(Article aparagut a l'edició d'avui de
Vinaròs News)És temps de passar comptes amb l’erari públic. Ben mirat, fer la declaració de la renda s’ha convertit en una espècie de rutina, una tasca més de les tantes que tenim al llarg de l’any. El qui hagi entrat en aquesta rutina, ja sap quan l’ha de fer, els papers que li demanaran i, fins i tot, sol tenir una idea aproximada de com li sortirà (sempre tenint com a referència l’any anterior)
Tot això que ens pareix tan normal, té, com totes les coses, un principi. No m’estendré explicant en un breu article tota la fiscalitat, la qual cosa es faria molt complicada i feixuga. Però si que voldria explicar-vos l’origen de l’actual fiscalitat dels agricultors (dits pagesos a Catalunya i llauradors al País Valencià)
La majoria d’aquests agricultors tributen per la modalitat de mòduls, es a dir, se’ls hi calcula un benefici a partir dels seus ingressos íntegres (vendes més subvencions), depenent del producte recollit a les seves explotacions.
El meu primer contacte amb l’administració tributaria es produeix l’any 1986. Per aquell temps, els agricultors estaven acollits al règim d’Estimació Objectiva Singular (EOS), modalitat simplificada. Com ells, la majoria dels petits empresaris: botigues de queviures, carnisseries, peixateries, fleques (panaderies), etc. El rendiment de l’activitat sortia després d’aplicar una fórmula que era igual per a totes les activitats. Al final, el benefici sortia de multiplicar els ingressos de l’activitat per 0,2356. O sigui el rendiment net no arribava al 25 %. Per aquell temps, l’obligació de presentar dos pagaments fraccionats a l’any en períodes semestrals a més de la declaració de la renda.
Al cap de uns pocs anys, la modalitat de “simplificada” va desaparèixer i es va passar a tributar pel règim d’EOS “normal”. En aquest sistema ja estaven acollits altres empresaris amb més volum de negoci i també professionals liberals (advocats, metges, agents comercials, etc.) El problema per als agricultors sortia quan havien de calcular el rendiment i calia justificar les despeses de l’explotació. La majoria d’aquestes despeses (normalment els treballs llaurar, podar els arbres, etc.) no es podien justificar perquè qui els hi feia no emetia factures. També calia portar una comptabilitat “mínima” i els pagaments fraccionats passaven de 2 a 4 (trimestrals)
Aquella situació era un tant discriminatòria per als agricultors de les nostres comarques que solen ser petits propietaris, de vegades de “cap de setmana”. Les seves explotacions es denominen minifundis, en contrapartida a les dels grans terratinents que s’anomenen latifundis.
Així va ser com el llavors alcalde de la població del Mas de Barberans (comarca del Montsià), Norberto Acisclo, va venir a veurem per a que recollís aquella problemàtica en un document que també hauria de proposar una sèrie de mesures més adients i que milloressin de forma sensible la fiscalitat dels petits agricultors. Era al principi de la dècada dels 90. Per aquell temps jo encara no disposava d’ordinador, així que vaig tenir que agafar una vella màquina d’escriure i vaig començar a “donar-li” a les tecles. En total em van sortir quasi dues pàgines.
Les mesures que proposava no eren “de collita pròpia”, sinó opinions de gent molt propera a mi i experts en temes tributaris. Entre aquelles mesures n’hi havia dos d’importants: el càlcul del rendiment net a partir d’uns paràmetres i una retenció en origen que evités tenir que fer pagaments fraccionats. Us sona? Si fa o no fa és com es calcula avui el rendiment de les taronges, olives, garrofes, arròs, raïm, etc.
Duran molt de temps no vaig saber res més. Després em vaig assabentar que el “document” s’havia llegit a l’executiva del PSC de les Terres de l’Ebre i d’aquí a Madrid...
Fent una mica d’exercici mental de com van succeir els fets, cal pensar que la Secretaria d’Estat d’Hisenda va encarregar una sèrie de petits estudis com el meu per a recopilar l’opinió majoritària dels agricultors d’Espanya. A partir d’aquí, un grup d’experts, van elaborar els paràmetres (o mòduls) per a calcular els diferents rendiments dels productes agraris i ramaders. Cal suposar que molt més equitatius que el de la fórmula com es calculava en l’antiga EOS simplificada. Després, cada any, depenent de factors climatològics (pedra, vent, gelada...), aquells paràmetres (també dits índexs) poden sofrir variacions, sempre a la baixa.
Segurament no serà el millor mètode per a calcular la renda, però avui per avui segueix sent un sistema òptim per a la majoria dels petits agricultors de les nostres comarques.
Finalment, si se’m pregunta si em sento “responsable” de l’actual forma de tributar els ingressos agraris, respondre que, en una part molt petita (segurament que ínfima), sí!
