LES PRIMERES ESCARAMUSSES ELECTORALS A AMPOSTA

Quan ja només queda un any i mig per a les properes municipals, alguns partit ja han començat a buscar candidat.
A hores d’ara pareix que només CiU i el PSC el tinguin decidit del tot. Si no hi ha novetats repetiran els que van estar els caps de llista en les passades eleccions.
En el cas d’ERC, l’altre partit present al consistori ampostí, es va remorejar el passat estiu que es faria públic el nom de la persona que havia de substituir a l’actual cap de cartell i exconcellera Marta Cid abans de que acabés l’agost. Però els mesos han passat i encara (si es que finalment el hi ha) no s’ha fet públic cap nom. Potser perquè pressuposen una baixada important de vots pel que significa la figura de l’actual cap de l’oposició de l’ajuntament de la capital del Montsià.
Però hi ha d’altres partits, dels considerats “importants” que en els darrers anys no han aconseguit “puntuar” a Amposta. Em refereixo a ICV i, sobre tot, al PP.
Com suposo que tots sabreu, ICV a Amposta té un vot fidel d’uns 250 electors. Aquí no es pot comptar amb el seu soci a Catalunya EUA, ja que, els qui van quedant d’aquesta formació (per desgràcia cada cop menys, ja que solien ser persones grans) es presenten col•ligats amb ERC. En les dues legislatures que ICV va decidir presentar-se de forma separada (s’havien presentat amb el PSC), no va aconseguir cap regidor. Potser que la figura de qui va ser el cap de llista en aquestes dues eleccions va tenir que veure amb el resultat, però tampoc cal donar-li a ell totes les culpes. En els darrers mesos s’han vist dirigents territorials d’ICV diverses vegades per Amposta reunint-se amb certa persona (de moment no donaré noms del possible candidat) És cert que Víctor Gimeno i Jaume Forcadell, de forma conjunta o per separat se’ls ha vist compartit estovalles amb un mestre que donaria el perfil requerit per la formació ecosocialista.
Però de fer-se realitat, la sorpresa la podria donar el PP. A Amposta, el PP, també té un electorat prou fidel que, en arribar les municipals, es sol diluir dintre de CiU. Torbar un candidat en experiència i solvència, podria retornar als populars el regidor (i fins i tot dos) que havien tingut no fa gaires legislatures i, segurament, en detriment de CiU. El remors, en aquest cas, apunten a un exregidor de CiU (tampoc en donaré més detalls) l noticia, ho entenc, es del tot sorprenent, però la política no tindria “salsa” si no hi passessin coses sorprenents.
Tampoc seria d’estranyar el “ressorgiment” d’alguna candidatura independent. Hi ha personatges que la demanen ja fa molt de temps. Però es evident que, com passa amb els altres casos, caldria anar pensant amb un cap de llista amb certes garanties. De no ser així, l’única cosa que aconseguirien seria restar vots als altres partits que estan ara a l’oposició, afavorint l’actual partit al govern a Amposta.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Vol ser Catalunya un país independent? O dit d’una altra forma: Els ciutadans de Catalunya volen la seva independència?
Avui, el Periódico de Catalunya publica el seu “baròmetre d’hivern” realitzat per l’empresa GESOP. A la pregunta “Si demà sé celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, ¿hi votaria a favor? “El 39 % dels catalans dirien ‘sí” a la independència” (titular de portada del rotatiu) Mentre que el 40,6 % votaria “no”. (En fulles interiors s’hi dóna molts més detalls: Segons el “record de vot” (o sigui, del partit que es vota normalment) i altres preguntes no menys interessants, com per exemple: “Catalunya és una nació?” O “Creu que l’Estatut està dins de la Constitució”.
A part de les moltes conseqüències que hi treu el propi diari, un també pot arribar-se a fer els seus propis criteris si és que ja no se’ls ha fet. És evident que dintre d’un clima d’adversitat on, des de Madrid i, sobre tot, des de les files del Partit Popular no se’ns ho està posant gens fàcil, s’arriba a produir un efecte “d’acció-reacció”. Es a dir, si des de la dreta reaccionaria i espanyolista (cal recordar que hi ha qui diu que és d’esquerres, però una cosa és dir-ho i l’altre sentir-s’hi) se’ns boicotegen normes bàsiques per al bon funcionament del nostre país com per exemple l’Estatut, les lleis de finançament, educació, etc. Acte seguit, la nostra reacció és oposar-nos a tot el que ens arriba d’allí. I el més important, està clar, és la dependència administrativa que té Catalunya.
Avui el nostre Parlament ha rebutjat per segon cop acceptar a tràmit la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació per al 25 d’abril. El motiu és que “no és competent per a convocar-lo”.
I és cert. Mal que ens pesi, la Generalitat de Catalunya i el Parlament són institucions de l’Estat Espanyol. Si tenim autogovern és perquè en el seu dia els parlaments espanyols (Congreso de los Diputados i Senado) van acceptar les lleis que ho permetien.
Ho he dit moltes vegades, les relacions entre Catalunya i l’Estat són com una mena de contracte on l’Estat en té la majoria absoluta!
Podem convocar referèndums, podrem animar a les nostres seleccions con la de futbol que juga avui un partit contra l’Argentina de Messi, podrem elaborar les nostres lleis, però sempre vigilats pel “Gran Hermano” que no ens deixarà passar un pèl de la ratlla.
Sort farem si l’Estatut no surt retallat! I si surt, podrem convocar manifestacions, podrem fer un govern de concentració nacional, podrem prendre les mesures que creiem més adients, però la darrera paraula la tenen ells.
Podrem fer com “l’avi” Masià i proclamar la “República independent de Catalunya”. Però ells també tenen l’exèrcit...
Ah! I exactament Macià va proclamar: “la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. O sigui, que tampoc es va atrevir i això que ell havia estat militar de professió.

