A MANCA DE NOTÍCIES, PARLEM DEL BARÇA

Aquests dies de Setmana Santa i Pasqua, informativament parlant es semblen força als de Nadal. La paràlisi política fa que hi hagi molt poques notícies. Fins i tot ahir, Divendres Sant, igual com passa el dia de Sant Esteve i el de Cap d’any, no hi ha venda de diaris.
Per això, avui, tots els rotatius encara porten les notícies que es van produir el passat dijous.
De entre totes aquestes notícies n’hi ha una que destaca, la victòria del Barça de basquet a la pista del Real Madrid. Era el quant partit d’una eliminatòria que es jugava al millor de cinc partits i on el Barça tenia el factor camp. Es a dir, que primer calia jugar dos partits al Palau Blaugrana, els dos següents a Madrid i, en cas d’empat, el darrer es tornaria a jugar a Barcelona.
La incertesa del resultat abans de desplaçar-se a Madrid (1-1) donava un cert grau d’emoció i calia veure si el Real Madrid faria uns partits tats bons com es que va fer a la pista del Barça. El primer partit a Madrid va ser prou “fàcil” per al Barça, sobre tot al començament del partit. Si el Madrid volia jugar la Final Four de París, calia que fes el seu millor joc per mirar d’igualar l’eliminatòria. El Barça, sense fer el començament tant espectacular com havia fet dos dies abans, anava per davant del marcador i no deixava que el Madrid s’apropés massa. Així va aconseguir dominar el Madrid durant la pràctica totalitat del partit.
El Madrid, aquest any, ja ha estat eliminat a “Europa” en els seus dos disciplines esportives més importants i amb les que va “dominar” a Europa durant molts d’anys, on va assolir moltes copes d’Europa amb totes dues disciplines.
S’anunciava als mitjans que han estat dos sonats fracassos en la segona època de Florentino Pérez com a president. Primer al ser eliminats per l’Olympique de Lyon en futbol i ara pel Barça en basquet.
Avui diaris com el Periódico parlava del model Barça i de l’admiració que desperta per tot el món. Com ja s’ha dit tantes vegades (i com jo mateix no em canso de repetir), amb les dues disciplines (també a d’altres com el handbol), tenen entrenador de casa i, la majoria de jugadors (sobre tot al futbol) també son d’aquí o bé formats a “can Barça”.
Això, evidentment, dóna un plus afegit d’orgull i sentimentalisme que ens diferencia de la majoria dels equips punters de l’estat i també d’Europa.
De moment anem bé, caldrà rematar-ho ara que arriba l’època transcendental a l’apropar-se el final de la temporada dels diferents esports. Dimarts el Barça de futbol juga els quarts de final tornada contra l’Arsenal londinenc a casa i dissabte contra el Madrid en un partit que, al final, pot ser que sigui transcendental per al desenllaç final de la lliga, per molt que Pep Guardiola vulgui treure-li pressió i digui en contrari. L’any passat (el del 2-6, permeteu-me que ho recordi), ho va ser i, tal com vaig pronosticar, després d’aquell partit, el Real Madrid ja no va guanyar cap partit més.

L’OPINIÓ SOBRE ELS POLÍTICS

Segurament que la majoria dels ciutadans tenen alguna opinió formada de la majoria dels polítics. Sempre n’hi ha que cauen més o menys simpàtics i, de vegades, no saps ben bé perquè. Encara que és evident que les actituds ajuden molt a l’hora de donar una opinió sobre un determinat polític (o una determinada persona si fos el cas)
A Arturo Mas, José Zaragoza del PSC no li deu de caure gens bé si atenem l’opinió que sobre aquest darrer polític recull avui el Periódico: “Tothom que coneix com es fa la política a Catalunya sap que Zaragoza seguirà manant i dirigint la campanya del PSC”.
A què ve això? No fa gaires dies, Montilla va traspassar la responsabilitat de l’elaboració de les campanyes electorals a un nou equip, entre els qui està Núria Ventura, l’alcaldessa de Tarragona.
José Zaragoza era el “terror” de la dreta i, en cada campanya fustigava el seus adversaris, sobre tot els del PP. I aquests, en més d’una ocasió havien criticat els mètodes del secretari d’organització del PSC.
Però les campanyes electorals no es fan al gust de l’adversari polític, sinó mirant de treure’s el màxim rendiment electoral possible depenent de les circumstàncies de cada cas.
A mi tampoc m’agrada el responsable de les campanyes de CiU, David Madí, i “m’aguanto”. La imatge externa que dóna, és més bé d’un noi “pijo” d’una casa bé. Ja entenc que serà del gust del seu president nacional l’Arturo Mas, però no seré jo qui, des de la meva posició opini si ha de ser ell o no el màxim responsable de les campanyes electorals de la federació nacionalista.
Què Zaragoza seguirà remenant les cireres? Crec que això només és de la competència interna del PSC. Cal recordar que un secretari d’organització és una persona amb molt de poder dintre del partit. Sovint és el que controla una part molt important de militància, sobre tot, els càrrecs territorials. A més controla també el propi aparell del partit (amb el vist i plau del seu primer secretari, en el cas del PSC o dels respectius presidents o secretaris generals, depenent del nom que se li vulgui donar a cada partit), així com les àrees de premsa i comunicació, etc.
Parlant de l’opinió que té la ciutadania sobre la societat en general, avui també revela el Periódico que els polítics i els okupes són els col•lectius més antipàtics.
Personalment em preocupa que la ciutadania, que té el poder sobirà, vegi tant malament els polítics, quan, precisament aquests, haurien de mostrar-se molt propers al poble, sense caure en paternalismes, es clar.
Ara bé, l’estil paternalista és el que funciona en bona part de la societat. El polític que et trobes pel carrer i et saluda, que es preocupa per la teva família si sap que està passant problemes, que et dóna un copet a l’esquena d’ànims i, finalment et ve a demanar el vot, sol caure bé als seus ciutadans, encara que a l’hora de governar sigui un inepte.

