LES MUNICIPALS A AMPOSTA. PRIMER DEBAT

Crec que avui fa una setmana, a la seu de la Cadena SER de Tortosa va tenir lloc el primer debat de candidats a l’Ajuntament d’Amposta. Estaven convidats els candidats de CiU, del PSC i d’ERC, els tres grups que ara tenen representació al consistori ampostí.
El motiu de trigar tant en explicar alguna cosa d’aquell debat és que esperava que m’expliquessin de primera ma com havia anat i, sobre tot, si era possible, contrastar opinions, ja que el debat no el vaig poder escoltar per motius laborals. Li vaig demanar a Antoni Espanya si estava “penjat” a Internet, em va dir que segurament que sí, però no m’ha facilitat cap enllaç. De totes formes a la pàgina de la Cadena SER no el vaig trobar.
El mateix dia del debat, en arribar a casa, casualment vaig poder parlar amb el candidat d’ERC i em va dir que el candidat de CiU i alcalde d’Amposta estava molt nerviós i que Antoni Espanya mirava de calmar-lo constantment.
Dijous en arribar a treballar em va dir un company que en passar per la plaça d’Alfonso (oficialment Alfons XII), on està la seu territorial de la SER, va adonar-se’n que estava l’alcalde d’Amposta i va preguntar-se que feia allí. Després, en reconèixer als altres dos, ja s’ho va pensar. També en va dir que a l’alcalde se’l veia força nerviós i que no parava de gesticular i fer gestos amb les mans.
Només entrar en directe, la moderadora va demanar que debatessin sobre la paràlisi que ha sofert l’Institut d’Educació Física de Catalunya (INEFC), que ha de compartir seu amb Cambrils. Precisament el dia abans, la secció d’ERC d’Amposta havia fet una roda de premsa on s’havia criticat la ineficàcia de l’alcalde d’Amposta. Pareix que això el va irritar i era el motiu del seu estat de neguit. Evidentment, l’alcalde, no va desaprofitar l’ocasió per atacar el candidat d’ERC davant els ulls atònits del candidat socialista que, com ja he dit, li demanava calma.
A una persona propera a mi que va poder escoltar fragments del debat, també li va causar la mateixa impressió. “A Roig això no li passava. Sabia mantenir les formes”, em va dir. “Sí –li vaig respondre- Quan anava a la ràdio o a la televisió volia aparentar això, però als plens més de dues vegades també va perdre els papers... Potser per això no va voler mai que es retransmetessin els plens en directe” –li vaig continuar dient-.
Segons sembla també es va parlar de les dues escoles de música (de la Lira y de la Fila) i de tot l’enrenou que es va formar al no poder cobrar una quantiosa subvenció del departament d’Ensenyament de la Generalitat per part de la Lira, ja que la condició que se’ls exigia era que havien de municipalitzar-se y la Fila no ho va voler en detriment de l’altra entitat local.
Ja sé sap que quan hi ha un debat, el temps mana i, sovint, no es poden tocar tots els temes.
Antoni Espanya hauria volgut parlar del forat que van deixar els antics concessionaris de l’escorxador municipal i que, amb tota probabilitat li tocarà pagar a l’Ajuntament d’Amposta, es a dir, a tots els seus ciutadans. També de l’estat des obres a diversos carrers del centre de la ciutat i que han creat durant molts de mesos, molèsties a veïns i comerciats i, per últim, el centre comercial on l’estrella és el Carrefour i tots els problemes que han sorgit a l’hora de posar-se en funcionament (encara avui les botigues de les galeries tenen llum gràcies als generadors), el deute del promotor amb els constructors i la reclamació d’un dels antics propietaris a qui encara se li deuen un bon grapat d’euros.    
 

