Aquest article es va publicar ahir a Vinaròs News i, encontra del que és habitual, en lloc de penjar-lo ahir diumenge, ho faig avui.
De menut, per passar-ho bé, en tenia prou amb una roda vella de motocicleta i un bastó curt per empènyer-la, tot donant voltes pels carrers del poble buits de cotxes. Uns carrers per asfaltar plens de gats i gossos i de gent a peu o en bicicleta que anaven a comprar o venien del camp després d’un dia dur de treball. Qualsevol placeta o carrer una mica més ample que els altres es convertia ràpidament en un improvisat camp de futbol. Per porteries dues pedres i la pilota solia ser de plàstic. Les pilotes de cuir encara van trigar uns anys en arribar. També jugàvem amb patacons (ara més conegut per ‘tazos’), sovint fets amb les capses de mistos que tenien les nostres mares per encendre el foc de casa o trossos de cartes d’una baralla vella que ens havien donat al bar.
Però probablement una de les coses que més ens entusiasmava eren les col•leccions de cromos. Jo en vaig fer completar unes quantes. Algunes d’elles sortien a les rajoles de xocolata i també al cacau en pols. D’altres les tenies que comprar a la botiga com les dels jugadors de futbol dels equips de la primera i segona divisió espanyola o la coneguda col•lecció “Vida y color”, una de les més populars de l’època.
De les que ens sortien a la xocolata vull destacar les grans col•leccions de la marca Torras. Jo les vaig descobrir per casualitat. Bé, de fet va ser una botiguera del poble que li va donar a ma mare un dia que jo li vaig reclamar que volia xocolata, però de la que “portava cromos”. La primera col•lecció que vaig acabar va ser “Cosmorama de África”. Jo no entenia que volia dir “cosmorama”, però sonava bé. Després va venir “Escala en Oceanía”, “Europa nuestro continente” i “Pueblos y razas”. I després... Després ja vaig ser massa gran i vaig deixar de fer col•leccions de cromos per pensar en altres coses...
Però sempre havia trobat que hi faltaven àlbums. Si havia sortir l’Àfrica, l’Oceania i Europa, “on eren” els altres? Una pregunta de difícil resposta.
Quan vaig decidir escriure aquest article, vaig indagar per Internet i, encara que estava buscant col•leccions que tenien més de trenta anys i alguna d’elles més de quaranta, l’actual tecnologia m’ha permès “trobar-ne” les altres o al menys en part: “Viajando por América del Norte” i “Panoràmica de América Latina”. Segueixo ignorant si se’n va fer algun sobre l’Àsia.
Apart de les rajoles de xocolata, com he dit, també es podien trobar cromos als pots de cacau en pols que la Torras els hi va donar el nom de “Nitocao”. Dintre dels pots havia un precinte de seguretat que el podies bescanviar pels cromos que et faltaven. Al finalitzar la col•lecció (quan la Torras ja n’havia tret la següent), els demanaves a la fàbrica que tenia a Banyoles (avui comarca del Pla de l’Estany) i, de mica en mica te’ls anaven enviant. Encara que de vegades et tenies que fer-te el pesat fins poder finalitzar l’àlbum. Però era una relació de dues direccions, ja que si tu tenies cromos repetits, els hi enviaves per a que un altre xiquet de ves tu a saber d’on se’n pogués aprofitar.
Era tanta la relació que acabaves tenint, que podies sol•licitar un carnet de col•leccionista. Encara que llavors, a part de posar-hi el número quan demanaves els cromos, de ben poca cosa servia. No tenia, per entendre’ns, les possibilitats que et dóna ara ser soci del Club Súper 3 (per posar-hi un exemple)
Altres marques de xocolates (i també d’altres productes) utilitzaven el reclam dels cromos per a popularitzar-los entre la canalla, com per exemple la multinacional “Nestlé” i crec recordar que “Chocolates El Gorriaga” i d’altres. Però també hi havia editorials especialitzades com la catalana Bruguera o la valenciana Maga que sovint, a part dels tebeos i d’altres publicacions treien col•leccions de cromos de diverses temàtiques: amb escenes de pel•lícules de cinema, de personatges històrics, de flora i fauna, de monuments famosos, etc.
Els àlbums eren con una finestres des d’on podíem contemplar tot el món sense sortir de casa. No teníem ordinador, ni consoles de videojocs, i durant molts d’anys ni tan sols televisió, però... Ni falta que ens feien!
