dissabte, 8 d’octubre del 2011

HISTORIETES DE L'AMPOSTA PROFUNDA IV

Una vegada, ja fa molt de temps, hi havia un regidor que no comptava per a res per al “sinyó ancalde”, fins al punt que el va excloure de la llista de cara les properes eleccions.
Tal va ser l’enuig del regidor que va desaparèixer literalment de l’ajuntament d’on cobrava una dedicació quasi que exclusiva.
De sobte, sense saber-ne el perquè, i com per art de màgia, va a tornar a aparèixer i semblava que res havia passat...
Quan el “sinyó ancalde” va tornar a repetir majoria absoluta, a l’exregidor sé li va encomanar una difícil tasca per la qual rebia una extraordinària remuneració. És el que se’n diu un càrrec de confiança.
Una vegada més, com si de màgia es tractés, es va passar de la desconfiança a la confiança. Un fet inversemblant i aparentment sense explicació.
Però d’explicació n’hi ha, vegeu.
Resulta que l’exregidor es va voler fer empresari per tal d’assegurar-se el seu futur i per tant, calia comprar accions d’alguna empresa i llavors va pensar en comprar-les d’una coneguda discoteca. Sembla ser que la inversió va ser important i li va ser necessari un aval. El va avalar la seva companya sentimental, neboda d’un altre regidor, amb molta més influència que ell mateix amb el “sinyor ancalde”.
Quan el regidor es va assabentar de que no aniria a la llista i, per tant, deixaria de cobrar el sou de polític municipal, va anar “correndos” a parlar amb el seu tiet polític a qui li va dir que si ell no podia pagar, li tocaria fer-ho a sa neboda.
L’altre regidor, el més influent, va anar “correndos” a parlar amb el “sinyó ancalde” i li va dir: “Mira de recol·locar-lo”. I el “sinó ancalde”, així ho va fer i zas! Va crear-li un càrrec de confiança en una mat`ria que ell domina com ningú (segurament més i tot que els propis tècnics del departament) Sinó fos així, com s’entendria que l’ajuntament assumís una despesa tant important?
I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest compte (verídic com la vida mateixa) ja s’ha acabat... De moment...     

divendres, 7 d’octubre del 2011

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 7-10-2011

Hi ha gent, normalment dones, que es dediquen a posar menjar als gats. El fet està prohibit per les ordenances municipals, ja que crea brutícia i sovint es creen focus de rates.

D'aquest punts n'hi ha a diverses parts del poble: al carrer Buenos Aires, a l'avinguda de Catalunya, a les zones de Valletes i Xiribecs, etc. Quan era regidor ho vaig manifestar al regidor de Governació (que encara continua), però no tinc clar és que s'hagi actuat. 
Algunes vegades sembla que els hi donen uns bons àpats, tal i com es veu a la segona foto. A Amposta potser no lliguem els gossos amb llonganisses, però donem llagostins als gats!

DIA 2. HONDARRIBIA

El municipi d’Hondarribia està situat entre Donosti i la frontera francesa que separa el País Basc espanyol i francès. En principi havia de ser la nostra destinació, però el preu dels allotjaments ens va fer desistir i buscar una alternativa. Si l’altre dia us parlava del barat que resulta aparcar a la capital (Donosti), aquí passa tot el contrari (1 hora = 1,35 euros) Encara que els primers 20 minuts són de franc, després no hi ha interrupció al migdia com passa pràcticament a tot arreu.
En contrapartida cal dir que és, juntament amb Sant Sebastià, el lloc més bonic que poguérem visitar.
A Hondarribia (abans Fuenterrabia) s’hi troba l’aeroport, la qual cosa la converteix en una destinació turística per excel·lència.
Però només l’aeroport no seria motiu suficient. També té Parador nacional de Turisme, situat a la part més alta de la població, al palau de Carles I. Des d’allí es pot veure la mar.
L’atractiu més interessant és l’existència de 2 parts molt diferenciades: el barri mariner, amb cases de diferents colors i on es situen la majoria de restaurants i comerços i el casc antic, emmurallat, replet d’edificacions típiques basques, quasi totes blasonades i, com he dit abans, el palau de Carles I, reconvertit en parador de turisme.
La plaça principal del casc antic i del poble, és la plaça Guipúscoa, de nova construcció, però fidel al més pur estil basc.
Des de la part més alta es pot veure la costa francesa, a l'altre costat del riu Bidasoa. 
























      

UNA FAENA "MOLT PERSONAL”






-“Tranquil Santiago, no tens perquè patir, no has fet res”. 

Santiago era un pagès de tota la vida, un pobre home que mai s’havia ficat en cap embolic.
Un dia, en acabar la jornada de treball, tornava cap a casa amb el carro, el matxo i el gos... En arribar a la cruïlla de la carretera de Santa Bàrbara, va tobar-se amb la parella de la Benemèrita,
Per a la Guàrdia Civil eren temps difícils. Acabada la guerra la gent es dedicava a l’estraperlo (*) i tenien ordres estrictes de fer complir la llei encara que fos escarmentant físicament a la gent.
En arribar a l’altura de “la parella”, un d’ells amb veu autoritària li ordenà:

-“¡Alto a la Guardia Civil! ¡Deténgase!”

Santiago amb un “Siooooó”, va fer aturar el matxo., metre lladrava el gos: “Guau, guau...”.

-“¿De donde viene usted? –Li preguntar l’agent de l’autoritat-.
-“Del campo” (**). –Li respongué Santiago-.
-“¿Y que hacia usted en el campo?”. –Li tornar a preguntar el guàrdia-.
-“Una faena” (**). –Li respongué aquest cop Santiago-. 
-“Qué clase de faena”. –Es veu que el guàrdia civil no es donava per satisfet-. 
-“¡Cagar!” –va ser la darrera resposta de Santiago-. 

(*) Estraperlo.- Comerç il·legal que es va fer els anys posteriors a la Guerra Civil. 

(**) Anar al "campo" i fer "una feina" són sinònims d'anar "de ventre".