dijous, 15 d’octubre del 2009
LA CULTURA DEL VI
Avui he escoltat primer i he llegit després que Departament de Salut “prohibeix per llei les barres lliures de begudes alcohòliques”, també anomenades amb l’anglicisme “happy hours” o hores felices) i he recordat que quan era jove estava de moda oferir a molts de balls per atreure públic allò que es dia “xampany a go-go”. No cal ni dir-ho que de xampany en tenia poc, ni cava, com aprenguérem a dir anys després, en tot cas es tractava de vi gasificat. Potser alguns sabran que bona part d’aquell xampany que es bevia a les nostres poblacions venia de Godall de uns fàbrica que tenia per nom “Campañera Monte-Caro” de la qual n’era propietari Ceferino Huerta Valdes, un asturià que es va casar al petit poble de la comarca del Montsià.
Per aquell temps “ingerir” begudes alcohòliques estava ben vist. Del pa amb vi i sucre que ens donava la mare per a berenar molts de dies (llavors no hi havia ni iogurts, ni “pastelets” ni res que se li aparegués) als primers “cubates” quan només tenien 12 o 13 anys. Als bars no hi havia cap cartell indicant la prohibició de vendre begudes alcohòliques a menors de 16 anys, com tampoc les hi havia de subministrar tabac als menors. Així és que quan anaves al bar amb els amics o a les revetlles de ball per festes majors o “quintos”, el més normal era prendre’t un cuba-libre. Mot més aviat que una cervesa! Jo la primera cervesa no la vaig demanar fins tenir 14 anys i va ser un dia que vaig anar amb un amic al cine. En autostop, evidentment...
Fins i tot la paraula xatejar volia dir una altra cosa: anar a prendre uns “xatos”. Avui en dia tota la joventut sap el que significa. Una cosa ben diferent: “parlar” per Internet amb els teus amics o amb alguna persona amb qui has connectat i amb qui, tal vegada, no coneixeràs mai.
Més cap aquí, era normal “anar de vins” amb els amics. Qui de Tortosa no recorda el carrer del pim-pom. Aquell que està situat quasi en front del mercat i que tenia un bar un costat i tres o quatre a l’altre i la gent anava entrant i sortint prenent una canya o un gotet de vi i alguna cosa per a picar. El Sant Pere, el Lesmes, etc. eren, provablement, els bars de tapes més coneguts de Tortosa.
Però poc a poc es va veure que l’alcohol era una de les causes fonamentals dels accidents de circulació. Cada vegada hi havia més cotxes per les carreteres i el nombre d’accidents augmentaven en quasi proporció geomètrica. També poc a poc millorava l’estat de les carreteres i els fabricants de cotxes els feien més i més potents. Calia fer alguna cosa per a frenar l’escalada de morts i, el que encara és pitjor, d’invalideses permanents. Així es van inventar els alcoholímetres, els radars, etc. Tot s’hi valia per evitar accidents. Encara que cal reconèixer amb el temps han sortit nous problemes: telèfons mòbils, MP3. I encara veus cotxes que van a velocitat desmesurada. I calia anar més lluny. Llavors es va imitar a d’altres països que ja havien posat en marxa el carnet per punts. Els resultats, afortunadament, són que el nombre d’accidents s’està reduint any rera any.
Però el jove segueix bevent, sobre tot quan arriba els caps de setmana. Si són una mica conscients, el que porta el cotxe no beu, però no sempre és així.
Fins i tot, ja fa bastants anys, el cantant americà Steve Wonder va protagonitzar un famós anunci de la Direcció General de Trànsit: “Sí bebes, no conduzcas”.
Sort en vàrem tenir de que no ens feren alcohòlics tots!
dimecres, 14 d’octubre del 2009
CARTA D'UN "TROGLODITA ESPANYOL" I LA RESPOSTA QUE ES MEREIX
No sé si és cert o no. M'ha arribat avui i us ho poso per si voleu "instruir-vos" una mica i gaudir de la resposta.
Carta de J Vaderribas publicada a EL MUNDO:
Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es
decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y
otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español
que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los
nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado
por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más
enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy
a tratar de explicar el por qué.
Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las
invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los
catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado
por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que
por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un
castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y
batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio
repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de
carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por
el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.
Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea
al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que
sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión
incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas
elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con
resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido
resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos
mismos destruyen a sus líderes.
No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el
gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y
volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos
en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de
ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M,
mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este
embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos
se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En
definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra
autentica preocupación debe estar centrada en el norte..
Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos,
sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están
entretenidos para unas cuantas semanas.
EN RESPUESTA A SU CARTA:
Apreciado Sr. Vaderribas,
Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los
chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar
"adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y defachatez me va
como anillo al dedo.
La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El
nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir,
criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles,
se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son
castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda.
Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.
Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso
con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con
falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni
en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los
castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo
tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los
catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser
una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía
catalana con el último rey Catalanoaragonés, Martí L'Humà. En el
Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente)
pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e
instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.
Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar
acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han
tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a
ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes
quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir
por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo
pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo
primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la
envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les
pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después
de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y
se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde
curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas (esa es
su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza
de la nada con su industria floreciente.
Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes
"por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para
ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia
gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países
como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y
hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de
hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.
Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos
en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura
y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el
Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II,
heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las
fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar! a su suerte a los Catalanes -
Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque
se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejercito castellano-francés tardó dos
años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra. Si
los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el
ejercito castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente
superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el
castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.
Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que
erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de
supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios
colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en
sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán
ser.
Simplemente por que son ! una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes
como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un
nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando
hayan acabado con los Etarras.
*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, machotes! Y
es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis
claro.
Som i Serem!
Jordi Net
CORRUPCIÓ, INTRIGUES I CONSPIRACIONS A LA CORT
A Madrid, però també a la seva “costa”. El litoral Valencià ha estat des de fa desenes d’anys la platja dels de la capital d’Espanya, sobre tot la d’Alacant.
Ara, un cop més Madrid i València van agafades de la ma amb els cas Gürtel, un altre cop el cas Gürtel. Però és difícil, molt difícil per a un polític i un “opinador” de política no parlar-ne. I a la vegada no repetir-se cada vegada que ho fa.
Però la sensació des de fora és que cada dia que passa s’està embolicant més. I cada dia que passa queda més clar que els màxims implicats són els dos principals càrrecs a l’un i a l’altre lloc. És evident, tot hom ho sap o al menys s’ho pensava, però quan entra la Justícia en joc, les sospites i evidències de poc serveixen. Calen proves i sovint, ni això. Només cal que el fiscal no sigui tot el diligent que es requereix i que el jutge sigui “més que un amic”, com és el cas del president del Tribunal Superior de Justícia de València José Luis de la Rúa.
Però si alguna cosa tinc clara, a dia d’avui i molt m’equivocaria és que tant el president estatal Mariano Rajoy com l’autonòmic Francisco (Paco) Camps, tenen els dies comptats en els càrrecs que estant ocupant.
Mariano no diu res i ha de ser la seva segona, la de Cospedal la que surti a donar la cara pel segon partit del país. O com es diu vulgarment: la que es menja els marrons.
Suposo que els polítics d’Europa i dels altres països que composen el món occidental es deuen mirar Espanya amb una gran incredulitat. Als seus respectius partits, ja faria mesos que haurien dimitit quasi tots i aquí no se’n van ni que els despatxen... Increïble, no?
Divendres tot apuntava que Camps, per ordre expressa de Rajoy despatxaria a Ricardo (Ric) Costa, el “trepa” secretari general dels “pepers” valencians i portaveu a les corts. Com per a demostrar que encara és més beat que Camps i la Rita Barberà (o potser per a redimir les seves culpes, qui ho sap) va marxar a fer el camí de Santiago (o de Sant Jaume) Bé, en tot cas un caminet ja que tres dies no donen per a gaire. També es estrany que és volgués guanyar el jubileu un any que no és sant per al patró d’Espanya (ja sabeu que estan considerats anys sants en respecte a Sant Jaume els que el 25 de juliol, el dia de la seva festivitat, cau en diumenge) Els mitjans de comunicació parlaven de que el que pretenia Ric era perllongar uns dies els seu cessament.
Però oh, sorpresa! A l’arribar a València, Camps, sense escoltar les veus de Rajoy que retronaven a la llunyania, ni el va cessar ni li va demanar la dimissió. Van pactar que el requisit per a “sortir” era que s’obrís una comissió d’investigació a tot el PP! (Què fort, no?) El PPV plantant cara al PP estatal (què és alguna cosa més que el de Madrid) Ric ni dimitia ni el tiraven fora! Segurament perquè es conscient de que sap molt i si conta tot el que sap és carrega al menys al 90 % dels dirigents del partit (de tot el partit)
Però Mariano (que no està sol) no podia permetre que de la “costa” de València no es complís amb les seves ordres i avui, des de Madrid, passant per sobre dels “provincians” se’l ha destituït per a tancar, al menys aquest episodi.
