L'ENDREÇ DE PUJOL

Hi ha coses que t’oblides al pas del temps. Avui el Periódico ens recorda que Pujol no va voler imposar la medalla de president de la Generalitat a Maragall. Sota el títol de “El tripartit promet el traspàs gentil que CiU li va negar el 2003”, parla d’aquesta circumstància. Il·lustra la notícia una foto on es veu com Benach penja del coll de Maragall la medalla de president en presència del seu antecessor.
Pujol (l’intocable Pujol) te fama de “saber mantenir sempre l'endreç (compostura)”. Evidentment, com altres coses, és un mite.
M’han contat diverses anècdotes referents a situacions on Pujol va optar per esquivar el tema. El “avui no toca” que tan acostumats ens tenia...
Però jo vaig poder viure personalment un d’aquests “moments”. Va ser l’any 1999 quan per primer cop “competien” Pujol i Maragall per la presidència de la Generalitat. Aquella vegada que CiU va guanyar per escons i el PSC-CpC per número de vots.
Era dissabte, dia de mercat a la Ràpita. Pujol tenia previst anar-hi a fer campanya. L’agrupació local del PSC va matinar més que els de CiU i va poder ocupar un lloc millor (la part central del començament de l’avinguda Constitució a tocar amb el carrer Sant Isidre) Els de CiU es van col·locar al lateral a pocs metres de distància.
En arribar Pujol, un nen de 8 anys (de la mateixa estatura que l’expresident) se li va apropar amb un globus groc a la ma on s’hi podia llegir “Vota Maragall”. El llavors president, fent-li un gest amb la ma, va rebutjar-li l’oferiment. El nen era mon fill i avui té 19 anys.
De haver sabut reaccionar, Pujol li podria haver dit: “Gràcies. Te’l canvio per aquest altre” i haver-li donat un globus de CiU.  

   

QUI ÉS DANIEL?

Feia temps que no parlava del cas Palau. Si no recordo malament, la darrera vegada que en vaig parlar va ser per a dir (opinar) que “de guanyar CiU”, s’acabaria per arxivar sense arribar a “grans conclusions” com va passar amb el cas Banca Catalana que tenia entre els implicats a Jordi Pujol.
Ahir, Millet no va voler declarar. L’única “novetat” que va aportar va ser dir que “fer la boda de les seves filles al Palau de la Música estava justificat perquè així es feia promoció de l’edifici”. Segons Millet, a les bodes de les seves filles hi anava “gent molt important”. No crec que l’assistència a les bodes de "gent important" sigui exclusiu de la família de Millet. A Catalunya, cada any, es deuen de fer moltes més bodes on hi acudeix « gent important » : fills de directius de grans empreses, de polítics, de relacionats amb l’art i la cultura, de l’esport, etc.
Per la seva banda, Montull, va dir que el "Daniel" que apareixia a les seves anotacions no era el ja extresorer de CDC Daniel Osàcar. Però no va revelar de qui es tractava.
Tot apunta que el tal “Daniel” era, efectivament l’extresorer convergent, ja que està provat que CDC es fa finançar (irregularment) a través del Palau de la Música. També sé sap que Millet feia d’intermediari entre l’empresa constructora Ferrovial i CDC i que la comissió que es pagava era d’un 4% (un punt més del que va denunciar Pasqual Maragall)
Mas va anunciar, precisament, abans d’ahir que Daniel Osàcar, de 75 anys, plegava com a tresorer del partit per motius familiars i d’edat. Normalment, quan la gent plega (o dimiteix) sempre es fa servir el terme “motius familiars –o particulars-“. Si és per un altre motiu, rarament es fa públic.  