INUTILITAT MANIFESTA

El passat dijous 10 de març, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada pel grup Solidaritat Catalana “avalant el dret a l’autodeterminació”.
Tot i reconèixer que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les lleis internacionals, a la pràctica, és del tot inútil.
Potser lectors d’aquest bloc s’estranyaran de l’afirmació que he fet, però prova evident del que dic és que, el Parlament català era la quarta vegada que aprovava una moció similar. Els anys 1989, 1998 i, finalment el 2010, ja s’havien debatut i aprovat mocions amb el mateix sentit.
Cal presentar mocions semblants tantes vegades? Crec que no. Que es pot fer? Evidentment que es pot fer i a la pràctica s’ha fet, però, per a què serveix? Potser de recordatori. Reafirmar que Catalunya vol convertir-se en un estat independent dintre del marc de la Unió Europea. Però per a poca cosa més.
Des d’Arenys de Munt, per tot el territori català, s’han fet consultes populars sobre la independència de Catalunya. Amb més o menys participació, fins ara, el resultat de les enquestes és totalment favorable a la independència.
Dintre de pocs dies, el proper 10 d’abril, la consulta es farà al cap i casal de Catalunya, es a dir, a Barcelona. No cal ni dir-ho, allí estan posades les il·lusions de l’independentisme català. Però encara que la participació fos massiva i els resultats excepcionalment bons, quines conseqüències tindria? La resposta és tan dura com a contundent: Cap!
Ho he dit més d’un cop i ho repeteixo per al escèptics. Entre Catalunya i Espanya hi ha com un “contracte” on l’estat espanyol n’és el soci majoritari. Es a dir, sense el seu consentiment, Catalunya no pot esdevenir independent.
Podria fer-se com a Kosovo i fer una declaració unilateral d’independència? Avui per avui tampoc està a l’agenda dels partits majoritaris. CiU, que va aprovar la moció de dijous, ja va deixar clar que la independència no està entre les seves prioritats. I de la resta de partits, només ERC n’és totalment favorable. Ni el PSC que està per un ambigu federalisme, ni ICV-EUA ni molt menys el PP i C’s, són favorables a cap intent de declaració d’independència. Segurament perquè no està clar on ens acabaria portant.
Tampoc crec que la UE reconegués Catalunya com un estat diferenciat d’Espanya, mentre Espanya com a tal no acabés reconeixent la independència de Catalunya. La UE no voldrà cap mena d’enfrontament amb cap govern d’un estat membre.
Per acabar no sé si Bèlgica és un bon exemple del camí a seguir. Crec que no, ja que mentre els Flamencs tenen quasi que el 50 % de la població i dels “pes específic” del país, Catalunya està molt lluny d’assolir xifres similars que portessin a bloquejar les institucions espanyoles.
És així de dur i així de real!  

LA "REBOTIGA" DEL CARREFOUR

A la part del darrere del Carrefour s’hi ha de fer altres establiments, més grans que les botigues de les galeries de la part del davant, les que donen a l’avinguda Aragonesa. De moment, part de les obres s’han aturat a l’espera de resoldre temes tant importants com el pagament per part del promotor a les diferents empreses que hi treballaven.

Dels establiments comercials que s’hi posaran poc o res sen sap, al menys per part de la ciutadania d’Amposta.

Dissabte, mentre passejava amb la gosseta, vaig trobar un amic que també passejava aprofitant l’espai que s’ha creat nou. Em va dir que si hi aniria una empresa d’electrodomèstics que ja té una botiga a Amposta des de fa un bon grapat d’anys. Li vaig dir que “no hi guanyàvem res”, ja que el que cal per fer atractiu el centre comercial és que vinguin botigues que aportin coses que ara no tenim i que cal anar a comprar-les fora.

Aprofitant que estàvem allí ens varem posar a parlar de la zona enjardinada que s’ha fet. Us ho resumiré en una sola paraula: deplorable. 

Si mireu les fotos que acompanyen aquest escrit, veureu com s’ha construït una mena de canal, però ara l’aigua està estancada, no corre. Per a passar-hi per sobre s’han improvisat uns pots de fusta que, ni molt menys, seran els definitius. S’han plantant unes palmeres que no són autòctones (l’única espècie de palmera d’aquí és el margalló) que, segons el meu ami, que ha segut pagès tota la vida, són molt brutes i necessiten un manteniment constant. De moment el manteniment és inexistent. Per això se’n moren i creixen herbes a tot l’entorn. Sense parlar de la brutícia que s’acumula a molts de llocs, com per exemple al final del canal.

Però de tot, el que més “cants” són els postes i la xarxa elèctrica que porta la llum fins allí. No s’hauria pogut soterrar? Ara s’hi veuen coses amb tant contats com una escultura (ignoro l’autor), al costa mateix d’una torreta elèctrica. Si em demanessin que és de pitjor gust, si el monument “al bou” o el conjunt escultura-torreta, de bo que no sabria que triar. 

Tot aquesta zona encara no s’ha inaugurat. De moment només s’han obert les dues primeres fases, les galeries comercials (per cert, encara s’abasteixen de corrent elèctrica mitjançant generadors) i el Carrefour pròpiament dit. Quan s’hagi d’inaugurar, a correcuita caldrà arranjar tots els desperfectes de la zona i tornar a invertir uns diners, tal vegada innecessaris. De totes formes, potser sí que resulti més barat fer això que un manteniment constant.

En total, res que em sorprengui, més bé tot el contrari, una situació previsible.   

  

DITES PER A “LA HISTÒRIA” (2)

A LA ÚLTIMA PARADA. Eren temps d’estreperlo (*) La mare de Germán, la tia Chavarria, portava oli amagat entre la roba per a vendre’l a Barcelona. Barcelona, a finals de la guerra civil, era una ciutat llunyana, estranya i misteriosa. Calia agafar el tren a Santa Bàrbara o a l’abaixador de Mianes, menys vigilat per la Guàrdia Civil. En arribar a Barcelona s’agafava el tramvia cap a la destinació on es faria l’intercanvi de l’oli pels preuats bitllets de curs legal. La tia Chavarria va pujar al tramvia i aquest va començar a rodar aturant-se a totes i cada una de les parades del seu recorregut. El revisor, atent als passatgers, se’n adonà que la tia Chavarria havia donat una volta sencera sense baixar a cap de les parades del trajecte. Llavors sé li apropà i li preguntà: “Vostè, senyora, on s’abaixa?” “Al final; al final”, li respongué.

