MANCA DE SENSIBILITAT...

O farts de repressió?

Avui, a la pàgina on hi ha les cartes al director del Periódico de Catalunya hi ha una fotografia de Francisco Juárez de Barcelona que respon a una carta publicada a la mateixa secció amb el títol de “Exclusió del castellà” el passat dia 22 i signada per Isac García Alonso.
Isac García Alonso es queixava de la manca de felicitacions en castellà en els llums nadalencs de Barcelona i Francisco Juárez remet una foto amb la felicitació del Nadal en diferents idiomes, també en castellà.
La absència de retolació en diferents idiomes, normalment, als natius de Catalunya, ens pot passar inadvertida, però segur que els que ens visiten si que ho troben a faltar.
Els passat estiu, en el viatge que férem a París, et podies trobar rètols en castellà al metro avisant-te de la presència de carteristes. També ho podies veure a l’entrada de la Tour Eiffel o a d’altres llocs. Evidentment és un gest que el visitant agraeix ja que no tothom coneix l’idioma del país que sovint visita o té dificultats de comprensió.
Jo crec que, a Catalunya, la manca de retolació bilingüe, és més fruit de la repressió que ha sofert històricament el nostre idioma que no una falta de respecte per a qui ens visita.
Està molt bé exigir-li a l’immigrant o al turista que es passa llargues temporades aquí el coneixement del català, al menys, l’oral. Però no tots els estrangers que ens visiten ho fan per temps perllongats.
De vegades, aquestes actituds donen motius als “de la caverna” a que ens critiquen més de “l’estrictament necessari”. Vull dir que tota crítica és sana i, normalment, constructiva, però de vegades es donen arguments innecessaris a “l’enemic” per a carregar-los de munició en contra nostra.
De totes formes penso que és un disbarat que puguin dir coses que no “s’aguanten” en lloc. En aquest cas és sobre l’euskera i un comentari que vaig llegir la setmana passada. Deia alguna cosa així com que “amb el govern actual del País Basc (PSE-PP), l’euskera tindria un retrocés important”. Possiblement amb l’arribada de la democràcia, la parla d’Euskadi es va normalitzar però encara està molt lluny del nivell que té i ha tingut el català. Vaig estudiar a Tarragona i, per casualitat, tinguérem una professora basca. Ja a les acaballes del curs, un dia estàvem a la cafeteria de l’institut i parlàvem en castellà amb Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia (que així es deia) i de sobte, entre nosaltres, posarem a parlar català. Era l’any 1974. de repent ella va dir que ens admirava. Que al País Basc, quan hi havia un castellanoparlant, encara que només en fossa un, tota la conversa es feia sempre en castellà. Avui encara tenim exemples de que no s’usa tant l’Euskera com aquí el català.
Per a finalitzar tornaré una mica al principi. També al Periódico hi ha avui un anunci de Vodafone sobre una botiga “innovadora” que s’ha obert a Barcelona, concretament a l’avinguda Diagonal núm. 601. L’anunci és d’una plana i sobre la meitat i de forma destacada s’hi pot llegir: “Vodafone continua així apostant per Catalunya, que esdevé una de les regions més importants en el panorama nacional per a l’operadora”.
Les regions a Espanya es van acabar en arribar l’estat de les autonomies. Jo entenc que a algú li costi dir nació o nacionalitat, però posats a buscar un terme mig entre “l’antiga” denominació i l’actual, sempre queda el de comunitat autònoma o autonomia.
Potser el rebot, d’anar per aquest camí, encara ens seguirà durant per una llarga (llargíssima) temporada.

57-99

Vint-i-dos punts ha estat la màxima diferència entre el Real Madrid i el Barça quan han jugat a la pista del primer. O sigui, el resultat d’avui, és un d’aquells que es considera històrics. Només he pogut veure els darrers minuts, però quan mancaven encara 7 minuts del 4t període, el Barça ja guanyava per uns 25 punts, la qual cosa ha fet que els minuts de les escombraries (com es sol conèixer als darrers minuts quan ja no es juga res) fossin més del que és normal.
Ha estat la darrera victòria del Barça sobre “l’etern rival”. En aquest cas, és cert, ha estat de bàsquet, però és igual. Una derrota del Madrid sumada a una victòria del Barça és motiu d’alegria per a tots els aficionats al futbol.
Estic segur que demà, el meu amic Joan Antoni, un seguidor de l’esport de la cistella, estarà molt satisfet del Barça. Segur que algú li preguntarà pel partit (potser jo) i ens explicarà amb pèls i senyals algunes coses del joc que jo, que en sóc aficionat, però que no en conec molt d’aquest esport, les desconec.
El que si que sé és que el Barça de basquet, entrenat per un home de la casa, com Guardiola, Xavi Pasqual, només ha perdut un partit des de que va començar la temporada. Un partit a la pista del Gran Canària 2014 el passat octubre i des de llavors presenta un expedient “immaculat”, tant a la lliga espanyola com a l’europea, on hi juguen les millors jugadors d’Europa i només superats pels de l’NBA.
Avui els comentaristes de la “2” estaven eufòrics. Parlaven de que al Barça d’aquest any no té rivals i quasi donaven les copes per guanyades. Potser Xavi Pasqual tindrà que fer de Guardiola i fer-los baixar del núvol. Les competicions són molt llargues i s’ha d’anar pas a pas. Però la victòria d’avui a la pista del Madrid és un pas gran. Molt gran!!

