PERQUÈ NO VOTARÉ EN MAS

Arturo Mas serà el candidat de CiU a les properes eleccions autonòmiques de la tardor. La seva aspiració és governar i fer-ho amb majoria absoluta per no tenir que dependre ni del PP ni d’ERC.
Potser hi ha qui s’estranyarà que parli del PP ara que CiU a fet un gir més “independentista” que mai, o això dient de vedes. Mas no tornarà a cometre l’error de tornar al notari per afirmar que no pactarà am el PP. I tant que ho farà si no li queda un altre remei! Normalment, abans, si suma am ERC intentarà fer-ho amb els republicans, no en tic cap dubte. Llavors caldrà veure la decisió que prendrà el partit de Joan Puigcercós. Si accepta formar govern amb un partit “sospitós” de finançament il•legal i de ser còmplice de Félix Millet o renuncia a fer-ho amb la seva tradicional postura de “mans netes”.
Evidentment, raons per a no votar Arturo Mas me’n sobren, però avui em limitaré estrictament al tema econòmic, encara que jo diria que potser és més fiscal que econòmic.
Anem a pams. Ahir, el Periódico de Catalunya va fer una àmplia entrevista de dues pàgines al líder de CiU on entre altres coses es podia llegir: “RECEPTA ECONÒMICA ‘S’han de confiar moltes coses a la iniciativa privada: infraestructures, escoles, hospitals i fins i tot la prestació de serveis socials’”.
Aquesta política econòmica és totalment compatible amb la baixada d’impostos que tant demanen per a sortir de la crisi i de la rescissió econòmica. Per tant, estem davant d’una política fiscal de baixar els impostos, en aquells casos que depenen de la Generalitat. Res de nou. Només cal recordar que només fa uns mesos, quan s’havia d’aprovar la supressió o no de la Llei de Successions i Donacions, mentre el govern d’Entesa estava per a que només tributessin les “grans fortunes”, CiU en demanava la supressió total, cosa que no van fer quan ells governaven.
Abaixar els impostos ha estat, és i serà sempre una política de dretes que va en detriment dels que menys tenen. Els jubilats i pensionistes amb escassos recursos, que farien si de les seves pensions (ja de per si prou minses) haguessin de pagar les despeses mèdiques i farmacèutiques. O si les famílies pobres on algun dels pares estiguessin a l’atur o cobressin sous propers als sous bases, haguessin de pagar els centres on estudien els fills? En part és el que afirmava mas ahir.
També parlava de les infraestructures. En aquest punt hi ha dos maneres de fer-ho. Que la inversió vagi a càrrec de d’empreses privades i, per tant, el deute generat s’ha de pagar a aquestes en lloc dels bans o bé fer-ne pagar un peatge, encara que sigui “tou”.
En quan a la prestació de serveis socials, encara és molt més greu. Aquí no parlem de sanitat, parlem de residències d’avis, de centres de dia. El que es finança via impostos s’ha de fer via contribucions directes dels usuaris i ja no tothom té els mateixes oportunitats. Qui més té millor prestacions i serveis té. Potser la sanitat, l’educació, el serveis socials, continuen sent universals, però ja no gratuïts ni tothom gaudeix de les mateixes oportunitats.
En definitiva, una política neoliberal posada al serveis de les classes benestant de Catalunya.
Reitero, Sr. Mas, jo no el votaré!!

Vull separar-me (un article de Mateu Ciurana)

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però
això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em
maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que
m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut
sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit
alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has
buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet
perquè anessin millor.
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant
tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva. Tenim una
història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les
teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens
necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo
renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués
sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com
seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que
jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres
seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva
manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir
adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que
prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira
de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de
viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant
t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada
(*llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre*),
perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però
vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!