EL PROPER GOVERN DE LA GENERALITAT

El proper dijous dia 16 es constituirà el nou Parlament de Catalunya sorgit de les passades eleccions del 28 de novembre.
És el primer pas per a que sigui investit president el líder de la federació de CiU, Arturo Mas. Després arribarà l’hora de forma govern.
Mentre, dissabte passat, el Periódico de Catalunya ja apuntava algun nom com a possible conseller del govern monocolor.
Descartat Duran Lleida, que, segons sembla tindrà un paper secundari (n’hi ha qui diu que serà un conseller sense cartera o una cartera sense conseller -?-), crec que qui té tots els números per a ser el nou conseller en cap (una figura que es recuperarà després de les vice-presidències del govern d’Entesa) és Felip Puig, el vice-president de CiU i que ja va ocupar diversos càrrecs als governs de Jordi Pujol.
Un altre del noms que sona per a conseller, en aquest cas d’Agricultura i Medi Ambient és Josep Maria Pelegrí.
Curiosament, la conselleria d’Agricultura, sempre ha estat en mans d’un lleidatà. Passava amb els governs de Pujol i també als de Maragall i Montilla. No és una regla escrita en lloc, però pareix que hagi de ser així i punt.
Evidentment això resta possibilitats a alguns que, pareix, es postulaven com a candidats a ocupar dita conselleria. Parlo concretament del “senador espanyol” i exalcalde d’Amposta.
Segons es remoreja, l’actual senador espanyol tenia (o potser encara té) moltes esperances en formar part del nou govern de la Generalitat. A CiU d’Amposta no els hi va agradar gens quan Marta Cid va ser consellera d’Educació en un dels governs de Maragall i, des d’ençà, aspiren a que algun des seus membres (i qui millor que la persona més destacada de l’agrupació) pugui seure’s un dia al consell executiu.
Però els governs, que comencen amb el president, no acaben amb els consellers. Per baix d’aquest hi ha tot un organigrama de polítics i tècnics amb responsabilitats menors de govern i que col·laboren estretament amb el cap de la conselleria. Entre aquests hi ha càrrecs territorials.
Ara fa 10 anys, Pujol va crear a l’Ebre “un govern sense territori” per a “donar resposta” al conflicte que suposava el moviment antitransvasament. Fins llavors només existia el delegat de cultura amb la persona de Ramon Miravall. Francesc Sancho, alcalde de l’Ampolla i després diputat al parlament va ser-ne el primer delegat.
Pareix que aquesta plaça també té un pretenen a la ciutat d’Amposta en la persona del primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme Pere Vidal i que ja va ser delegat de Medi Ambient.
Divendres passat, sopant amb un regidor de CiU del territori (no desvetllaré el nom), quan li vaig apuntar aquesta possibilitat, em va dir que no ho creia. Segons ell, qui té tots els números de ser-ne el nou delegat és Xavier Pallarès, alcalde d’Arnes i que va sortir-ne diputat. De ser així hauria de deixar l’escó parlamentari.
Tal com va passar als governs anteriors, quan es governa, es força normal que diputats electes s’acabin incorporant al nou organigrama de govern com a consellers o directors generals, propiciant que la llista pugui “córrer”, la qual cosa donaria entrada a d’altres candidats que no havien sortit de forma directa.
Personalment penso que Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona i cap de llista per aquesta demarcació, podria ser perfectament conseller. Faltaria veure de quina cartera (Política territorial? Serveis Socials? –o com es pugui acabar dient-. Tampoc no seria cap sorpresa que el conseller “per” Tarragona fos Francesc Sancho. En aquest cas, i degut a la seva professió, ho seria de Salut.
Anabel Marco, que anava a la llista de CiU de núm. 11 i que és gerent de Gursam, l’empresa municipal de gestió urbanística d’Amposta podria acabar sent, finalment, nova diputada.

TACA SOBRE TACA

Us heu tacat mai una camisa? O uns pantalons? Veritat que quan ja està tacada, si us la torneu a tacar ja no t’empipes tant?

Avui hi ha un articles de Johan Cruyff a la contraportada del Periódico (com tots els dilluns) titulat: “¿’Tacar’ la samarreta? No, gràcies”.

Penso que la samarreta del Barça ja es va “tacar” quan va decidir portar el “logo” d’Unicef. O no? A més de la de TV3 (petita, però visible)

Cruyff, gran defensor de Jan Laporta i president d’honor del Futbol Club Barcelona els darrers anys del mandat del ara líder de Solidaritat Catalana per a la Independència, no té bona relació amb l’actual junta que presideix Sandro Rosell. Tots ens recordem que va tornar la insígnia d’or de l’entitat i va renunciar a la presidència honorífica.

Avui, Cruyff, diu que Núñez i Gaspart no van voler posar publicitat a la samarreta del Barça. Però no diu res del seu amic Laporta.

A, sí, es clar, Unicef és una organització de les Nacions Unides que ajuda a la infància. Han de quedar clares dues cosses. La primera (i més important) és que si el Barça porta Unicef a la samarreta és perquè no van prosperar altres marques. Cal recordar que una de les que va sonar for va ser la de Betandwin, una casa d’apostes que va descartar-se per no “induir al joc”. Ara esponsoritza la samarreta del Madrid. Després es va parlar de la “marca” Beijing (Pequín en xinès), abans de començar els jocs olímpics. No es va arribar a cap acord. Només va ser llavors quan es va decidir que, com no podien recaptar els diners que pretenien, buscar una sortida digna després dels fracassos. La sortida, tots la coneixem, va ser Unicef. Caldria saber si tothom va estar-hi d’acord o no.

La segona és que, a pesar de tot, de que s’inclogui el nou “logo” Qatar Foundation, l’organització per a la infància de l’ONU seguirà apareixent.

Els detractors de portar una marca (que no és comercial) és que el règim de l’emirat és masclista i autoritari. També ho és el règim xinès... I potser encara més!

En canvi, els impulsors de posar aquest nou “logo” a partir de la propera temporada, defensen que es tracta d’una fundació estatal que també ajuda els nens. Però a part d’això, els 30 milions d’euros que reportarà al Barça per 5 temporades, es una quantitat res desdenyable. De fet, ara per ara no hi ha cap club al món que cobri més per portar “la taca” a la samarreta. I si tenim en compte que després de l’auditoria l’actual junta es va trobar amb uns números no tant positius com s’havia dit, és evident que cal buscar noves fonts d’ingressos.  

Cruyff diu que els hi na mancat imaginació. Bé, no es diu sempre que “al món del futbol ja està tot descobert?”. Què es podria fer, canviar el nom de l’estadi pel d’una marca comercial? Convertir l’entitat en una SAD? Són possibilitats...