MATAS, RAJOY, EL PP, CÈSAR I LA SEVA DONA

Fins ara, el PP (presidit a nivell nacional per Mariano Rajoy) podia posar l’excusa que el tema Gütel (la xarxa de corrupció i, molt possiblement de finançament il•legal que afecta el partit a mitja Espanya) encara no ha passat pels tribunals i, per tant, no hi pot haver un veredicte de culpabilitat cap els càrrecs implicats.
Però ahir, el jutge de Palma de Mallorca va dictar sentència en contra de Jaume Matas, expresident del PP balear i, en l’època d’Aznar, ministre de Medi Ambient i gran impulsor del Pla Hidrològic Nacional i el transvasament de l’Ebre. El veredicte va se de culpabilitat i les paraules del jutge en la seva sentència demolidores.
En l’ampli reportatge que porta avui el Periódico, es poden llegir coses com: “L’instructor desemmascara l’imputat com a cap d’una trama corrupta” o “Els populars van endossar a les arques públiques nombroses despeses del partir”. I a sobre, el PP, li va pagar un sou de 5.000 euros al mes després de perdre el càrrec de president de les Illes Balears... I Rajoy calla...
Rajoy no pot seguir fent “els ulls grossos” davant de l’evidencia. No pot fer com que el tema no va amb ell, ja que molts dels seus càrrecs hi estan implicats en alguna trama de les que els hi estan afectant.
Mariano Rajoy, molt lícitament aspira a ser el president del govern d’aquest país. Però Rajoy, amb una sentència a la ma com ha estat la del cas Palma Arena que afecta a un exministre del govern d’Espanya, ha de prendre una decisió sense més dilació. I aquesta decisió no potser d’altra que la dimissió i la renuncia de voler ocupar cap càrrec important dintre de l’organigrama polític de l’estat espanyol.
Un aspirant a ocupar el càrrec polític més important d’Espanya no en té prou en voler ser honest, també cal que ho demostri. Ja sé sap el que diu la dita: “La dona del Cèsar a més de ser honrada ho ha d’aparentar”. I per davant de Rajoy han passat massa corrupcions i també massa persones corruptes per a pensar que ell mateix no té res a veure ni amagar.

PURA ENGINYERIA PRESSUPOSTÀRIA

Al ple de l’ajuntament d’Amposta d’ahir “es va donar compte” del tancament del pressupost de 2009.
Possiblement quan es va anunciar la xifra de superàvit, al voltant d’1.105.000 euros, qualsevol persona que no coneix les argúcies que sé solen fer des de l’ajuntament ampostí, podria haver exclamat: Carai!! I en època de crisi!
Però qualsevol ciutadà d’Amposta ja està acostumat a que l’equip de govern ens presenti grans superàvits que al final, només serveixen per anar quadrant durant la resta de l’any les improvisacions pressupostàries a que ens tenen acostumats.
La regidora d’Hisenda ens va dir que ella va ser la primera sorpresa quan li van comunicar la xifra. Caldrà pensar que, realment va ser així. Però ja dic, per a mi (i per al meu grup també) no va significar-ne cap.
Anem a veure. El superàvit és fruit de dos components: els ingressos van ser el 105 % d’allò que estava previst i les despeses, en canvi, no van arribar al 95 % del total que s’havia pensat gastar.
La major part de la quantitat recaptada de més és degut al increment de l’IBI (l’impost de bens immobles) que és la font d’ingressos més important que té l’ajuntament.
Aquest increment de l’IBI és degut a les “noves incorporacions” d’immobles construïts els anys anteriors.
Efectivament, tal i com va passar a la majoria de pobles i ciutats, durant els anys de la “bombolla immobiliària” la construcció va ser desmesurada, la qual cosa va produir in notable increment de pisos, cases, etc. Tots aquests immobles han anat afegint-se al padró de la contribució de forma progressiva. És evident que tal i com s‘anaven donant d’alta, tard o d’hora acabarien per incorporar-se. I ara ve la pregunta: Això ho desconeixia l’ajuntament? Crec que la resposta és evident i senzilla. “No”.
Com pot un ajuntament que és qui dóna d’alta al padró de l’IBI els nous immobles, desconèixer quans s’afegiran l’any següent.
Cadastre, és cert, no els dóna d’alta de forma immediata i triguen uns quants anys en aparèixer al padró. Però això s’acaba convertint en una operació rutinària fàcil de preveure.
I sinó, perquè ahir mateix, mentre se’ns “donava compte” ja hi havia una modificació de crèdits per valor de 400.000 euros? Tant ràpid ja es va trobar la manera de gastar-ne una part?
Això sí, la regidora en va dir que en reservarien 400.000 més per a l’exercici de 2011. La qual cosa fa pensar que el marge de maniobra en el tancament de l’exercici d’enguany serà molt més reduït. I això és tant evident com que la construcció està totalment paralitzada (llevat casos molt puntuals) i l’IBI, d’un any a l’altre, sofrirà una imperceptible variació.