Mateu Ciurana
(Publicat al diari Avui: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/193273-vull-
separar-me.html)

SER DEL PP A AMPOSTA

Aquesta setmana l’agrupació local del PP, reconstruïda fa pocs mesos, va repartir una nova versió del fullets volants. La tercera, si no estic errat, des de la “refundació” del partit.
El format és el mateix que les dues anteriors i, en aquest cop, va adreçat als joves.
Hi porten afirmacions que criden l’atenció, ja que, des d’un punt de vista oposat, no crec que vagin molt en consonància amb la seva doctrina, que voleu que us digui.
La primera, per exemple “Sóc del Partit Popular, jove i progressista”. De quan el “progressisme entra dintre de la definició del PP”. Sempre he sentit dir que els del PP són “conservadors” i els “progressistes” són els d’esquerra (no concreto partit, ja ho veieu) O sigui, “progressista” i “conservador” són ternes contraposats!
Encara recordo quan l’exalcalde d’Amposta (per cert, pregoner a la festa major d’aquest any) afirmava que era més progressista que nosaltres, els del PSC. Una mica fort venint de qui venia, però potser no li cal tenir en compte...
La tercera afirmació diu “Sóc del Partit Popular, jove i defenso el territori”. Aquí tinc un dubte: Què volen dir quan diuen que “defensen el territori”? Jo quan “defensava el territori” me’n anava a manifestar per aquests móns de déu per a que no fessin el transvasament de l’Ebre, ja que això suposava una pèrdua de recursos natural que, el dia de demà poden ser vitals per a la supervivència del nostre territori. En canvi ells, els del PP, van promulgar un Plan Hidrológico Nacional que volia portar aigua de l’Ebre, entre altres indrets, al Llevant Espanyol, Múrcia i Almeria, en total 1045 Hm3. S’haurien fet milers de canonades i s’hauria aprofitat l’aigua per a regar centenars de camps de gols i abastir macrourbanitzacions. Vull recordar un cop més un acudit de l’humorista El Roto que publica al País. “Per a que volen portar l’aigua al desert i el desert allí on hi ha aigua?”. No entenc una altra manera de defensar el territori. Ells, potser, dient que defensen el territori, volen defensar els interessos particulars d’alguns dels seus... Vaja, com han fet sempre!
També diuen que “els hi preocupa el futur de la nostra ciutat!. Mont bé, perfecte, però on estan? Si tant els preocupa el futur i tant emprenedors són, com diuen una mica més avall, cal “sortir de l’armari” (no ens el termes en que es sol usar la frase”. Cal inplicar-se més en la política de la ciutat, tenir iniciatives de tot tipus, empresarials, esportives, culturals, etc. i el cert és que jo, en tots els anys que porto vivint a Amposta (i ja va per a 22), aquesta manera de fer dels joves del PP no les he vist en lloc.
Finalment demanen treball i no caritat i respecte i sentit comú. El treball el creen les empreses (o sigui el capital) i l’Estat. Però quan ho fa aquest darrer es diu que hi ha massa funcionaris i la gent veu bé, fins i tot, la destrucció de llocs de treball públics.
I quan parlen de caritat, que volen dir? La prestació que paga l’INEM als qui han esgotat el subsidi d’atur? Que vagin i que els hi diguin als que cobren aquesta prestació i no torben feina, a veure que opinen ells...

Catalunya dóna exemple amb l'aigua (Article de Pedro Arrojo)

Només la Generalitat ha elaborat dins de termini un pla d'acord amb la directiva comunitària.

El Govern de la Generalitat té l'oportunitat de culminar una tasca excel·lent de dues legislatures en matèria de planificació d'aigües. L'entrada de Salvador Milà a la Conselleria de Medi Ambient, igual que la de Cristina Narbona al corresponent ministeri a Madrid, passaran a la història com la primera ocasió en què les dues carteres les van ocupar persones que van assumir una actitud conscient, activa i efectiva en defensa del medi ambient, i molt particularment en matèria d'aigües, desenvolupant la nova directiva marc d'aigües, aprovada a Brussel·les el 2000.

