Dit així segurament no sabreu de que us parlo. Des de la Catalunya Nord, passant per las Illes (no confondre el petit poble amb les Balears) el petit poble i després pel monument a la Pau o Lluís Companys que ja vareu veure, arribarem fins el anomenat mirador de l’Empordà. Allí, un dia clar (el passat 20 de juliol no hi estava) es pot veure tota la plana de l’Empordà fins el mar (llàstima de la torre elèctrica que hi ha al davant) A part d’uns bancs i la representació dels punts cardinals, sobre una petita roca hi ha un pastor i una sirena. Si no aneu amb un guia expert com és mon cosí Miquel potser us passi desapercebut, sense cap interès. Quan Miquel m’ho va explicar, de seguida me’n vaig recordar de la cançó de la Trinca. En aquell moment no me’n recordava del títol, però com a Internet es pot trobar quasi tot, finalment us el puc dir: “Tots som pops”.
dissabte, 30 de juliol del 2011
divendres, 29 de juliol del 2011
CERET, LA CAPITAL DEL VALLESPIR
La primera parada cap a França la férem al Pertús, on viu mon cosí Miquel, el farmacèutic del Poble. El dia següent, pel matí, i abans de visitar els espais de la guerra civil dels que ja us en vaig parlar, visitarem Ceret, la capital de la comarca del Vallespir (Catalunya Nord) Ceret és coneguda per les seves cireres i sé de bona tinta que hi ha hagut contactes amb Paüls per mirar de fer alguna cosa conjuntament (m’ho va explicar l’Enric Povill, un company de treball que n’és regidor)
La primera cosa que em va cridar l’atenció és va ser la porta de França, És molt pareguda a la porta de Sant Mateu de Morella o les torres dels Miquelets de València, per a que us en feu una idea. I després l’aigua que corre pels carrers de tota la població i els plataners, un arbre present a tots els carrers i places principals de la vila. Segurament que el més destacat és el Centre d’Art Contemporani, la directora del qual és JosefinaMatamoros, filla de Godall i que de molt petita es va exiliar a França juntament amb els seus pares. A l’entrada del centre d’art hi ha un gran mural de Tàpies.
Tal com va passar amb Horta de Sant Joan, Pablo Picasso també va estar durant un temps a la capital del Vallespir.
El Centre d'Art Contemporani. Al primer pla, mural de Tàpies.
Façana principal del Centre d'Art Contemporani.
Edifici modernista, ara és un restaurant.
La Casa de la Cultura.
Plaça de la Font dels 9 raigs. El lleó que hi ha a sobre ha mirat cap a París o Catalunya segons qui ha governat.
Taller d'un fabricant de cortines.
El vestíbul de l'ajuntament.
El monument als caiguts durant les dues guerres Mundials.
Capitell amb el símbol de la Maçoneria.
La porta de Catalunya.
La Capelleta, sala d'exposicions.
dijous, 28 de juliol del 2011
EL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE VERNET
Amb mon cosí Gerard varem visitar el camp deconcentració de Vernet, prop de Pamiers, a 1/2 hora aproximadament de casa seva. Li vaig parlar d'un altre camp de concentració que també hi havia per aquell territori: el de Bram. Allí hi va estar confinat el fotògraf Agustí Centelles. Em va dir que sabia de la seva existència, però no la seva localització. Després, entre els llibres que em va deixar sobre l’exili dels republicans espanyols, vaig trobar una invitació a l’exposició de fotografies de Centelles que es va fer l’any 2009 precisament a Bram. Bram és la sortida següent a Carcassonne i per on sortim quan l’anem a visitar.
Del camp de concentració de Vernet, aparentment, només queda un petit cementiri on hi ha enterrats algunes de les persones que hi van morir (no totes), un monument, un petit sender on s’hi explica en francès, castellà i anglès els fets més remarcables de l’antic camp i poca cosa més.
Però resulta que no és així. Mon cosí ens va explicar que alguns de les cases dels antics guardians del camp, es van reconvertir en habitatges i ara mateix estan ocupats. També el dipòsit de l’aigua és el que es va construir per abastir el camp.
El monument consisteix, principalment, en una sèrie d’estaques que representen totes les nacionalitats dels ocupants, fins i tot el apàtrides, persones a qui els seus propis països els hi van negar la nacionalitat, segurament perquè els seus ideals eren contraris al règim establert. I és que a les Brigades Internacionals que van lluitar amb la república, hi havia ciutadans de “mig món”, no només nord-americans, francesos i anglesos. També portuguesos, xinesos, armenis, hongaresos, austríacs, alemanys, italians, etc.