LA MILLOR ROBA. La Mercè era una noi jove i molt bonica. A més a més, molt presumida a l’hora de vestir. S’apropava la festa major i la Mercè, com totes les joves de la Galera s’estava fent el vestit per a lluir-lo el dia més assenyalat. Llavors era costum que les joves (i no tant joves) acudien als anomenats “cortes” on, la modista de torn les hi tallava la roba i elles es cosien el vestit. La Mercè volia ser la més elegant, volia ser, una vegada més, la noia amb qui es fixessin tots els fadrins; els del poble i els forasters que acudien al ball em busca d’una xicota jove i maca amb qui festejar. Per això, la Mercè, guardava en secret com seria el seu vestit: l’estampat de la roba, la forma, la forma de cordar-lo... No volia que ningú li pugues copiar el seu model. Un dia, la Mercè, anava amb una amiga pel carrer. Les festes ja estaven a tocar i els vestits de les joves del poble, pràcticament acabats. Només havia temps per als darrers retocs i poca cosa més. Totes dues trobaren a una amiga que, de sobte, d’una butxaca de la seva brusa, va treure un trocet de roba idèntic al del vestit que es feia la Mercè. I com aquella que no vol, els hi deixar anar. “Heu vist quina roba més bonica... És d’un vestit que es fa Fulana al corte de la Maria”. La Mercè no s’ho podia creure. Davant d’ella li havien ficat un petit tros de roba idèntic al del vestit que es feia al corte de la Isabel. Tant idèntic que era un retall agafat del mateix lloc on la Mercè, secretament, es feia el vestit. La Mercè no se’n avenia. Finalment, i després de tocar la roba amb els dits, exclamà: “És com el meu, però el meu és més bonet.”

UN VI AMB UN SABOR “ESPECIAL”. Només creuar el pont en direcció a Godall, a la primera casa de l’esquerra hi vivia Paco de Pere. Com tants a la Galera, Paco es dedicava a cultivar les seves vinyes i elaborar i vendre el vi. En aquell temps les vinyes envoltaven el poble i, qui més qui menys, es feia el vi per al seu propi consum.

Des de les dues ribes de l’Ebre, es a dir, des de la Cava i Jesús i Maria (que era com es deien abans els dos pobles que al unir-se formarien l’actual Deltebre) i des de Sant Jaume d’Enveja, pujaven els comerciants per mirar de fer negoci i endur-se cap avall el millor vi al millor preu possible. Els comerciants forasters, de vegades volien ensarronar al pagès per mirar de rebaixar-li el preu inicial que havia establert el venedor. Aquell dia, els comerciants, no se’n sortien, al final un d’ells exclamà: “Senyor Paco, aquest vi té un gustet...”. Paco, en veure que l’única cosa que pretenien era mirar d’aconseguir un millor preu, ja que en tota seguretat els tractes ja els tenien tancats amb un altre elaborador, exclamà: “Sí, és que m’hi he cagat!”

ELS NOUS MEDICAMENTS. Pepe de Nel·lo no es trobava bé i va acudir al metge. Per aquell temps, el metge del poble era Don Vicent un metge de qui n’he sentit a parlar molt, ja que era el que estava al poble quan jo vaig néixer. En acabar de visitar-lo, Don Vicent va receptar a Pepe uns supositoris, un medicament desconegut en aquell temps. Per a comprar-los s’havia d’anar a la farmàcia de Don Pepe Bertomeu, a la veïna població de Santa Bàrbara. En arribar a casa, davant de la Carme, la seva dona, Pepe va obrir la capsa i en veure aquella forma estranya li preguntà com es devia de prendre “allò”. Els pobres Pepe i Carme no es caracteritzaven precisament per ser persones molt “llargues d’enteniment”. Així que la Carme li va dir al seu marit que millor que li anés a preguntar a D. Vicent. Així ho va fer Pepe que, en arribar li va exposar el seu dubte. D. Vicent li va respondre: “Per l’anus”. Ni Pepe sabia que era l’anus, ni la Carme tampoc. Així que va tenir que tornar a preguntar-li. Llavors D. Vicent li va dir: “Pel conducte”. Tampoc en aquella ocasió ni un ni l’altre van saber “identificar” el lloc per on Pepe havia d’empassar-se aquell maleït medicament. La Carme va encoratjar al seu marit a tornar a la consulta del facultatiu per a demanar-li una vegada més per on havia de prendre-s’ho. Però Pepe no hi volia anar, ja que estava segur que, davant de la seva insistència, li acabaria dient: “Pel cul!”. D. Vicent, una mica cansat per aquella inversemblant situació, efectivament va respondre-li: “Pel cul!”. En arribar a casa va tirar els supositoris al poal de la brossa.

(*) Estreperlo.- Comerç il·legal que es feia en temps de la postguerra on cadascú venia els productes que produïa o elaborava. A Aquestes terres, els estreperlistes, solien agafar el tren, sempre d’amagats de la Guardia Civil, sovint subornables, per a portar-los d’amagat a les principals ciutats, principalment a Barcelona.