dijous, 21 d’abril del 2011

QUÈ FEIEN AHIR ELS INTEGRANTS DE LA CANDIDADURA DEL PSC D'AMPOSTA AL PARC DELS XIRIBECS?



Ahir per la tarda, la pràctica totalitat de la candidatura del PSC encapçalada pel seu alcaldable Antoni Espanya, es van reunir al parc dels Xiribecs… Amb quina finalitat?
Com podeu veure a les diferents fotos no es tractava d’una simple reunió informal. Els membres de la formació socialista escoltaven amb atenció, però també donaven idees. Sobre què?
Potser si us dic que entre el grup hi havia un professional de la imatge, ja us en podreu fer una idea molt més aproximada del motiu de la congregació.
Avui, tot els que us diré, és que, de cara la campanya electoral, la llista del PSC  vol gravar un “vídeo promocional” i ahir va ser la primera presa de contacte i “pluja d’idees” de com es rodarà i quina serà la participació de cada un dels integrants.
Poc a poc us en aniré donant més detalls. 









 

dimecres, 20 d’abril del 2011

RETORN AL PASSAT

Com si es tractés d’una de les pel·lícules de la nissaga “retorn al futur”, en aquest cas, al passat (també se’n va fer una), el que ha passat a Hongria potser no ens doni por perquè ho veiem molt allunyat, però si ho pensem, potser si que per a espantar-se.
Els que ja tenim una edat (joves ens diuen el que en tenen més de 70) recordarem que, de petits, quan anàvem a l’institut i se’ns ensenyava “Formación del Espíritu Nacional” (una de les tres ‘pepes’) se’ns explicava que Espanya era una “Unidad de destino en lo universal”.  Un concepte que, com la majoria de les coses que se’ns volia ensenyar en aquell temps, no compreníem que volia dir. Però els ensenyants es pensaven que a força de repetir-ho ens ho acabaríem aprenent. També se’ns parlava del paper de l’Església Catòlica, de la família cristiana, de la única i indivisible nació española. Unes ‘idees’ que qualsevol jove d’ara no n’ha sentit parlar mai i que molts ja consideràvem desfasades i teníem oblidades.
El dictador ja fa més de 35 anys i quan ja ens pensàvem que tota aquella parafernàlia s’ha enterrat amb ell, resulta que l’han ressuscitat a Hongria. No sé si el president hongarès (que no sé qui és ni tinc ganes de saber-ho) s’ha llegit la doctrina “joseantoniana”, però certament ha copiat, pràcticament fil per randa, les idees nacionals socialistes de la que és, possiblement, l’etapa més obscura de la historia d’Espanya.
El partit ultraconservador hongarès, que té 2/3 del parlament d’aquell país, no ha volgut consensuar amb els altres partits de l’oposició la nova constitució. Per tant, han imposat la seva doctrina, una doctrina que haurà de regir els destins de la nació en els propers anys. Quants? Fins que un altre partit més “d’esquerres” i amb la força suficient la pugui canviar.
Què passaria si a Espanya passés una cosa semblant? De moment no es donen les condicions necessàries, però tots recordem (i qui ho hagi oblidat, pitjor per ell) com va governar el PP quan va tenir majoria absoluta.
Només de pensar-ho em entren ganes d’anar-me’n a viure fora del nostre país, allí on el seny encara estigui per sobre dels extremismes.  


dimarts, 19 d’abril del 2011

EL PSC D’AMPOSTA CELEBRA LA DIADA DE “SANT JORDI”


Fa un parell d’anys, el PSC d’Amposta va ser pioner a l’hora de muntar una paradeta de venda de llibres de temàtica política la jornada de Sant Jordi que es ve celebrant en els darrers anys a la zona del castell. Després ens imitarien altres partits polítics.
Aquest any tampoc ha faltat a la cita. Així, a part dels llibres, els socialistes ampostins, encapçalats pel seu alcaldable Antoni Espanya, oferien roses a la gent que s’apropava a la seva carpa. També la publicació de l’agrupació, “Quatre Cantons” i altre tipus de material permès en aquesta època preelectoral.
Aparentment l’èxit de públic ha estat inqüestionable. L’estona que he compartit amb la resta de candidats, la zona del castell es veia prou animada. Adam Tomàs, l’alcaldable d’ERC m’ha dit que s’ha animat quan han començat a arribar les bandes juvenils de les dues agrupacions musicals d’Amposta: la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica. 

Malgrat tot, al públic assistent no se’ls veia portant llibres i roses a la ma. Bé, les de paper que donava el PSC, sí, però de naturals poques... Els estudiants de l’institut Ramon Berenguer IV que n’estaven venent, finalment han hagut d’entrar al recinte per oferir-les al públic.
No sé si hi hauran dades oficials de venda, però crec que tal com jo ho he vist, la jornada d’avui ha estat un fracàs. Segurament perquè no era el dia que tocava.  

LA SUCCESSIÓ AL PSOE


Llegia ahir que al si de la cúpula del PSOE hi ha una certa inquietut davant les primàries que s’hauran de fer per a escollir el successor (o successora) de l’actual secretari general del partit José Luis Rodríguez Zapatero. Ser-ne el secretari general equival a ser el candidat del partit a la presidència del govern d’Espanya.
Dos són els aspirants. Per una part Javier Pérez Rubalcaba, un veterà i incombustible polític que ha ocupat diversos ministeris als governs de Felipe González i Zapatero. I per l’altra part l’actual ministra de Defensa, la Carme Chacón, molt més jove i també inexperta que Rubalcaba.
Suposo que el temor de la direcció del partit és que pugui haver una fractura interna més de formes que no de fons. Les ferides internes d’aquest tipus sempre costen cicatritzar, però finalment ho fan. El precedent van ser les darreres primàries fetes al partit on entre els dos candidats, Zapatero i Bono,  hi va haver una rivalitat més que manifesta  durant un cert temps, fins al punt que Bono va acabar per abandonar la política activa, retornant més tard per a ser el president del Congrés dels Diputats.
No puc saber si finalment, la disputa entre Rubalcaba i Chacón, acabarà amb un pacte com el que jo proposo, però penso que seria una molt bona solució.
Rubalcaba, per la seva edat (no per una altra cosa) és un polític que està a les acaballes de la seva vida política. O dit d’una altra manera, no té un futur llarg en política.
Al menys que sé li doni la volta en aquest menys d’un any que queda per a les eleccions generals, tot apunta que a partir de 2012 començarà un nou cicle conservador. Sense agradar a quasi ningú, Mariano Rajoy s’acabarà convertint en el nou president del govern d’Espanya. Per a que cal arriscar-se i “cremar” a la Chacón?
El pacte que proposo passaria en que, per consens, Rubalcaba fos el candidat socialista a la presidència del govern. Si no surt, no passa res, passaria a una “jubilació forçosa” que, per la seva edat (60 anys), no suposaria cap problema. I si, finalment, Rubalcaba s’acabés imposant, podria acabar la seva trajectòria política de la millor manera possible: sent president del govern d’Espanya.
En tots dos casos, tant si perd com si guanya, als 4 anys, Rubalcaba marxaria definitivament cap a casa i deixaria el camí lliura a la Chacón per a que aquesta pogués liderar el partit amb un futur a més llarg termini.