No cal dir que, entre els espanyols també hi havia de catalans. Alguns cognoms eren molt “nostres”, potser familiars d’algú que pot arribar a llegir el comentari d’avui.
Una vegada a Pamiers, a una llibreria, s’anunciava la publicació d’una revista amb un especial sobre el camp. Mon cosí s’hi va interessar i li van dir que estava exhaurida. Al dia següent, a Mirepoix, en veure el mateix cartell, vaig ser jo qui vaig preguntar per ella i també em van dir que aquell mateix matí havien venut l’últim exemplar.
Els francesos van silenciar els fets durant molts d'anys per la vergonya que els hi produïa els fets que allí van passar.
Els francesos van silenciar els fets durant molts d'anys per la vergonya que els hi produïa els fets que allí van passar.
Com us podeu imaginar també hi vaig fer fotos.
Aspecte general del cementiri.
Des d'una altra perspectiva.
La tomba de Manuel Puig Fabregat.
La tomba de José E. García Segura, Mon iaio matern
es deia Segura de segon cognom.
es deia Segura de segon cognom.
El monument.
Mon cosí Gerard llegint atentament el tex del cartell. Encara que té la doble nacionalitat, segurament llegia en francès. Jo ho feia en castellà.
El cartell més al "detall".
Alguns dels antics edificis del camp.
Un dels panells. N'hi havia 4, jo només en vaig fotografiar dos, els que vaig considerar més interessants.
L'altre panell.
El número especial de la revista Telérama dedicada al camp de concentració de Vernet.
dimecres, 27 de juliol del 2011
IMATGES D'ESPAIS HISTÒRICS DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Ahir vaig arribar de França encara que mols ni us en vàreu assabentar que me'n havia anat. Com va fer el meu bon amic Brian l'any passat vaig deixar programats una sèrie d'entrades al blog, la majoria d'elles els microrrelats que vaig escriure per a la Cadena SER i que aquest dies, poc a poc, també aniré penjant al Facebook.
Amb mon cosí Miquel, el fill de mon tio Leonardo, a qui tots ja "coneixeu" com a guia imprescindible i juntament amb el seu fill i la meva dona, vaig tenir el plaer de visitar llocs històrics dels Pirineus, alguns d'ells a l'altre costat de la frontera, es a dir, de França.
Us mostro les imatges.
Amb mon cosí Miquel, el fill de mon tio Leonardo, a qui tots ja "coneixeu" com a guia imprescindible i juntament amb el seu fill i la meva dona, vaig tenir el plaer de visitar llocs històrics dels Pirineus, alguns d'ells a l'altre costat de la frontera, es a dir, de França.
Us mostro les imatges.
L'Hostal dels trabucaires a "las Illes" (Catalunya Nord) on sembla ser que sé li va fer una truita a Lluís Companys i que no va pagar perquè no portava diners. D'ençà es diu que "els catalans els hi devem una truita".
Placa que recorda el pas de Azaña (expresident de la II República Espanyola), Lluïs Companys (president de la Generalitat de Catalunya) i José Antonio Aguirre (lendakari basc) camí cap a l'exili de França.
Monument als republicans a la sortida de "las Illes".
Detall del monument.
Un altre detall del monument.
Un darrer detall del monument.
Cartell de "Espais de Memòria" anunciant un monument a Lluís Companys entre els estats espanyol i francès.
Monument a Lluís Companys.
Detall del monument a Lluís Companys. S'hi pot llegir el següent text: "Pau Picasso i Pau Casals coincidiren que aquest era el lloc per el temple de la pau en homenatge a Lluís Companys i a tots els que estimen la llibertat. No és pas trist morir. Las mort no ens ha de causar espant. El tristíssim, els que ens ha de fer por, és no haver viscut una vida en plenitud. Porta una mort tranquil·la- Es mor com si es complís un deure. Carles Rahola. OTB 1981.
Detall del monument a Companys. Aquí s'hi llegeix. "Has canviat d'estat, però no pas de nació. Homenatge als promotors del monument. 20 d'octubre de 1996".
La mina de talc anomenada "Canta" o de Negrín". Aquí es va dipositar durant un temps l'or de la II República. (Foto Miquel Martí i Massot)
Detall de la mina "Canta". (Foto de Miquel Martí i Massot)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)