UN ANY PERFECTE

Ahir parlava de les cireretes del pastís del Barça i deia que amb tota probabilitat, Messi seria nomenat el millor jugador del món per la FIFA, amb votació feta per entrenadors i capitans de equips de futbol i li lliurarien el FIFA World Player. Així va ser i ara ja podem dir que “oficialment” tenim (i gaudim) del millor futbolista del món mundial!! I a l’igual com va passar amb la Pilota d’Or, amb la diferència de punts respecte al segon (qui va quedar segon?) més gran de la història!
De tots els qualificatius que sé li han donat al “nostre” Barça, em quedo amb un: “Un any perfecte!”
Sóc conscient que la perfecció és difícil d’assolir. Treure un 10 en un examen significa haver estructurat bé el tema, no haver-te deixat res, no haver fet faltes d’ortografia i, finalment, presentar-lo de forma adequada. Però amb un 9,5 també tens un excel•lent. Deixem-ho així, el Barça de la temporada 2008-2009 ha obtingut un “excel•lent”, ja que s’ha pogut fallar en moments puntuals... Ara bé, si el que tenim en compte són els resultats, llavors sí, el resultat ha estat el més òptim possible 6 copes de 6 jugades. Llavors sí que és perfecte!! Però ep!, en realitat han estat 6 de 7. Manca la copa de Catalunya amb semifinals a la Ràpita... Però qui se’n recorda o qui se’n vol recordar d’aquella copa...
Però l’èxit més gran de casa és haver-se assolit amb un entrenador i la majoria de jugadors de la pedrera. A la gal•la d’ahir per la nit, Xavi va quedar tercer per davant del “segon” (és que no me’n puc recordar del nom...) i Iniesta, cinquè! I entre els 11 ideals encara s’hi trobava Álves que, no és de la cantera, però si del Barça. I jo en vaig trobar a faltar uns quants: Puyol, Piqué, etc. Però és evident que la FIFA va considerar que amb quatre blaugranes a l’equip mundial ideal ja n’hi havia prou.
I una pregunta que quedarà a l’aire: Sense Pep Guardiola, també s’haurien assolit aquests 6+1 èxits? (no oblidem el 2-6 al camp del Santiago Bernabeu) No ho sabrem mai, però jo ho poso en dubte. I això que a principi de temporada (ho reconec) era dels qui no confiava amb el Pep.
Avui mateix he parlat amb un forner que s’ha establert fa poc prop de casa. És argentí i aficionat a l’Estudiantes de la Plata. No em pogut d’estar-nos de parlar de la final del Campionat del Món de clubs jugat el passat dissabte i m’ha reconegut que els seu equip havia jugat “amb el millor equip del món”. També hem parlat de Messi i del deute que té amb el Barça i l’agust que s’hi troba... Però també m’ha lloat la pedrera i dels extraordinaris jugadors que hi surten i aquí es troba la diferència amb el Madrid.
Per acabar us diré el que em va dir mon fill a principi de temporada sobre el planter: “Jo ja em conformaria en que cada anys un jugador sortís bo”. L’any passat va ser Busquets i aquest any Pedro. A d’altres ja els veus despuntar... Potser dintre de poc tindrem representació “territorial” amb el faldut Oriol Romeu de qui vaig ser molt amic del seu oncle Jaume. De moment ja ha debutat amb el primer equip i amb Guardiola, que s’hi pugui quedar de forma definitiva, és qüestió de mesos... o setmanes, qui sap?

