ADÉU, ESPANYA?

En un número anterior de VN, el columnista i amic, el traiguerí Vicent Sanz, va escriure un article titulat “Adéu, Espanya”. De fet, jo ja feia temps que li estava donant voltes al cap per a veure com enfocava un article sobre les tenses relacions existents entre Catalunya i Espanya des d’uns anys cap aquí.
Evidentment cal generalitzar i matisar. Ni són mai son tots els catalans ni tots els espanyols, com tampoc és dóna sempre, en tot tipus de relació.
Si s’ha de buscar l’origen d’aquesta desafectació de Catalunya cap a Espanya, cal buscar-lo en el tenses relacions dels nacionalismes més extrems. Alguns, al nacionalisme espanyol més accentuat, l’anomenen “la caverna”, mentre que quan parlem del català caldria buscar-lo entre els independentistes més radicals. Encara que poc a poc, aquests últims, han aconseguit més seguidors, sobre tot, després de la injusta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia.
Adéu, Espanya és la darrera estofa de “l’Oda Espanya” escrita pel poeta Joan Maragall, l’avi patern de Pasqual Maragall, qui fou President de la Generalitat de Catalunya. Concretament, els darrers versos diuen així:
On ets, Espanya? – no et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!
TV3, amb la darrera estrofa i afegint-hi una signe d’interrogació (?), el passat 2 de juny va emetre un documental titulat “Adéu, Espanya?” on es comparava la realitat catalana amb altres territoris autònoms de clares aspiracions independentistes. Aquests territoris són els següents: Grenlàndia (Dinamarca), Escòcia (Regne Unit de la Gran Bretanya) i Quebec (Canadà) Els moments que més van cridar l’atenció de l’espectador van ser quan es van representar escenes històriques usant els famosos “Clics de Playmobil”.
Però tornem a casa nostra per analitzar els esdeveniments més recents. El 30 de juny de 2005, el Parlament de Catalunya aprova per una àmplia majoria (només hi voten en contra el PP i C’s) la proposta del text estatutari, impulsada per Pasqual Maragall. Posteriorment, el cap de l’oposició Artur Mas accepta, en negociacions amb el cap de l’executiu espanyol Rodríguez Zapatero, una retallada del mateix a canvi no sé sap ben bé de què. Finalment aquest tex és aprovat per les dues cambres espanyoles (Congrés de Diputats i Senat) i finalment en referèndum per la ciutadania de Catalunya el 18 de juny de 2006. Se’l coneix com l’Estatut de Miravet.
El PP, així com el “Defensor del Pueblo” i en casos molt puntuals i en determinats articles, algunes comunitats autònomes de l’estat, hi presenten recursos d’inconstitucionalitat. A partit d’allí, l’Estatut, ha de passar tot un periple pel Tribunal Constitucional, amb diversos ponents que intentaran sense aconseguir-ho un text que compti amb el vot favorable de la majoria dels magistrats. Pel camí quedaran recusacions, recursos de la Generalitat i, fins i tot, la mort d’un dels magistrats. Fins arribar al passat 28 de juliol, on es vota, finalment, un text elaborar per la pròpia presidenta del TC. Han hagut de passar més de 4 anys, per a que acabi havent-hi una sentència definitiva que no ha deixat a ningú satisfet. El TC “retalla” aspectes bàsics del text original com per exemple quan parla dels símbols propis, la llengua catalana, els drets històrics, l’administració de justícia, etc.
L’anomenat “pacte constitucional” de la transició queda esmicolat i, tret de temes puntuals com el finançament i l’educació (on ja hi havia sentències del propi TC favorables), l’avenç autonomista ha estat paupèrrim, per no dir nul.
Mentre s’esperava la sentència del TC, els partits i associacions més independentistes, engeguen un procés de referèndums sobre “si els ciutadans volen la independència de Catalunya”. El primer poble en celebrar-ne un és Arenys de Munt, encetant així tota una sèrie de tongades de consultes populars que, finalment, entre finals d’hivern i la primavera passada, arriben a les Terres de l’Ebre: primer Xerta i posteriorment a Alcanar i Ulldecona celebren aquest tipus de consultes.
Encara que la participació ciutadana en les consultes és més aviat escassa, no sempre es sobrepassa el 20 % de participació, el percentatge de “sí”, s’eleva per damunt del 90 % en totes elles.
El que si que tinc clar, és que si ara es fessin de nou els referèndums independentistes allí on ja s’han fet o als llocs on encara queden per fer-se (no s’ha fet a cap gran ciutat), el percentatge de vot favorable a la independència s’incrementaria considerablement.
La gran manifestació de Barcelona de dissabte 10 de juliol amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” pot crear un punt d’inflexió sobre tot en aquell grup que fins ara es mostraven més indecisos.
És l’efecte “acció”, reacció” davant d’una injustícia greu propiciada per un recurs inacceptable d’anticonstitucionalitat per part del PP, Catalunya reacciona rebutjant la sentència i aspirant desvincular-se d’Espanya en un futur no massa llunyà.
Mentrestant encara hauran de passar moltes coses fins arribar a fer un referèndum que contempli la possibilitat d’assolir la independència amb totes les garanties legals necessàries.