Avui, Catalunya marca lideratge mediterrani a Europa, i no només a Espanya, pel fet de ser l'únic país que presenta el seu Pla de Gestió d'Aigües en el termini establert per la directiva marc. I, el que és més important, aquest pla assumeix de manera substantiva els principis, objectius i criteris que marca la citada directiva, a diferència del que es pot percebre als esborranys de les diferents conques hidrogràfiques, i en particular en la de l'Ebre. El procés de participació ciutadana que s'ha desenvolupat a Catalunya s'utilitza en aquests moments com a referència exemplar a Brussel·les. I fins i tot els col·lectius socials ho saluden com a summament positiu.

No obstant, em fa la impressió que ni tan sols el mateix Govern n'és conscient. Contràriament, encara pesa com una llosa la mala gestió mediàtica, social i política de l'última sequera a Barcelona. I fins i tot pesa la vella indigestió politicoinstitucional de la guerra de l'aigua de Barcelona. Tot plegat, em temo, pot portar a devaluar o a no valorar tal com es mereix la notable feina realitzada en aquestes dues últimes legislatures per l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA).

La lluita de centenars de milers de persones contra la pujada injustificada d'impostos en la tarifa de l'aigua, batejada al seu dia com la guerra de l'aigua de Barcelona, es va entendre en la classe política com un clar senyal que apujar les tarifes de l'aigua era perillós políticament. Com a conseqüència d'això, tant els governs convergents com els tripartits han donat la consigna de «no tocar les tarifes», i s'ha carregat el dèficit sobre la part pública de la gestió d'aigües, de manera que la part privatitzada (Agbar) pogués quedar lliure i neta. El resultat de tot plegat: un forat financer a l'ACA que amenaça de desembocar en dolorosos i indesitjats processos de privatització en el futur.

Respecte a la crisi de la sequera, a Catalunya es va viure una paradoxa sense precedents: ser el país europeu que havia previst de manera més diligent els riscos d'una sequera en una planificació que ja aleshores estava pràcticament elaborada i fer una gestió social i política tan deficient de l'emergència de sequera que es va plantejar. Certament, aquella sequera va arribar abans que les mesures previstes en la planificació poguessin estar operatives; però això tan sols disculpa en part els errors comesos. El principal: la desconfiança en la ciutadania a l'hora de prevenir el risc de sequera.

Des d'un any enrere, s'hauria d'haver assumit el repte de discutir entre tots què s'havia de fer si passava un any més sense ploure… Però, en la mesura en què això obria flancs d'atac polític, es va optar per posar ciris a la Moreneta… No obstant, aquells errors no han d'enfosquir la planificació elaborada i la seva efectiva posada en marxa.

Catalunya ha viscut, juntament amb la resta d'Espanya, però amb particular intensitat, dues dècades de conflictes i debats en matèria d'aigües de les qual hem d'aprendre lliçons. Les enormes manifestacions contra el transvasament de l'Ebre que Barcelona va protagonitzar, fins i tot sent-ne pretesament beneficiària, van marcar una fita de maduresa en la perspectiva d'aquesta nova cultura de l'aigua que Brussel·les acabaria recolzant, amb l'aprovació de la directiva marc i el bloqueig de fons europeus al Pla Hidrològic Nacional del Partit Popular. El pla de gestió elaborat per l'ACA suposa un pas important en la consolidació de les opcions alternatives a aquestes polítiques transvasistes.

A primers de setembre, la Generalitat tindrà sobre la taula els documents definitius –memòria ambiental, programa de mesures i el pla de gestió– una vegada considerades les al·legacions i un cop acabada l'ampliació del termini d'informació pública que el Parlament va decidir. Només faltarà, doncs, una decisió del Govern perquè Catalunya pugui enorgullir-se d'haver culminat, en temps i hora, una tasca ben feta.

Si a última hora, i amb assumptes sobre la taula que, sens dubte, acaparen més l'atenció i dedicació del president i del seu Govern, cau en la temptació de deixar-ho per a qui guanyi les eleccions, crec sincerament que es cometria un doble error: el de no tancar una responsabilitat que correspon plenament a l'actual tripartit i el de possibilitar que els poderosos interessos creats al voltant de l'aigua puguin tornar a complicar un procés de planificació que, com ja s'ha explicat, s'ha desenvolupat de manera exemplar.

Professor de la Universitat de Saragossa.