LES CIRERETES DEL BARÇA

El cos ja fa dies que em demanava parlar del Barça. Però potser era una mica “precipitat” parlar-ne abans d’haver jugat el campionat del món de clubs a Abu Dabi.
Molts deien que guanyar aquesta sisena copa seria com la cirereta del pastís.
La meva opinió és que cireretes del pastis, aquest any 2009 que acaba la setmana que ve, n’hi ha hagut moltes.
La passada primavera, quan el Barça encara no havia guanyat res, “els” de Crackovia es van inventar una cançó que parlava de guanyar la Copa del Rei, la Lliga i la Champions League... I per aquest ordre. Casualitat o no, el mes de mai de 2009 passarà a la història del Barça per haver guanyat els tres trofeus i a més a més per l’ordre que havia “profetitzat” el popular programa de TV3. Però per si el passat mes de maig, “només” pels tres títols assolits ja va ser important, jo hi sumaria (i molts d’altres també), la victòria per 2 a 6 al camp del Real Madrid, aquell que un dia, amb males argúcies ens va pispar a Alfredo Di Stefano i segurament va impedir que el Barça hagués pogut signar un altre període d’èxits dintre de la seva història. I que hauria passat amb el Madrid? Hauria estat el mateix club que hem tingut que patir tantes vegades? Això no sé sabrà mai.
Però tornem al Barça. Guanyar els tres títols principals que es disputen durant la temporada, ja és un èxit de per si. Quan es guanya el “doblet” (lliga i copa, ja ho és), ja que guanyar-ne al menys un a l’any, hauria de ser habitual a qualsevol equip dels grans.
Al guanyar la copa del Rei i la Champions, el Barça es feia mereixedor de poder disputar les dues supercopes. La d’Espanya que la juguen els vencedors de la Lliga per un costat i la Copa del Rei per un altre, el Barça, com a guanyador de les dues no podia enfrontar-se a ell mateix (potser hauria estat una experiència interessant...) i també, com a vencedor de la Champions League, calia enfrontar-se al guanyador de la Copa de la UEFA (ara anomenada Europa League)
Per ordre cronològic, el primer rival va se l’Athletic Club de Bilbao que havia disputat sense èxit la final de la Copa del Rei al Barça. El primer partit va ser a Sant Mamés i el Barça ja va guanyar per 1-2 el 16 d’agost. El de tornada, a l’estadi del FC Barcelona es va disputar el 23 del mateix mes i el Barça va tornar a guanyar per 3-0.
A la Supercopa d’Europa, el Barça es va enfrontar al Shakhtar Donetsk de Ucraïna a Mónaco. Encara que a la pròrroga el Barça va guanyar per 1 a 0. Era el 28 d’agost.
Dos cireretes més del pastís, ja s’havien aconseguit. Col•lectivament només faltava la Copa del món de clubs que es jugaria el mes de desembre, una trofeu que el Barça no tenia i que només hi dóna dreta a jugar si has guanyat abans la Champions, per tant, és força complicat poder-la jugar.
Dissabte 19 de desembre el Barça va jugar i guanyar aquesta final contra l’equip argentí de Estudiantes de la Plata per 2 a 1. També va caler sofrir i arribar a la prorroga, però el sisè títol de la temporada ja estava al sarró blaugrana. Una altra cirereta.
Però és que a més a més, als títols de l’equip, els més importants, encara se li han d’afegir els individuals: Valdés el porter menys golejat, Guardiola el millor entrenador, Messi el millor jugador de la Champions, també Messi Pilota d’or que l’acredita com a millor futbolista del món, títol atorgat per la revista France Football amb la major diferència de punts de la història. Una Pilota d’or on Xavi va ser el número 3, Iniesta núm. 4, etc. Cal sumar-hi també els jugadors del Barça que van formar part de l’11 ideal de la passada Champions: Puyol, Xavi i Messi. Tot un nou grapat de cireretes!! I segurament me’n deixaré algun.
I aquesta tarda, es donarà el darrer títol individual. La FIFA World Player proclamarà qui ha estat el millor jugador del món de l’any 2009. Tots els números apunten una vegada més al petit argentí Lionel Messi.
De ser així, aquesta seria la darrera cirereta. Un pastís ben carregat on no em sobra cap i on encara se’n haurien pogut guanyar unes quantes més si jugadors com Samuel Eto’o hagués estat el màxim golejador de la Lliga. El trofeu Pichichi com se’n anomena popularment.
I tot això gràcies a un entrenador "novell" Pep Guardiola i la majoria de jugadors de la "pedrera". LES AUTÈNTIQUES CIRERETES DEL BARÇA!! O potser diamants?