UN LLEÓ PER A FLORENTINO

Ahir, el Barça, va fitxar el segon futbolista per a la temporada que ve després de Villa, el ja exsevillista Adriano. El primer de “l’era” de Sandro Rosell. Sobre les 12 del migdia m’ho va anunciar, precisament, el president de la penya barcelonista Joan Gamper d’Amposta.
Normalment quan els futbolistes, quan són presentats i diuen les seves primeres paraules com a jugadors del nou equip (sempre que es tracti d’un equip dels grans), solen dir que, “per a ell, es compleix un somni que tenien des de que eren menuts”.
L’equip gran de la capital també va fitxar ahir a un jugador d¡que la temporada passada jugava amb el Getage: Pedro León que, com és habitual, va repetir les paraules ja dites amb anterioritat.
Però a part d’haver jugat al Getafe, qui és Pedro León?
El diari Sport ens ho desvetlla. És un jugador murcià germà d’un altre famós esportista, el corredor i cap de files del Caisse d’Espargne Luis León Sánches-Gil (com no pot tenir 3 cognoms i l’Sport no posa cap guionet, l’he decidit ficar jo allí on m’ha aparegut, igual l’he posat malament) Per a més informació, a casa seva, són “culers” de tota la vida, per tant, les paraules de Pedro León podrien ser més per cortesia que per una altra cosa.

LA NOVA PARADA DE BUS INTERURBÀ A AMPOSTA

Després d’un any d’obrir el carrer del pont, l’Alcalde Palau, tancat durant 3 llargs anys degut a una remodelació integral feta pel Ministeri de Foment d’Espanya, la parada de busos provisional que s’havia ficat a l’alçada de la plaça de la Pau, a tocar de la zona de l’embarcador del riu, encara continuava allí i les instal•lacions provisionals que s’havien posades a l’efecte, continuaven degradant-se.
Calia buscar una solució i buscar un nou emplaçament a la parada de busos interurbans. Després d’haver pensat col•locar-la a la part de dalt del carrer Sebastià Juan i Arbó, molt pro de la plaça de la Castellania d’Amposta i al costat mateix del parc que hi ha allí i on es té previst construir-li la nova estació d’autobusos, finalment, la regidoria de Governació va decidir que, de forma provisional i fins que no estigués construïda la nova estació, col•locar la parada principal de la ciutat a l’alçada del supermercat Suma, a l’avinguda de Catalunya, molt prop de la plaça de la Llibertat, allí on està l’església catòlica del Sagrat Cor, també coneguda con “l’església nova”. També s’ha de fer un abaixador (aquí no es podrà agafar l’autobús) a la part de dalt de la mateixa avinguda de Catalunya, entre els carrers Saragossa i Amèrica.
Ahir mateix, mentre la parada principal ja tenia una segona marquesina (abans només era una parada urbana amb una sola marquesina) i s’havia pintat al terra les ratlles grogues corresponents i els indicadors de “parada de bus” , al lloc on ha d’estar l’abaixador, encara no s’havia fet res.
Pel matí, quan jo encara no sabia que ja s’havia fet la nova parada, ja em van fer arribar la primera protesta. Em van dir que alguns veïns, les pròpies treballadores del súper i clients dels establiments de la zona, havia mostrat els seu descontentament.
Personalment penso que la ubicació de la nova parada no està malament. Segurament estaria millor on s’havia pensat al principi, però és un lloc prou cèntric i amb prou aparcament a poca distància d’allí, que converteixen la nova parada en una solució provisional força acceptable.
Normalment, quan s’instal•la alguna cosa, sempre hi ha queixes. Com diu el refrany: “Mai plou al gust de tothom!”

