PRIMER DE MAIG

El 1r de maig és la festa internacional del treball. Un dia que tots els treballadors haurien de tenir festa per a commemorar la jornada i fer el que cal: manifestar-se i reivindicar-me.
I és que la lluita de l’obrer per a aconseguir l’estat del benestar que ara, afortunadament gaudim, ha estat llarga i difícil. I encara són molts els perills, entrebancs que trobem a diari i moltes les fites que manquen per assolir.
Divendres una amiga d’esperit sindicalista de tota la vida (CC.OO) em deia indignada. “Demà tothom hauria de fer festa. Hi ha gent, sobre tot joves, que no coneixen el significat del primer de maig”.
Els sindicats, com tots el primer de maig (a Espanya des de la mort del dictador) van convocar manifestacions, afortunadament unitàries. Si per unitàries entenem les convocades pels dos “grans” sindicats del país. UGT i CC.OO.
Però un any més la participació va ser minsa. El treballador no sé sent motivat a l’hora de reivindicar-se. Jo encara diria més. És còmode i pensa que ja li traure’n els altres les “castanyes del foc”.
Ahir a Catalunya hi van haver 5 manifestacions: a les quatre capitals de província i Tortosa, tal com va passar quan es va fer la manifestació en contra de la jubilació al 67 anys.
Per la meva part, i un any més, em vaig quedar a casa. Potser algú dels que llegiu aquest escrit pensareu que estic “predicant el que no crec”. No! Jo estic al costat dels “meus”, dels sindicats de classe, de la UGT. Però ja fa uns anys que per uns o d’altres motius no acudeixo a la trucada dels sindicats per al primer de maig. Segurament també és que s’hi esforcen poc.
Ja fa anys que a casa no m’arriba la convocatòria. Abans, a part de la “mani” es solia fer un esmorzar o un aperitiu per ajudar a reforçar l’efecte crida.
De totes formes hi ha moltes treballadores i treballadors aturats. Moltes empreses afectades per ERO’s temporals i molts treballadors que mai més podran tornar a treballar a la fàbrica on havien treballat tota la vida perquè ha degut de tancar per culpa de la deslocalització. Són els primers que haurien de sortir al carrer i manifestar-se per a reivindicar un lloc de treball. Primer una feina, després, si és possible de qualitat.
A la carretera entre Masdenverge i Amposta, des de fa un parell de mesos, s’hi poden veure unes pintades que jo no comprenc si són reivindicatives o per a fomentar la “mala llet” entre els ciutadans. Així s’hi poden llegir 2missatges com aquests” “ZParo” o “Sindicats traïdors. 5.000.000 d’aturats”. Com si la destrucció de l’ocupació fos cosa del govern o dels sindicats.
Els que demanen una vaga general en contra del govern, primer caldria preguntar-los si acudirien a la crida dels sindicats (precisament)
Qui em coneix ja sap que, durant aquest any he acudit a les manifestacions en contra de la jubilació als 67 anys i a les que s’han fet a Ascó y Móra d’Ebre en contra de l’MTC. I a finals de l’any passat vaig acudir a Tortosa per donar el meu recolzament a les treballadores i treballadors de la LEAR. Que no assisteixi a les del 1r de maig no deixa de ser una “anècdota”.
Parlant del MTC (Magatzem Centralitzat de Residus o cementiri nuclear) cal recordar que aquests dies el secretari general de la UGT de Catalunya i el d’aquí de les Terres de l’Ebre, Wifredo Miró, li han donat suport.
Fins ara li havia sentit a dir a Wifredo (el dia 11 de març a Roquetes en el decurs del V Congrés de la FSP-UGT de les TT.EE.) que sobre el tema “no hi havia opinió”, ja que dintre del sindicat hi havia opinions contraposades. No obstant, va dir que “sempre que calgués defensar la creació d’un lloc de treball, des de la UGT es faria”.
Com a militant de la UGT (FSP-UGT) estic en contra de l’MTC (de no estar-hi no hauria acudit a les manifestacions)
Ja he dit més amunt que “el primer és aconseguir un lloc de treball”. Però no qualsevol lloc de treball ni pagant el preu que sigui. I el preu de tenir un cementiri nuclear a les nostres comarques, sospito, és molt gran i un risc que no hauríem de córrer... Per si de cas!

