La darrera plaga coneguda afecta d’una manera molt directa el nostre territori, sobre tot el del delta de l’Ebre. M’estic referint al caragol invasor que es menja l’arròs durant la seva primera fase de creixement. Com totes les plagues, la colonització és ràpida i en poc temps ha ocupat una bona part dels arrossars.
Fins ara les notícies (com sempre sol passar) són contradictòries. Primer vaig sentir que es trobava en un indret prou controlat : per la zona de la bassa de les olles, entre l’Ampolla i Camarles. Després, el delegat d’Agricultura de la Generalitat, parlava de la meitat (aproximadament) de l’hemidelta N, aproximadament fins Deltebre. En canvi, aquest matí, la SER informava que ja hauria arribat a tots dels indrets del delta.
El orígens de la plaga, com sempre sol passar, són incerts, però tot apunta que la procedència podria ser un aquari domèstic.
El ja de per si fràgil ecosistema deltaic, un cop més es veu amenaçat per una espècie invasora. El cranc roig (o americà), ja farà prop de quaranta anys que va establir-se als desaigues, sèquies, etc. dels arrossars. També el musclo zebrat ha colonitzat bona part del riu Ebre, al menys des del pantà de Flix cap avall i en la seva expansió obstrueix canalitzacions i captacions d’aigua. L’origen (també incert) pareix que va poder arribar enganxat als casc d’alguna embarcació recreativa de les que es solen veure navegant pel riu.
Però encara hi ha més espècies invasores: el silur, originari de rius del centre i de l’Est d’Europa, com el Danubi. I no fa gaires anys, ho portaven alguns mitjans de la premsa escrita comarcal, fins i tot es va trobar una piranya. Menys mal que, pareix que no va tenir descendència... En aquest cas, el més que provable origen, també podria ser una peixera.
Els trets generalitzats de totes aquestes espècies invasores són la fàcil i ràpida adaptació al medi i la dificultat per eradicar-los.
Tothom sap que a la natura hi ha un equilibri entre les diferents espècies i que, normalment, viuen en una complerta harmonia. Però quan arriba l’invasor, no hi ha mecanismes naturals per eradicar-los abans de la seva reproducció i progressió territorial. Llavors fa necessària la intervenció del home.
El cranc roig americà, per exemple, fins ara no s’ha trobat una solució eficaç al problema. L’única au que se’ls menja és la gavina corsa. La gavina corsa és una espècie més petita que les seves “germanes” i la població mundial molt reduïda. Una bona part de la seva colònia es troba ubicada per la zona de les Salines de la Trinitat, a la punta de la Banya, dintre de la zona del Parc Natural del Delta, davant de la Ràpita.
La comercialització d’aquest crustaci no ha estat inviable. Restaurants com l’Estany que regenta Lluís Garcia va intentar introduir-lo a la carta ja fa uns anys, sense èxit. La car de l’animal és molt insípida i necessita acompanyar-se d’alguna salsa picant. Una mica com passa amb els calçots que, sense la salsa romesco amb la que se’ls acompanya, no tindrien l’èxit que ara tenen. Encara que em deia un que no es comparable una cosa i l’altra, que els crancs encara tenen molt menys sabor...
Segons el director dels SS.TT. d’Agricultura, diversos organismes de la Generalitat (Agricultura, Medi Ambient, etc.) estan mirant de trobar una substància innòcua per altres espècies i que no estigui prohibit per mirar de combatre’l. Va deixar entreveure que en un termini entre 10 dies i dues setmanes podrien començar-se a fer els tractaments.