UNA REFORMA PER A LA DRETA QUE AQUESTA REBUTJA

“Sóc sindicalista convençut, polític vocacional i socialment compromès”. Crec que és una bona definició de mi mateix.
Per això, a l’hora de fer costat al meu sindicat, la UGT o al meu partit, al PSC, si tinc que triar un dels dos, primer em decantaré cap al sindicat.
Jo vic del meu treball i l’he de defensar. La reforma laboral aprovada ahir no va en mi, però si amb una bona part del col•lectiu de treballadors del que formo part, del que em sento part. A la política estic de forma ocasional i temporal. De la política no he de viure. És més, a partir de l’any que ve, després de les eleccions municipals, ja no seré regidor de l’Ajuntament d’Amposta. Això ja ho vaig decidir abans de les darreres eleccions, ja fa més de 3 anys.
Tot aquest preàmbul és per a dir que no puc estar d’acord amb el govern ni amb el meu partit per la reforma laboral aprovada dijous.
Una reforma que té el “mèrit” de no agradar ningú, ni a la dreta (tant els partits com la gran patronal) ni a l’esquerra (tret del partit que sustenta el govern, evident, que va se l’únic que la va votar a favor) ni, evidentment, als sindicats i als treballadors.
Es diu que les coses, per ser bones, no han d’agradar a ningú. Hi discrepo. El govern hauria hagut de fer un política laboral més justa. La reforma laboral es demanava des dels sectors empresarials, no des dels sindicats. I ja deien que la reforma es basaria, sobre tot, en abaratir els acomiadaments. O sigui, en facilitar a l’empresari poder tirar al carrer el treballador i pagar-li menys que fins ara. És evident que contempla altres mesures, però, principalment, es facilitar el comiat. Sinó fixeu-vos amb el titular de portada del Periódico de ahir mateix: “Via lliure a la reforma que abarateix el comiat”. Sobren les paraules.
Però si algú es pensava que amb la retallada de sous dels treballadors del sector públic, amb la congelació de les pensions i amb la reforma laboral, la cosa acabaria, avui, també el principal titular de la portada del Periódico diu: “Zapatero anuncia més sacrificis el 2011”. I ja és quan em poso a tremolar i preocupar-me encara més. Per on arribaran aquests ajustos?
Mentre sectors com els de les caixes d’estalvis no paren de rebre ajudes per part del govern, el sectors més deprimits, els aturats de llarga durada, perceben prestacions de supervivència que no arriben ni tant sol a això, a poder sobreviure!
La responsable de la crisi no han estat els treballadors, tampoc bona part de les empreses. Però si una part d’aquestes grans empreses, les que es dediquen al món de les finances i de l’especulació. Ha pres el govern espanyol alguna mesura contra els que van provocar la crisi al nostre país?
Els drets laboral s’han aconseguit gràcies a la lluita obrera de més d’un segle. La pèrdua de una part del mateixos en pocs mesos. És el final de l’estat del benestar o es podrà recuperar dintre de pocs anys.
Avui per avui sóc bastant pessimista.

“EL MUSLAMEN DE LA ROJILLA”

Que traduït al català seria “el cuixam de la rojeta”. No, no és una novel•la eròtica que tinc en preparació, que més voldria jo que tenir la capacitat d’escriure una novel•la. Simple ment volia fer un títol, en castellà, que contengués algunes de les paraules que va acceptar ahir la Real Academia Española de la Lengua.
En total es van incloure al nou diccionari 408 noves paraules i es van fer uns 3.000 canvis.
També es van acceptar paraules com “grafiti, abducir, cultureta, antiespañol, oenegé”, etc. Algunes d’elles d’ús comú entre les comunitats castellano-parlants.
Les llengües parlades, a part d’anomenar-se llengües “vives”, certament hi estan i no només perquè son emprades per grups més o menys importants de gent, sinó perquè estan sotmeses a canvis constants degut a una sèrie de circumstàncies com ara la influència d’altres llengües o l’ús de paraules en argot fetes per grups més o menys majoritaris i, fins i tot, marginals.
No sabria dir si l’Institut d’Estudis Catalans està tan obert a aquesta mena de canvis. Crec que no. Encara que es cert que si es compara el diccionari elaborat per aquest organisme al el Pompeu Fabra, s’observarà que l primer conté moltes més paraules d’ús comú fora de l’àrea d’influència del català oriental, com ara del català occidental (Lleida i part de Tarragona), del valencià, del balear, etc.
Aquest és per a mi el paper que han de jugar les autoritats lingüístiques: per una part vetllar pel bon ús de l’idioma, però per l’altra estar oberts als canvis constants que requereix la parla de les societats.