UNA HISTÒRIA D'ALTS CÀRRECS I PAGESOS

Ahir, el govern, va fer publica l’eliminació de 32 alts càrrecs de l'administració de l'estat i 29 empreses públiques, tot per a poder reduir el gran dèficit públic que arrossega Espanya.
Entre els càrrecs públics que van cessar està el que era fins ara director general de l’Agència Tributària, Jesús Pedroche.
A ningú se li escapa que, com a treballador de l’AEAT, (no m’agrada dir ‘funcionari’), l’he tingut de cap durant un llarg període de més de 6 anys.
Però més enllà d’aquesta relació purament “simbòlica”, ja que com us podeu suposar, la relació amb un director general amb despatx a Madrid, és nul•la per a un administratiu de Tortosa, les meves referències sobre Jesús Pedroche són molt anteriors al seu nomenament com a alt càrrec del govern socialista.
Jesús Pedroche tenia un oncle (el germà del seu pare) que vivia la Ràpita i que ja va morir, crec recordar, que ara ha fet un parell d’anys. Es deia Justo Pedroche i un dia el seu oncle, amic del meu pare i també meu, em va dir que “tenia un nebot que ocupava un lloc de responsabilitat dintre de l’àrea de recaptació de l’Agència a Madrid”. Com que Madrid està ple de polítics i funcionaris amb responsabilitat dintre dels organigrames de l’Administració General de l’Estat, vaig pensar que “era un més”. La sorpresa va ser quan vaig assabentar-me que havien nomenat director general a un tal Pedroche. Ràpidament vaig exclamar. “El nebot de Justo!”
Justo Pedroche i mon pare tenien dos petites finques al terme d’Ulldecona, partida de l’Arion, coneguda per l’existència de les “oliveres mil•lenàries”. La de Justo estava més propera a la carretera que va des de la Galera a Ulldecona, passant prop de la Miliana i que ocupa l’antic traçar de la Via Augusta romana. La del meu pare era una mica més amunt, més prop de les olivers monumentals. De fet des de la punta de la finca de mon pare fins les famoses oliveres només hi ha un centenar de metres. Per això puc presumir de conèixer prou bé tota aquella zona ja que de jove la recorria parant rateres (paranys) per agafar tords i moixonets i també hi buscava espàrrecs.
A Justo li entraven a robar sovint a la caseta. La seva finca era petita però acollidora i apta per anar a passar-hi un cap de setmana i anar-hi a fer una “rostida”. Estava impecable: neta d’herbes, ordenada, etc. Per això era atractiva per als ulls dels que els hi agrada apropiar-se dels bens dels altres. Al final la va haver de vendre d’avorrit per les constants “entrades” a la caseta.
Al final al meu pare també li van entrar a robar. La nostra caseta era més antiga, de les que solen haver normalment a les finques de garriga. Dintre no s’hi guardava res de valor, al menys per a nosaltres. Quan ens hi van entrar donant forts cops a la porta fins que va cedir la part interna, ens van robar un gresol, un test construït pels terrissaires de la Galera fet expressament per guardar-hi les grémenes (els cucs que es feien servir d’esquer per a les rateres) i de fora al carrer una pica en forma de petxina que, segurament havia estat usada en alguna església o ermita i que quan els meus pares van comprar la finca ja estava allí per a poder-se rentar-hi les mans. Doneu-vos-en compte de la importància que li donàvem a la pica que la conservàvem al mateix lloc on ens la varem trobar.
Els meus pares també van acabar per vendre-la, ja que se’ls hi feia molt costa amunt poder-la treballar. Avui es propietat de la fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. Però com va acabar parant a mans d’aquesta fundació ja és una altra història.

RESTES DE FRANQUISME A AMPOSTA

Després de “descobrir” una vintena de plaques de l’antic “Ministerio de la Vivienda” amb el jou i les fletxes de la Falange a la passada legislatura, ara feia més de 3 anys que no n’havia trobat cap altra per Amposta. Fins la setmana passada.
Certament, en el trajecte des de la casa consistorial fins al meu cotxe, vaig passar pel carrer Felip II (molt proper del conegut bar “Llar”, dissenyat en els seus orígens pel pintor i escultor Josep Niebla) en vaig veure una. Per aquell indret hi havia passat un grapat de vegades, però no me’n havia adonat. La foto la he feta avui en el moment que una veïna sortia de casa. Li he dit que estava fent i m’ha respost que “es van plantejar treure-la quan van pintar la façana, però que al final no ho van fer) Li he dit que jo mateix ho comunicaria al cap de la brigada para que la tragués. La única cosa que li preocupava era l’espai que quedaria sense pintar, però m’ha dit. “Ja li posarem un paper pintat de roig”.


No gaire lluny d’allí, al carrer Melilla, ficada a un bloc situat entre aquest carrer, el Larache, Europa i la plaça de la Pau, construït poc després de la Guerra Civil, està el rètol més gran dels que hi devien d’haver a Amposta i, evidentment, dels que encara hi queden. És veritat que per la seva situació (a una altura considerable) i les seves condicions, es fa molt difícil de treure. Però caldria fer-ho, si més no, per fer complir la llei de la Memòria Històrica.

