. Per aquell temps jo encara no disposava d’ordinador, així que vaig tenir que agafar una vella màquina d’escriure i vaig començar a “donar-li” a les tecles. En total em van sortir quasi dues pàgines.
Les mesures que proposava no eren “de collita pròpia”, sinó opinions de gent molt propera a mi i experts en temes tributaris. Entre aquelles mesures n’hi havia dos d’importants: el càlcul del rendiment net a partir d’uns paràmetres i una retenció en origen que evités tenir que fer pagaments fraccionats. Us sona? Si fa o no fa és com es calcula avui el rendiment de les taronges, olives, garrofes, arròs, raïm, etc.
Duran molt de temps no vaig saber res més. Després em vaig assabentar que el “document” s’havia llegit a l’executiva del PSC de les Terres de l’Ebre i d’aquí a Madrid...
Fent una mica d’exercici mental de com van succeir els fets, cal pensar que la Secretaria d’Estat d’Hisenda va encarregar una sèrie de petits estudis com el meu per a recopilar l’opinió majoritària dels agricultors d’Espanya. A partir d’aquí, un grup d’experts, van elaborar els paràmetres (o mòduls) per a calcular els diferents rendiments dels productes agraris i ramaders. Cal suposar que molt més equitatius que el de la fórmula com es calculava en l’antiga EOS simplificada. Després, cada any, depenent de factors climatològics (pedra, vent, gelada...), aquells paràmetres (també dits índexs) poden sofrir variacions, sempre a la baixa.
Segurament no serà el millor mètode per a calcular la renda, però avui per avui segueix sent un sistema òptim per a la majoria dels petits agricultors de les nostres comarques.
Finalment, si se’m pregunta si em sento “responsable” de l’actual forma de tributar els ingressos agraris, respondre que, en una part molt petita (segurament que ínfima), sí!

dissabte, 23 de maig del 2009

LA FESTA CONTINUA A AMPOSTA: EL MERCAT


Diu la dita que una imatge val més que mil paraules. Crec que amb les fotografies que il•lustren aquest escrit, queda pro demostrat l’èxit que està tenint la recreació del “mercat del centenari” d’Amposta. Us donaré un altre detall: feia temps que no veia per Amposta tantes càmeres captant imatges que tot allò que estava passant.

Deia ahir que la participació seria vital a l’hora de consolidar la festa de cara a fer properes edicions. Escoltaves comentaris de gent que anava vestida tal com hi havia anat els nostres avis fa un segle dient que “ja tenien pensat per a l’any que ve...”. I és que la festa necessita ànims de la gent que hi participa i ganes de xalar. Les dues coses estan estretament lligades.

Al llarg del carrer Major es poden veure tot tipus de parades. Des de la venda de dolçaines (o gaites) i rellotges de butxaca, com els que ja no es gasten a la taverna que ha col•locat la Fhila on es poden degustar pastes típiques.

En arribar a la plaça d’Espanya (a veure quan sé li canviarà el nom per el de plaça Major o de Catalunya) es segueixen trobant tota mena de parades artessanals: llauner, cabasser, terrisser, ferrer, etc. I a la part central un veritable mercat de fruita i verdura. Diuen les cròniques que el mercat dels dissabtes d’Amposta era un mercat de referència per als pobles del Sud de Catalunya.

Així que tots aquells que s’hagin assabentat de la festa i encara no tenen clar si apropar-se fins a Amposta, des d’aquí els animo a que ho facin. Hi ha coses que queden molt lluny en el temps, però la recreació de l’Amposta de fa un segle ens fa reviure una època no tant llunyana i de la que la majoria de nosaltres n’hem sentit a parlar als nostres iaios o a les "cròniques" de Sebastià Juan i Arbó.

La estrena oficial de L’Oda a Amposta com a himne de la ciutat, interpretada per les corals de la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica, acompanyada per la banda de música d’aquesta darrera entitat (els enfarinats) ha estat un dels moments més emotius dels actes de inauguració