EL BARÇA, LAPORTA I ROSELL

La notícia de l’endeutament de 115 milions d’euros per part del Barça ha sorprès propis i estranys. I no ha sorprès perquè no ens ho penséssim (qualsevol club del futbol espanyol està endeutat si vol seguir el ritme de despesa en fitxatge que marquen la resta)
La sorpresa ha estat perquè Laporta mentre marxava parlava de la salut econòmica del Barça.
Li han faltat pocs dies a Rosell, el nou president, i la seva junta per a destapar la veritat.
L’anunci de mesures restrictives ha trigat poc en anunciar-se. Una de les primeres ha estat que només es destinaran 50 milions d’euros per a nous fitxatges i, segons pareix, aquest “ajust de cinturó” es portarà a terme durant el anys següents.
Però tothom tranquil! De vegades, portar jugadors de fora no és garantia d’èxit. En els darrers anys de Laporta, amb Guardiola d’entrenador, han pujat al primer equip dos jugadors que avui en dia son veritables joies i que, si es posessin al mercat, ens pagarien un bon grapat de “calers”. Estic parlant, naturalment, de Sergio Busquets, possiblement el millor mig defensiu del passat mundial, un jugador que Del Bosque el va lloar dient-li que “de tornar a ser jove, ell, voldria apareixes a Sergio” i de Pedrito, que va donar-se a conèixer com a tal, després va passar a dir-se Pedro i per a molts locutors de ràdio i televisió va arribar a ser “Don Pedro”, l’únic jugador del món que va aconseguir, paral•lelament a les copes que va guanyar el Barça el 2009, marcar a les 6 competicions importants que va jugar. Llàstima de no haver marcat a Sud-àfrica. Ja va estar a punt més d’una ocasió, però finalment no va ser possible. Sergio va ser titular indiscutible en els 7 partits que va jugar la selecció espanyola. Pedro va acabar de titular en els darrers dos, els més importants.
Vull dir amb això que tenim una “pedrera” que és tot un luxe i que, de ben segur, si se’ls hi dóna la confiança necessària als nous jugadors que pujaran del planter al primer equip, poden arribar a convertir-se en estrelles mediàtiques del futbol, com altres molts que han pujat en els darrers anys. Us ho recordo? Messi, Valdés. O d’altres com Puyol que ja porten més anys. O casos com el de Piqué que, tot hi passant per altres clubs, el seu origen també està a la Masia.
Al Barça, de seguir en aquest bon ritme de convertir promeses en estrelles, només amb petits ajustos, podem tenir durant força temporades, un planter en garanties per poder-ho guanyar tot. La base està feta i l’entrenador el tenim (encara que només hagi fitxat per una temporada...) És una solució sostenible i efectiva.
No cal mirar a ningú, però hi ha molts de clubs que ens “venen al darrere”. Alguns imiten les nostres estratègies i d’altres dilapiden fortunes per mirar de guanyar alguna cosa.
Ja ho deia l’any passat. Amb la lliga cada any em conformo. Si després arriben altres competicions com la Champions, la copa del Rei, etc., benvingudes siguin, però guanyar la lliga és estar per damunt del Madrid. Què més pot desitjar un barcelonista?

