Gràcies, president Montilla. Un article de Jaume Reixach

EL TRIANGLE

Els catalans no acostumem a ser agraïts i, per això mateix, vull deixar constància pública del reconeixement que mereix el president de la Generalitat, José Montilla. Aquest "xarnego socialista" ha estat un gran i digne representant de la màxima institució d'autogovern de Catalunya. Montilla s'ha dedicat, en cos i ànima -fins a extrems personals inhumans-, a la defensa dels interessos de la societat catalana i ha estat, en només quatre anys, el millor president de la Generalitat democràtica restaurada.

Temps hi haurà per tenir una perspectiva històrica de l'obra de govern realitzada pel president Montilla i els seus consellers. Només deixo dit que -malgrat la duríssima ensulsiada econòmica que ens toca viure- la Generalitat del Tripartit-2 ha estat, en tot moment, a l'avantguarda de Catalunya, atenuant el cop de la crisi, mantenint i millorant l'Estat del Benestar, promovent i enfortint la identitat catalana, fent costat a les empreses, als treballadors i als aturats, i impulsant un programa d'infraestuctures sense precedents.

El president Montilla ha defensat amb fermesa i vehemència el Nou Estatut de Catalunya; gràcies al conseller Antoni Castells, tenim un nou i molt millor sistema de finançament, que "brillarà" quan superem la crisi; hem aconseguit traspassos estratègics, com ara els trens de rodalies i els regionals; tenim els nous aeroports del Prat, d'Alguaire i de la Seu; ha entrat en servei l'AVE amb Madrid i la connexió amb Perpinyà ja està feta en un 90%; la xarxa de metro ha experimentat un creixement històric; el canal Segarra-Garrigues ja és una realitat; la dessalinitzadora de Barcelona garanteix l'abastament d'aigua a l'Àrea Metropolitana; tenim Llei de Consultes, Llei de Vegueries, Llei de l'Occità i un Codi civil català que ens situa com un dels països més progressistes del món; el Memorial Democràtic ha fet una ingent tasca per a la recuperació de la memòria de la República i dels vençuts; l'Euroregió ja té el reconeixement de Brussel·les, etc.

Tenim més i millors escoles, més mestres, més guarderies, més recerca científica -amb la posada en marxa del sincrotró-, els mossos d'esquadra han assolit el desplegament a tot el territori de Catalunya, el nombre i l'abast dels incendis forestals ha disminuït a mínims històrics, tenim més hospitals, més CAP's i més metges, tenim més equipaments per a la gent gran, tenim més biblioteques, noves presons... La Llei de Barris ha permès la dignificació de les zones més sensibles i degradades de les nostres ciutats.

Altra cosa ha estat la política de comunicació del Govern i la campanya de descrèdit -classista i sectària- que ha fet, durant aquests quatre anys, "La Masguardia" de José Antich. José Montilla no té cap culpa de ser fill d'Iznájar i de no parlar amb l'accent català de Vallromanes. José Montilla tampoc no té cap culpa que dos piròmans encetessin l'incendi d'Horta de Sant Joan ni que una nevada es carregués les obsoletes línies d'Endesa. José Montilla ha governat, amb fermesa i discreció, en diàleg permanent amb tots els agents polítics, socials i econòmics del país: ha conciliat i sintetitzat les posicions dels tres partits de la majoria, ha aconseguit que empresaris i sindicats es posessin d'acord i ha impedit que els embats de la crisi desmantellessin -per exemple- l'estratègica indústria automobilística del país. I, sobretot, ha combatut amb èxit el càncer de la corrupció a la Generalitat i el perill de la xenofòbia i la divisió social que amenaça la societat catalana.

José Montilla i el PSC han perdut les eleccions autonòmiques del 2010. Però això no és cap hecatombe: l'alternància és l'essència de la democràcia. Crec que Montilla té, si s'ho proposa, una llarga trajectòria política per davant. Les "receptes" liberals s'han demostrat nefastes, a Europa, els Estats Units i el Japó. La sortida de la crisi serà socialdemòcrata o no serà. I, en aquest sentit, Montilla és un socialista de pedra picada que toca de peus a terra. Ho ha demostrat de manera fefaent com a president de la Generalitat de Catalunya i, des d'aquí, li dono les gràcies per la gran tasca que ha fet.

GOTAS DE AGUA

Al marc de Fira Amposta, i en un dels actes d’inauguració del nou auditori, situat davant de l’entrada principal del pavelló firal, es va projectar diumenge el curtmetratge “Gotas de Agua” de l’ampostí Jaume Moya de Juan i quatre companys més de la seva promoció. 

El curt és el treball de final de carrera de Jaume Moya, a la vegada que un projecte que, segons paraules del jove realitzador, “feia anys que tenia al cap”.

És la història de dos nois (Joanet i Toni) que veuen truncada la seva joventut per la Guerra Civil Espanyola. Són reclutats i integren, com tants d’altres joves catalans, l’anomenada “Lleva del biberó” (Quinta del biberón) i els toca combatre a la Batalla de l’Ebre, la més sanguinària de la guerra. El film comença per una escena que no és desconeguda per a molts ampostins, sobre tot per aquells que ja tenen una edat més avançada o aquells altres que l’han escoltat de la boca dels seus pares o iaios: la destrucció del pont penjant per l’aviació alemanya que lluitava amb el bàndol feixista i la mort d’una venedora de llet que va voler creuar cal a l’Aldea i fer cas omís de les recomanacions dels milicians.

Els indrets que hi surten no van deixar indiferent ningú: el pont penjant sobre el riu Ebre, Miravet, el riu Canaletes al seu pas pel balneari de la Fontcalda, el celler modernista del Pinell de Brai.

