BARÇA, BARÇA, BARÇA!!!

El crit culer més repetit és: Barça, Barça, Barça!!! Aquest dia, aquest any, és l’any del 3. En acabar el partit he enviat un parell de missatges on deia: 3 de 3 i 3. Tres títols (copa, lliga i champions, com diu la coneguda cançó dels de Crackovia) i 3 copes d’Europa!!! És un any de somni. Un any per a guardar i recordar. De moment ja he aconseguit diversos DVD’s (un d’ells el 2-6 al camp del Madrid) Crec que aquesta victòria té quasi tan de mèrit per als barcelonistes com la champions d’avui. Si més no, va ser clau per a donar-nos la lliga. Si el Madrid ens hagués guanyat, potser ho hauria canviat tot.
Però avui és un dia de felicitat i celebració.
Crec que per damunt de tot s’ha de felicitar a Pep Guardiola i a tots i cada un dels jugadors de l’equip. Els que han jugat i els no ho han fet per lesió o per una altra cosa. Dies com avui tots són importants.

Tant màgic és el número 3 aquest any que caldria proposar canviar, encara que només fos per uns dies, una senyera amb 3 barres roges, com la que tenen a Foix. Seria l’homenatge de Catalunya al nostre Barça.
(Demà parlaré de Cristiano Ronaldo)
Felicitats Barça i felicitats Barcelonistes!!!

TE RECUERDO AMANDA (VICTOR JARA)

Avui he llegit al diari Público que havien detingut els assassins del cantautor xilé Victor Jara. A la seva memòria.

KEITA FARÀ D’ALIAU?

I qui és Aliau? Us preguntareu. Xavi Aliau va ser un jugador que va passar per totes les categories inferiors del CF Amposta. Jugava en el mateix equip que el meu fill gran. Quan van ser infantils de segon any, van ser campions del seu grup, la qual cosa donava opció a jugar la fase provincial per mirar de pujar de categoria.
Aliau avia jugat sempre d’extrem esquerre (Keita és mig esquerrà), però per a jugar la final, l’entrenador, Pedro García, més conegut com el “teniente” (ja que aquesta era la seva graduació a la Guardia Civil), li va dir que tenia que jugar de lateral esquerre. Aliau no volia jugar en aquesta posició, ja que hi ha molta diferència entre “construir” joc (on és precís un toc de pilota de qualitat) al de mirar que no et passi el davanter amb la pilota controlada ni tampoc la pilota. Una forma molt més “destructiva” de jugar a futbol.
Pedro García va tenir un germà que va jugar a la primera divisió nacional amb l’Elche, CF i ell era (i és) un gran entrenador. Després d’entrenar en les categories inferiors de l’Amposta va entrenar als primers equips de l’Aldeana, i de l’Ulldecona (no recordo si a d’altres equips) Una de les virtuts de Pedro García és la psicologia. Ell sabia convèncer els seus jugadors com ningú per a que al camp rendissin al màxim. A Aliau el va convèncer dient-li que “Sí li deia d’ocupar aquell lloc de responsabilitat era perquè confiava amb ell i la feina que podia fer a l’hora de parar els seus rivals esportius”.
L’infantil de l’Amposta va trobar-se a la final jugada al camp del Santa Bàrbara amb el Dertusa, campió de l’altre grup. Devia de ser el mes de maig de l’any 1997. Era el darrer obstacle per proclamar-se campions provincials. Alia tenia que veure’s les cares amb Llorca (el fill d’Enric Llorca que a la vegada era l’entrenador de l’equip) Com diu el tòpic, el Dertusa va guanyar de penal injust en el darrer minut del partit (0-1) Precisament el penal li va fer Aliau a Llorca. Per als espectadors de l’Amposta que estàvem veient el partit, l’àrbitre no l’hauria d’haver xiulat mai, ja que Aliau no va tocar a Llorca, però aquest es va deixar caure dintre de l’àrea contrària. Xavi Aliau va dir que ell no l’havia tocat.
El dia de la festa de final de temporada, Pedro Garcia encara li va preguntar a Aliau si havia fet penal sobre el jugador del Dertusa. Li va tornar a dir que “no”. Xavi Aliau sempre s’ha mantingut en la mateixa postura: el penal no va existir.
Avui Guardiola ha demanat Keita que faci de defensa esquerra i miri d’aturar a Cristiano Ronaldo. El paper que li ha encomanat no és fàcil, però penso que Keita se’n pot sortir a la perfecció. En els darrers partits jugats per Abidal, la veritat és que el vaig veure molt fluix, per la qual cosa espero i desitjo que Keita pugui superar el joc del francès. Només espero que, com el cas d’Aliau, no li acabi fent penal a Ronaldo (i menys que aquest sigui injust)
Aquesta nit, jugui qui jugui, que guanyi el Barça! Visca el Barça!!

LES COPES D’EUROPA DEL MADRID I EL FESTIVAL D’EUROVISIÓ

Fa una setmana i escaig que Soraya, la representant espanyola al Festival de la Cançó d’Eurovisió quedava la penúltima, un dels pitjors llocs assolits pels representants de la Radio Televisió Espanyola.
Demà dimecres, a Roma, el F C Barcelona jugarà la seva sisena final de la Copa d’Europa de campions de lliga o la Champions League, com es diu ara. En aquesta competició, el dominador absolut és el R Madrid amb 9 copes assolides al llarg de la seva història, un dels mèrits que el va portar a proclamar-lo el millor equip de futbol del segle XX.
Tot això és història i contra aquestes dades no hi pot existir cap tipus de discussió. No obstant això, un conegut meu, company de treball durant molts d’anys, tenia una teoria que, com totes les teories pot tenir favorables i detractors, però té la seva gràcia.
Ens remuntarem a l’any 1957. Europa estava en un procés de canvis i a Roma, la ciutat on demà es jugarà la final de la Champions, es signava el tractat que portaria el nom de la ciutat i que creava el Mercat Comú Europeu, l’actual Unió Europea. Aquest any, el Madrid, guanyava la seva segona copa d’Europa. La primera l’havia guanyat l’any abans. Cal recordar que el Madrid guanyaria les seves 5 primeres copes d’Europa de forma consecutiva.
Entre els països signants del Tractat no Roma no es trobava Espanya, immersa en una dictadura, mentre que en la resta d’estats hi havia democràcia.
Explica el meu amic que Franco volia entrar al Mercat Comú i, cada any, presentava la seva sol•licitud d’ingrés. Mentre, els estats membres li donaven llargues. La resposta era: “De ingressar al Mercat Comú, res de res, però mira, et donem a triar entre que el Madrid guanyi la Copa d’Europa o Espanya guanyi el Festival d’Eurovisió. Com he dit abans, el Madrid va guanyar les copes d’Europa dels anys 56, 57, 58, 59, 60. La sisena la van guanyar el 66 (les anomenades copes en blanc i negre) Quan Franco ja va pensar que potser ja estava bé que el Madrid guanyés sempre, va demanar llavors de guanyar el Festival d’Eurovisió. Així Espanya s’endugué el guardó els anys 68 i 69. Tot lliga!
Les altres copes d’Europa (ja en format Champions) el Madrid les guanyaria els anys 1998, 2000 i 2002.