Una vegada, ja fa molt de temps, hi havia un regidor que no comptava per a res per al “sinyó ancalde”, fins al punt que el va excloure de la llista de cara les properes eleccions.
Tal va ser l’enuig del regidor que va desaparèixer literalment de l’ajuntament d’on cobrava una dedicació quasi que exclusiva.
De sobte, sense saber-ne el perquè, i com per art de màgia, va a tornar a aparèixer i semblava que res havia passat...
Quan el “sinyó ancalde” va tornar a repetir majoria absoluta, a l’exregidor sé li va encomanar una difícil tasca per la qual rebia una extraordinària remuneració. És el que se’n diu un càrrec de confiança.
Una vegada més, com si de màgia es tractés, es va passar de la desconfiança a la confiança. Un fet inversemblant i aparentment sense explicació.
Però d’explicació n’hi ha, vegeu.
Resulta que l’exregidor es va voler fer empresari per tal d’assegurar-se el seu futur i per tant, calia comprar accions d’alguna empresa i llavors va pensar en comprar-les d’una coneguda discoteca. Sembla ser que la inversió va ser important i li va ser necessari un aval. El va avalar la seva companya sentimental, neboda d’un altre regidor, amb molta més influència que ell mateix amb el “sinyor ancalde”.
Quan el regidor es va assabentar de que no aniria a la llista i, per tant, deixaria de cobrar el sou de polític municipal, va anar “correndos” a parlar amb el seu tiet polític a qui li va dir que si ell no podia pagar, li tocaria fer-ho a sa neboda.
L’altre regidor, el més influent, va anar “correndos” a parlar amb el “sinyó ancalde” i li va dir: “Mira de recol·locar-lo”. I el “sinó ancalde”, així ho va fer i zas! Va crear-li un càrrec de confiança en una mat`ria que ell domina com ningú (segurament més i tot que els propis tècnics del departament) Sinó fos així, com s’entendria que l’ajuntament assumís una despesa tant important?
I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest compte (verídic com la vida mateixa) ja s’ha acabat... De moment...