Alguns dels actors que col·laboren a l’obra (no m’atreviria a parlar “òpera prima”) de Jaume Moya són força coneguts: Marc Selva, Yannick Munch, Xavi Lite, etc. En canvi d’altres són persones anònimes per al públic en general, però conegudes per la gent d’Amposta. Moltes d’elles formen part de la seva família, com ara tiets, cosins, amics etc. (la majoria presenta a l’estrena)  

Només felicitar a Jaume Moya i desitjar-li molta sort en aquest món tant dur i competitiu com és el de realitzador cinematogràfic.

Montilla, en funcions; Mas, en capella

Article de Xavier Sardà publicat al Periódico de Catalunya d'ahir diumenge.

Ara resulta que Montilla és el millor que hi ha. Ara tot són elogis per la dignitat i la rapidesa amb què busca la sortida d'emergència. El diferent ens deixa, per fi les aigües tornen al seu curs i ja tornen a manar els nostres. El sobrevingut fa la maleta i torna al cinturó roig del qual, segons alguns, no hauria d'haver sortit mai.
Diàleg de senyores en un gimnàs:
-Ja ha passat l'ensurt. El problema no és que sigui d'esquerres, perquè Maragall també ho és i mira, bé que l'acceptem.
-No, si l'home és seriós i assenyat, però no sé com dir-ho... I després que té poca gràcia, tu, li falta sang.
-És que com a andalús és desaborío, és molt tancat.
-Sí, no té la sal andalusa. Ja que hi som, doncs dius: vinga, va, ¡una mica de gràcia!
-I el català el parla molt malament.
-Sííííí, li costa.
-I veus el Mas i és que no hi ha color.
-I desenganya't, que és d'aquí, tu, no sé com dir-ho.
-Ara, mira, Montilla ha sabut acceptar la derrota.
-Això sí. Ja se la veia venir. Quin remei, pobre.
-A mi ja m'agradaria saber si a Andalusia acceptarien un català com a president.
-¡Calla, on vas a parar! Això és més Europa.
-¿Fem spinning?
Al mateix temps, servidor surt de la tertúlia de Fuentes a Catalunya Ràdio. Obro la porta del locutori i s'acosta decidit el senyor Felip Puig. Fa només unes hores que han guanyat les eleccions. Em toca l'espatlla dues vegades, aixeca un dit admonitori a prop del meu nas i em diu: «Tu i jo hem de parlar. Sí, sí, hem de parlar, perquè ara ja s'ha acabat la campanya electoral i hem de parlar. Perquè ara ja puc parlar, ¿saps?».
La veritat és que jo he criticat el senyor Puig, però la seva reacció és errònia. Fa 30 anys que treballo en això i sé quan els periodistes ens equivoquem, però també tinc clar quan el polític pixa fora de test. Catalunya Ràdio es converteix sobtadament en el passadís de casa seva. És clar, si Puig em tracta a mi d'aquesta manera, ¿què no deurà fer amb algú a qui pugui acollonir? No he portat a Catalunya Ràdio i a TV-3 ni el raspall de dents. No hauré de fer les maletes.
Després, dimarts a la nit, veig Artur Mas a l'entrevista amb la directora de TV-3 i el veig bé. El que té de bo que un s'hagi significat políticament és que es pot permetre l'elogi sense ambigüitats ni oportunismes imbècils.
Mas ha esperat molt, l'han votat molts i sap quina una se li acosta. Crec que no està per tonteries i té vocació de ser president de veritat. No el veig jo amb ganes de tornar al règim convergent i sí amb dotació d'estadista. El gest a vegades és més important que les paraules, i sembla disposat a no recloure's per plantar cara al vendaval. Si Mas passa una mica del tupè i del sector integrista del partit, pot empatitzar fins i tot amb els que discrepin de la seva política. La situació és excepcionalment greu i cal deixar-se d'hòsties. Jo què sé...

JESÚS ÁVILA GRANADOS A GANDESA

El passat divendres, l’escriptor, periodista i amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” a la biblioteca municipal de Gandesa, la capital de la Terra Alta.

L’encarregat de obrir l’acte i presentar l’escriptor va ser el miravetà Aureli Monge, també un gran coneixedor de l’ordre dels Cavallers Templers. No envà,  

Jesús Ávila no va defraudar ningú. En la línia que el caracteritza va parlar dels templers i de la seva obra. La xerrada va estar il·lustrada en tot moment per una projecció de diapositives i, també per un seguit d’anècdotes que, tant l’autor del llibre, com el seu presentador, explicaven d’aquella ordre religiosa-militar dels segles XII-XIV.

Jesús va explicar el paper que va jugar el balear Ramon Llull, de qui creu que va ser un mag de l’odre i que tenia com a missió unificar els templers amb els cavallers de l’ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem. Durant el viatge, cap a Jerusalem, Ramon Llull, va ser enverinat pels seus per ordre el Papa. Encara que va sobreviure gràcies a les cures dels metges templers.

També va explicar l’estada del càtars a Catalunya. Una vegada derrotats per les tropes del rei francès, els qui van poder escapar dels seus territoris del S de França, molts van establir-se a Catalunya, però d’altres ho van fer a Sant Mateu del Maestrat. Jesús Ávila troba, al menys curiós que, als cinc anys d’haver arribat els càtars a Sant Mateu, es fundés l’ordre de Montesa.

Quan al final de la presentació, el públic assistent, li va preguntar sobre temes concrets, fins i tot locals, Jesús Ávila va donar resposta a les preguntes i es va mostrar com un gran coneixedor del nostre territori.

Finalment, va signar els llibres que havien adquirit els assistents, alguns, com vaig poder comprovar, fidels seguidors de l’escriptor.