Si aquest matí tenia una cosa segura era que el tema d’avui seria parlar-vos de la II República Espanyola, la de 1931.
De la que avui fa, precisament 80 anys. Una data massa important per deixar-la passar com si res i no fer-li un petit homenatge. És tot el que intento fer.
Avui a Espanya som uns 47 milions d’habitants. D’aquest, la meitat, aproximadament tenim el dret al vot, el dret individual més universal. I d’aquesta meitat, una altra meitat vota partits d’esquerra. I aquí va la meva reflexió: “D’aquests més de 10 milions d’espanyols, quants es senten realment republicans?”
Segurament molts dels qui voten socialista i, fins i tot nacionalista (CiU), si els hi preguntessis, dubtarien.
El motiu de tot això és que la majoria dels adults d’aquest país hem viscut molt de temps, primer en una dictadura i, després en una monarquia parlamentaria.
Després de Franco, sense cap mena de dubte una de les etapes més foques de la història del nostre país, va arribar la democràcia de la ma del “Borbó”. Joan Carles I va ser qui va impulsar la democràcia a aquest país, però ho va fer, entre altres coses, perquè a ell també l’interessava fer-ho.
La monarquia espanyola ha estat, tradicionalment, la institució més ben valorada en les enquestes i d’aquí que molts dels que es diuen d’esquerres, avui sé sentin més monàrquics que republicans. Però jo sempre he fet una pregunta: “Hi ha una institució menys democràtica de la monarquia?”. Hem tingut la possibilitat d’escollir qui havia de ser el nostre cap d’estat?
A la república si que tens la possibilitat de triar el cap de l’estat que vols que “supervisi” les polítiques del govern que és, com ara, qui dirigeix els destins de l’estat.
Però tornant a la II República, el problema que va tenir és que era una forma de govern massa avançada a l’època. I així es demostra amb la constitució que es va aprovar i que reconeixia molts de drets individuals i col·lectius que encara no estaven reconeguts a moltes de les societats més avançades de l’època. Per exemple el vot de la dona. L’equiparació d’aquesta en la majoria de drets i deures amb l’home, el divorci, etc. Només la democràcia va tornar-nos moltes d’aquells drets que ens van treure de forma prematura per la força de les armes, no de la raó.
Només 5 anys després, una part de l’exèrcit espanyol, al front del qual estaven Mola, Franco i Queipo de Llano, es van aixecar en armes en contra d’un govern legítimament escollit per les urnes només feia uns quans mesos. I és que la dreta, tant rància i reaccionària com la d’ara, no va acceptar mai que fossin les esquerres (gràcies sobre tot al vot de la dona) qui guanyessin les eleccions.
Veure’m un III República? Com deia el comentari de Joaquín Urquizú a l’entrada que ahir vaig fer en aquest mateix blog, “ell segur que no, perquè ja és massa gran i, nosaltres tal vegada”. Evidentment somiar és gratis i perquè no podem fer-ho en un règim que ens aporti encara més llibertats.