Visca el Barça!!!

(la imatge està treta de la pàgina d’esports de Yahoo)

EL MAGATZEM TEMPORAL DE RESIDUS: UN CARAMEL ENVERINAT

Un altre cop ha sortit el tema del magatzem temporal de residus radioactius. És un caramel enverinat que pot afavorir uns pocs i perjudicar a un bon grapat.
Tal com informa avui mateix el Periódico, el govern de l’Estat tempta als municipis on ja tenen centrals nuclears per poder deixar allí els residus de forma “temporal” a canvia de quantitats, encara que indeterminades, hom preveu “astronòmiques”.
L’enorme “negoci” que representa i ha representat la instal•lació de centrals nuclears, ha fet que els municipis s’hagin acostumat a dues coses: a viure amb el perill que suposa i també rebre una bona compensació econòmica.
A part, molts dels ciutadans d’aquests municipis han trobat feina dintre de la pròpia central o bé en alguns dels llocs de treball que, indirectament, s’han anat creat.


És de suposar que el magatzem no ocuparà tanta ma d’obra, però el municipi que finalment acabi acceptant els residus si que rebrà un bon grapat d’euros.
Fa uns mesos ja va ser l’alcalde d’Ascó que va deixar entendre que el seu poble podria acabar acceptant ser “candidat”.
Però el perill que suposa tenir-los (ja sé sap que la vida dels elements radioactius és molt més llarga que la vida humana), a la meva manera d’entendre no compensa.
I els pobles del costat, no tenen opinió? Evidentment no tenen la darrera paraula, ja que no tenen competència sobre la sobirania del poble del costat, però caldria escoltar-los.
Igual com ha passat amb les centrals nuclears, els pobles veïns també rebrien alguna mena de compensació, però menor que el municipi receptor.
Les promeses de les empreses que gestionen centrals i residus, sempre són temptadores. Però a l’hora de la veritat, de vegades, no s’acaben complint. Vull recordar el pont sobre l’Ebre a Riba-roja que acabava en un camí... No sé di ara ja s’ha fet la carretera per a poder evacuar la població en cas d’emergència. Però em temo que en el cas d’una gran catàstrofe, la població acabaria sent igualment afectada per molt ràpid que s’acabés actuat.
Les Terres de l’Ebre (o la Vegueria de les Terres de l’Ebre si s’acaba fent realitat) caldria oposar-se a qualsevol tipus d’instal•lació d’aquesta mena. No volem més MERDA al nostre territori. El que volem i necessitem és un desenvolupament sostenible que ens ajudi a no perdre el tren del creixement.

UN MAL EXEMPLE

Com que ja és tard i vol ploure, breument, us escriure un petit comentari del que considero un mal exemple: l’ERO que afecta a tota la plantilla de treballadors de Air Comet, empresa aeronàutica del president de la patronal espanyola CEOE Gerardo Díaz Ferrán.
Penso que de treballadors n’hi de bons i de dolents. No dubto que d’empresaris bons també n’hi ha, però penso millor que n’hi ha que tenen sort i n’hi ha que no...
En època de crisi, un dels sectors més perjudicats, segurament, ha estat el del transport aeri. Ja ha passat més vegades. Però això no és l’excusa per a que el president dels empresaris hagi fet el que ha fet. L’exemple que ha donat no és ni bo ni exemplar. Un senyor de dretes declarat com ell, que va criticar no fa gaires mesos la política econòmica del govern socialista i que, fins i tot, crec recordar que va arribar a demanar eleccions anticipades, hauria tingut que afrontar amb més responsabilitat la crisi d’una de les seves empreses (crec que també està posat dintre del món de les asseguradores)
No només deixa al carrer la totalitat dels treballadors (640), sinó que també ha deixat “a terra” uns 1.500 passatgers diaris que ara se’n tindrà que fer càrrec el Ministeri de foment i “col•locar-los” en altres vols...
Ell pot dir el que vulgui i donar la culpa a la crisi i a la manca de crèdit, però la seva actitud, des del meu punt de vista, ha estat deplorable i detestable.
Davant d’aquesta situació, una persona responsable (demostra un cop més que no ho és), tindria que dimitir. No fa gaires dies va tornar a ser reelegir i fins i tot es va arribar a plantejar dedicar-se de forma exclusiva a l’organització empresarial que presideix. Ara, aquesta mateixa organització s’ha donat un termini de 10 dies per a decidir sobre el futur del seu president. Es veu que la seva junta executiva està dividida. No voldria arribar a pensar que entre els que han rebut favors del president i els que no ho han fet. Cal pensar que actuaran de forma objectiva i no es deixaran portar per motius personals i d’amistat. Però torno a dir, Díaz Ferran no tindria que “passar” aquesta responsabilitat a l’executiva de la CEOE. La responsabilitat ha de ser d’ell i, davant d’una mala gestió de la crisi de la seva empresa i l’exemple que dóna pel càrrec que ocupa, hauria de presentar la dimissió de forma irrevocable i immediata.

I si heu arribat fins aquí, només desitjar-vos unes bones festes de Nadal. Encara que si puc, seguiré donant-vos la tabarra els dies que pugui per molt ocupat que estiui. Gràcies.