INTERESSANT ARTICLE DE L'ENRIC SOPENA SOBRE LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

Cabos sueltos

Sepan estos jueces de toros y puros que Cataluña lleva siglos de incomprensión. Y seguimos

Dicen que Guillermo Jiménez, vicepresidente del Tribunal Constitucional, avanza ahora a toda velocidad en la redacción de la sentencia sobre el Estatuto de Cataluña. Tras cuatro años mareando la perdiz entre unos y otros, a este magistrado –que forma parte del bloque conservador, que es mayoritario- le han entrado de pronto todas las prisas. Cuanto antes se cierre el asunto, más posibilidades va a tener Mariano Rajoy de salirse con la suya. Jiménez debe creerse a estas horas que, a poco que la fortuna le acompañe, puede pasar a la historia como el heroico juez constitucionalista que garantizó –contra el viento y la marea secesionista- la unidad de España.
Jiménez es un patriota. Parece que está dispuesto a podar las cosas que él y los suyos saben que más aprecian o valoran muchos de los ciudadanos de Cataluña, como son la lengua, la cultura, ciertas costumbres y los símbolos. Exactamente, todo aquello que provoca, de cuando en cuando, oleadas pestilentes de catalanofobia, convenientemente manipuladas desde la prensa conservadora, no sólo con sede en Madrid. Están eufóricos. El cerebro judicial de Génova 13, Federico Trillo, levita. ¿Pretenden prohibir la fiesta nacional? Se van a enterar. ¿Ha resucitado la España de Frascuelo, célebre matador de toros? Ahí estaban, en el callejón de la Maestranza, en la muy hermosa ciudad de Sevilla, los magistrados del Tribunal Constitucional Jiménez, Ramón Rodríguez Arribas y el tránsfuga Manuel Aragón.

Otro tránsfuga famoso
Aragón –al estilo de Luciano Varela, otro tránsfuga famoso, éste en el Tribunal Supremo- aspira a llegar a las más altas cimas de la judicatura a cuenta de cepillarse el Estatuto. A Varela lo adoran los populares. Aragón presume de ser azañista. También José María Aznar, en sus primeros tiempos presidenciales, recién llegado a La Moncloa, presumía de ser un fiel admirador de don Manuel Azaña. Aznar, sin embargo, no engañó con su supuesto azañismo más que a los bobos o a los analfabetos.

Un discurso admirable
Pero, qué curioso, a Azaña lo odiaba la derecha española -entre otras cosas muy dignas como el laicismo y las cuestiones sociales- por haber defendido con gran vigor y coraje el Estatuto de Cataluña. El primero, el de la II República, votado masivamente por los diputados socialistas de la época. Nunca nadie ha pronunciado un discurso tan admirable -dedicado al derecho de los catalanes a gestionar su autogobierno- que el pronunciado por Azaña. Luego, fueron aprobados, o estuvieron a punto de serlo, los estatutos de Euskadi, de Galicia –uno de cuyos ponentes, por cierto, fue abuelo de Rajoy- o el de Andalucía.

Otra historia
El golpe de Estado y la guerra civil acabaron con los estatutos republicanos. Desaparecieron cuando los fascistas/franquistas/falangistas liquidaron las libertades y enterraron la democracia. En aquellos momentos de la derrota es cierto que Azaña fue especialmente crítico con el Gobierno catalán. Pero eso fue otra historia. Tan trágica fue esa historia que el presidente Lluis Companys fue fusilado vilmente, tras haber sido detenido en Francia por la Gestapo y entregado a la policía del general Franco.

Dionisio Ridruejo
En enero de 1939 entraron en Barcelona las tropas del dictador. Entre los invasores figuraba Dionisio Ridruejo, uno de los máximos responsables en aquel tiempo de la propaganda del régimen. Más tarde, Ridruejo rompió sus vinculaciones con el Gobierno de Franco porque le parecía un régimen corrupto y tiránico. Cayó en desgracia y hasta fue encarcelado por formar parte activa de la oposición, naturalmente clandestina. Murió poco antes que el llamado Caudillo. En sus memorias dejó escrito que una de sus preocupaciones principales era “que los catalanes no se sintieran invadidos ni discriminados en tanto que catalanes (…) Me parecía a mí entonces (…) que Cataluña podía soportar muy bien la revocación del Estatuto de Autonomía pero no la interdicción o el despojo de pertenencias fundamentales como la lengua o el estilo de vida (…)”.

“Barcelona, ciudad pecadora”
Las propuestas de Ridruejo respecto a los catalanes no fueron aceptadas por los mandamases del Gobierno franquista. Sus argumentos eran los siguientes: “Barcelona había sido una ciudad pecadora y religiosamente desasistida (…); había que hacer misas de campaña (…) y actos religiosos expiatorios”. Ahora los jueces conservadores y un tránsfuga están a punto de mantener el Estatuto aunque debilitando la lengua y los símbolos de “un estilo de vida”. O sea, los símbolos nacionales. Es ésta la peor forma de contribuir al entendimiento básico entre Cataluña y el resto de España. El Gobierno de España, presidido por José Luis Rodríguez Zapatero, no puede ni debe asistir impávido o una nueva agresión contra Cataluña y, sobre todo, contra los catalanes. Sepan estos jueces de puros y toros que los catalanes -los ciudadanos de Cataluña- llevamos muchos siglos aguantando incomprensión y arrogancias provocadoras. Y seguimos. Que nadie lo dude.

Enric Sopena es director de El Plural