ECONOMIA I RENDIMENTS AGRARIS A L'EBRE

Llegia ahir a la Marfanta, el blog del periodista Gustau Moreno, que les Terres de l’Ebre havien recuperat quasi 1.500 llocs de treball en 3 mesos, segons les declaracions fetes per José Martín, el director dels SS.TT. de Treball de la Generalitat de Catalunya.
Tots sabem que l’atur sol ser una de les preocupacions més grans del ciutadans quan se’ls hi pregunta per la problemàtica d’un país, juntament amb el terrorisme, seguretat ciutadana, immigració, etc.
Alguna d’aquestes preocupacions la comparteixo, d’altres evidentment, no. No és el cas de l’atur, ja que la salut econòmica d’un país es mesura, en bona part, pel nombre d’aturats que té. Mesos enrere Espanya en va arribar a tenir quasi 4 milions i mig. Ara pareix que s’hagi baixat la xifra a menys dels 4 milions, però déu ni do encara el munt de gent aturada!
Em preguntava (i em pregunto) on han anat a parar la major part dels 1.500 llocs de treball creats (1.486 per a ser més exactes) I jo mateix em responc: al sector serveis, sobre tot als hotels, restaurants i altres serveix relacionats amb el turisme.
Evidentment, a l’arribar e l’època estival i amb l’arribada de turistes procedents de països europeus, americans, asiàtics, etc, però també del turisme “interior”, es a dir, del que fem la gent d’aquí quan ens desplacem sense sortir del propi país.
Però aquest llocs de treball són temporals i, en la seva majoria no es perllongaran més de l’acabament de l’estiu. Així que una vegada arribem a l’octubre, veurem (com passa cada any), com l’atur es torna a incrementar.
Hi ha que aconseguir llocs de treball estables i, sobre tot, que puguin crear riquesa. Això passa per crear indústria. Ara tenim molts de polígons industrials, vivers d’empreses, però a l’hora de la veritat la seva eficiència és molt escassa.
Les Terres de l’Ebre, històricament han estat un territori agrari. Bona part dels nostres avis i dels nostres pares vivien de la agricultura. Uns com a terratinents (o propietaris) i els altres com a jornalers. Ara, la majoria de jornalers, els treballs menys especialitzats, com són la recol•lecció dels diferents productes, la solen fer immigrants. Ma d’obra barata, poc o gens qualificada i que fa que l’agricultor pugui “defensar-se” una mica millor davant dels “monopolis compradors” que suposen, sobre tot, els grans centres comercials i d’altres majoristes que són, en definitiva, els que fixen els preus en origen.
Però encara hi ha una variable més que pot repercutir de forma força notable en l’economia dels pagesos. I aquesta és (us ho avanço) una part molt especialitzada i que molts dels qui ho llegiu, ho desconeixeu.
La majoria dels pagesos de les Terres de l’Ebre (més de 25.000 segons el cens de l’Agència Tributària) estan acollits al que s’anomena tècnicament “Estimació Objectiva per signes, índex i mòduls” (vulgarment –i així ho faré servir- per mòduls)
A l’agricultura, els mòduls es calculen a partir d’un percentatge que estableix l’administració per a cada tipus de producte (normalment n’hi ha diversos d’agrupats amb el mateix rendiment), però també d’altres variable com creació d’ocupació, utilització de gasoil agrari, plàstics, amortitzacions d’actiu material, etc. (que no hi entraré per a no complicar-ho més)
Cada any, normalment els dies abans de començar la campanya de la renda, surten un nous índex aplicables, sempre a la baixa, depenent, sobre tot, de la climatologia (gelada, vent, sequera, etc.) Això fa que, el pagès, després d’haver tingut una minsa collita, pugui, al menys pal•liar els seus mal en una mica menys de “contribució a les arques de l’estat”.
Per aquest passat exercici de 2009, ¿sabeu quants productes van tenir aquest tipus de reducció a la província de Tarragona? Un, l’oliva i perquè va tenir una reducció a nivell estatal (d’un 0,32 es va passar a un 0,20) La resta res de res.
La ordre ministerial que publica el Butlletí Oficial de l’Estat es poden veure de forma alfabètica i correlativa les diferents comunitats de l’estat. A l’arribar a Catalunya s’hi torba les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i... Tarragona, on és Tarragona?
Això fa que productes com el conill (amb un rendiment net del 0,12), a la província de Castelló (comarca del Baix Maestrat), tingui un rendiment del 0,05, les taronges, d’un 0,30 a un 0,16 i l’olivera encara té una altra reducció que deixa el rendiment en un 0,13. (Pàgina 34484, per a qui ho vulgueu mirar)
¿Canvia molt la climatologia de les comarques del S de Catalunya i les del N de Castelló?
No sé el perquè és així ni com s’arriba a prendre aquestes decisions, però sospito que algú (d’aquí) no ha fet els dures que li tocaven fer!