FESTA I CULTURA

Avui la Ministra de Cultura del Regne d’Espanya ha definit els toros com “festa i cultura”. A la meva època d’estudiant em van ensenyar que “una definició no pot contenir la paraula definida”. O sigui, si els toros són la “festa nacional”, després no podem dir que són “festa”.
Bé, en tot cas, si a mi em fessin un test d’aquells d’associació d’idees (et diuen el nom d’una cosa i tu has de respondre la primera que et ve al cap), segurament, les paraules “festa i cultura” mai les acabaria associant amb el toros. “Festa” diria que és un grapat de gent xalant, ballant i rient. I en quan a “cultura” primer em vindria al cap una pel•lícula de cinema, una obra de teatre o un concert de música. Tot és qüestió de gustos, evidentment.
Suposo que ja sabeu perquè us estic “fotent tots aquest rotllo”. Ni més ni menys perquè ahir, el Parlament de Catalunya, per 68 vots contra 55, va decidir suprimir la “festa nacional” a Catalunya a partir de l’1 de gener de 2012. El tema, en principi no és que m’importi gaire, però, es vulgui o no, és la notícia del dia a tota la premsa nacional i fins i tot, en una bona part de la internacional. És notícia de capçalera i qui més qui menys, ha fet de la mateixa un ampli reportatge. Jo no vaig als toros (ni als bous), sóc més de veure un partit de futbol on, preferentment, jugui el Barça o una proba atlètica com els 1.500 metres llisos. Del que estic en contra és de "prohibir per prohibir".
Els diaris, també aquest dies han inclòs enquestes sobre si som o no partidaris de l’abolició dels toros a Catalunya. Recordo que quan es va començar el debat, a finals de l’any passat, hi vaig votar que sí, que n’era partidari. En canvi aquests dies he canviat el sentit del meu vot i he votat “no”. Crec que amb “ignorar-la”, ja seria més que suficient.

Ara bé, rebutjo enèrgicament el “debat identitari” que molts hi ha volgut veure. Fins i tot, aquest matí he hagut d’escoltar d’anteposar el “burro” català al “toro” espanyol. Vist així de simple, el “toro” que hi posaven als cotxes i, del que després va sortir-ne el burro, si que seria així, però ja dintre del terreny de la prohibició de la festa, evidentment, no!
Cal recordar que si s’ha pogut votar (en contra o a favor) de la “festa nacional”, ha estat possible per “obra i gràcia” d’una “iniciativa legislativa popular” (ILP) i no per iniciativa dels partits més independentistes. També recordar que un partit con ICV-EUA, no és independentista i, en canvi, hi van votar a favor.
Penso que no li calen pegar més votes. Del que es tractava és d’evitar el sofriment a l’animal, tal i com ho demanava els grups més pro-animal en contra dels que defensaven la tauromàquia com a art, tradició o com sé li vulgui dir.
Altres coses que hi ha que tenir en compte és que Catalunya ho ha estat la primera comunitat autònoma en fer-ho. Canàries ja les va prohibir fa més de 19 anys i, segurament, no ho recordo, no hi va haver tant d’enrenou. També llegia ahir que des de el segle XVI al XIX hi va haver un gran debat i, finalment, els amants dels toros hi van sortir guanyadors.
Diu la meva dóna que la diferència està en “ser un país desenvolupat o un de tercermundista”. Potser si, però, de vegades, veig més coses que em fan pensar que l’home, tal vegada, no ha evolucionat tant com volen dir...
Per acabar voldria fer menció al reprovable que és la portada del Mundo. Sota una foto de Montilla i Carod, s’hi pot llegir: “Triunfaron los animales”. Em sembla que ni Carod (que hi va votar a favor) ni Montilla (Que hi va votar en contra) tenen res”d’animals” com suggereix el diari de Pedro J Ramírez. Una prova més del cavernícola que pot arribar a ser una determinada premsa de Madrid.