Com a totes les sèries d’intriga, dignes de les millors plomes, al final del capítol d’avui cal posar “continuarà”, perquè per a que acabi aquesta història, convertida en mal son per a molts (però s’ho havien buscat) encara queden uns quants capítols més i cada dia que passa es torna més emocionant. Així que... “Continuarà”.
(L’acudit és de Vergara al diari Público d’avui)
dimarts, 13 d’octubre del 2009
EL VIRUS DE “LA ESPAÑOLITIS”
Potser avui sigui un bon dia per a parlar-ne. No obstant ahir va ser un dia d’exaltació patriòtica nacional d’Espanya amb la desfilada de les forces armades per Madrid, seguit per una multitud entusiasta, així com altra mena d’actes de “proclamació nacional” al més pur feixisme com el que es va fer a la muntanya de Montjuïc de Barcelona.
També es sol parlar, sobre tot quan hi ha partits de seleccions nacionals del virus FIFA, que no és un altre que tot un seguit de jugadors que acaben més o menys lesionats i de vegades es perden diversos partits amb els seus respectius equips que són al fi i al cap qui el paga.
Sempre que no hi ha competició de lliga, els diaris esportius se les han d’enginyar per poder omplir les pàgines i més ara que no es pot parlar de fitxatges (com a molt, pretensions de fitxatges)
Així, el diari Sport parlava de les “pretensions” de Xavi, l’excel•lent jugador del Barça. Encara que personalment penso que les “pretensions” és més un treball periodístic fruit de la manca de notícies que no metes o límits que s’ha fixat el jugador. Xavi té ara per ara 29 anys i, si no té cap lesió greu, encara li queden 3 o 4 anys de jugar a un molt bon nivell futbolístic. Es per això que el rotatiu esportiu parlava de les internacionalitats que ha tingut amb Espanya, dels partits de lliga que porta jugats amb el Barça, també els que ha jugat de Champions Leage, etc. En totes les llistes estava situat entre els 4 o 5 primers, ja fos d’Espanya, ja del Barça.
Però per un altra banda, els seguidors “nacionals espanyols” el critiquen perquè pensen que ha simulat una lesió i per la qual, no jugarà demà defensant els colors de la “roja” (la meva dona sempre em recorda el content que està Santiago Carrillo quan sent parlar de la “roja” –penseu que hi va haver un temps que els feien jugar de blau perquè el roig era un color proscrit al país-) Ara el critiquen dient que no s’implica prou, etc.
Cal recordar el que deia abans: és un dels jugadors que més vegades ha defensat la camiseta de la selecció espanyola de futbol. A més a més, recordem-ho, va ser considerat el millor jugador de la Copa d’Europa de nacions l’any passat a Alemanya. Com es pot dir que un jugador no s’implica? Espanya està classificada. Encara que es pegui el darrer partit, l’ordre de la classificació no sofrirà variacions al cap damunt. I si va sentir unes molèsties és normal que no vulgui forçar i reservar-se per al partit contra el València que s’ha de jugar dissabte. I així ho van creure els metges de la selecció i el propi entrenador.
Pensarien el mateix si fos Raúl? Segur que no! I és que els “nacionals espanyolistes” aprofiten qualsevol excusa per atacar el Barça i així ataquen també Catalunya i els “separatisme” català. Realitat pura i dura. Tinc poques coses en comú amb Laporta i no comparteixo algunes de les seves idees o, millor dit, manera de ser i fer. Però estic bàsicament d’acord amb les declaracions que va fer diumenge a l’Aldea durant els actes de celebració de la penya barcelonista Joan Gamper d’Amposta. Qui ataca a ell ho fa per atacar el Barça i Catalunya i qui ataca Xavi o un altre jugador del Barça el mateix.
Conec pocs jugadors que hagin dit públicament que no volen jugar amb Espanya. Oleguer en va ser un, però de haver segut titular indiscutible, hagués volgut veure si hagués fet les mateixes declaracions. I no dubto en cap moment de la ideologia de l’exjugador del Barça. Però jugar amb Espanya els hi dona una projecció internacional que no tenen jugant amb Catalunya, hem de ser clars i francs!
El “nacionalisme espanyol” és una ideologia molt propera al Partit Popular, encara que també s’hi poden trobar gent del PSOE i d’altres partits. No cal donar noms ja que tothom sap en qui estic pensant (Bono, Rodríguez Ibarra, Rosa Díaz...) No ho dic, només ho penso.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)