En la nova societat de la comunicació, la divulgació de la veritat castiga millor que una multa
Ara que des del Partit Popular s’ha proclamat que hem de reconèixer l’honorabilitat de Francisco Camps, que l’hem de rescabalar, Mariano Rajoy hauria de pronunciar un missatge especial televisat a tot el país subratllant que és urgent, molt urgent, i és convenient, molt convenient, oblidar tot el que hem vist, sentit i sabut durant el judici. Si no ho fem, ni podrem reconèixer l’honorabilitat de Camps ni aconseguirem creure en la justícia i en les institucions.
Però no serà fàcil. Esborrar de la nostra memòria el que hem sentit en les cintes judicials, prescindir de les proves documentals que coneixem, i, sobretot, arrencar del nostre cap el rastre –de l’estil, les actuacions, la manera de parlar– de com ens poden arribar a governar alguns dels que escollim, costarà molt. Especialment si a més a més els rehabiliten i se’ls considera oficialment honorables.
Amb tot i això, el cas Camps continua viu malgrat la sentència. Queden obertes qüestions molt més importants i transcendents que uns simples vestits regalats (perquè van ser regalats) pels que rebien a dit o en concursos públics gens clars encàrrecs multimilionaris de la Generalitat valenciana. La consideració que no va rebre els vestits «en funció del seu càrrec públic» és, en definitiva, una simple complexitat legal tècnica per falta de confessió explícita o un error del jurat. I si no és un error, sinó una sofisticada inducció, en cas que no es descobreixi, potser haurem d’acabar despatxant-la amb el pobríssim argument que aquestes coses passen. Encara que també hi ha el possible tràmit de l’apel·lació.
Però el que queda de cara al futur és doble. Com evitar que es governi un territori a pur cop de dret de cuixa, com impedir que s’administrin béns col·lectius considerant-los propietat privada personal disponible per als capritxos dels nostres representants. I com aconseguir que els partits polítics i els seus mitjans de comunicació adlàters deixin de donar suport als corruptes quan són de la seva pròpia corda. Aquestes són les dues coses, juntament amb la demostrada injustícia de la nostra justícia, que ens torna a plantejar el cas Camps .
En aquest cas, els excessos del partidisme del PP quan clama per l’honorabilitat de Francisco Camps arriben a un nivell infame. Els vestits són únicament el floró visible i escandalós del fet de governar sense ètica. El populisme descontrolat de Camps, molt rendible electoralment a curt i a mitjà termini, i molt rendible així mateix per a les butxaques dels amics, el va consagrar Eduardo Zaplana amb Terra Mítica i va ser continuat magistralment per ell. Però ha convertit el País Valencià en l’autonomia amb el deute públic més elevat i els impagaments a privats de tot Espanya també més elevats; en l’escenari de l’urbanisme salvatge més desaforat, i en un prototip de quan l’actuació política fon els bancs i les caixes d’estalvis pròpies… Amb Camps, els grans esdeveniments i obres han anat acompanyats de disbarats econòmics que han enriquit el seu entorn, des de la Copa Amèrica i la fórmula 1 fins a la visita del papa Benet XVI o la gestió de les aigües residuals. Com del porc, ho va aprofitar tot.
Quan Mariano Rajoy era a l’oposició, va arribar a posar Camps com a exemple de la bona gestió econòmica i va dir que encarnava «el model que vull aplicar per al Govern d’Espanya». Estem a l’expectativa de veure si ara, en plena anàlisi crítica internacional de la descentralització espanyola, li ratifica a la senyora Angela Merkel quin és el seu model de president autonòmic. També hi ha curiositat per veure si el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, diu als representants de les altres comunitats que, després de reintegrar l’honorabilitat a l’expresident Camps, l’han d’imitar. Per cert, la primera traveta a la política d’enduriment del PP davant de les autonomies ha vingut precisament per aquí. Després de difondre el missatge que cada comunitat s’havia d’espavilar retallant per resoldre els seus problemes, el ministre Montoro va haver d’habilitar una ajuda especial i directa al País Valencià per evitar la seva suspensió de pagaments, i això el va obligar després a flexibilitzar la seva postura davant les altres.
La ‘no culpabilitat’ formal possiblement no li servirà per a res a l’expresident valencià: és una personalitat pública i tothom s’ha assabentat dels seus tripijocs habituals malgrat que el jurat no l’hagi castigat. En la nova societat de la comunicació, aquest tipus de pena, la divulgació de la veritat, sol castigar millor que una multa. Camps, de moment, no queda inhabilitat, però caldrà veure, després del teatre organitzat per celebrar la seva victòria i després dels discursos immorals del PP exalçant-lo, quines noves responsabilitats públiques encarreguen a l’empobridor de València. De manera que és pertinent preguntar-li on és la seva victòria. Però la nostra derrota persisteix: se’ns pot governar d’aquesta manera i fallar tots els controls, mentre que els partits polítics insisteixen a defensar els indesitjables de les seves pròpies files. Som molt lluny de ser un bon país democràtic.
Periodista.
Però no serà fàcil. Esborrar de la nostra memòria el que hem sentit en les cintes judicials, prescindir de les proves documentals que coneixem, i, sobretot, arrencar del nostre cap el rastre –de l’estil, les actuacions, la manera de parlar– de com ens poden arribar a governar alguns dels que escollim, costarà molt. Especialment si a més a més els rehabiliten i se’ls considera oficialment honorables.
Amb tot i això, el cas Camps continua viu malgrat la sentència. Queden obertes qüestions molt més importants i transcendents que uns simples vestits regalats (perquè van ser regalats) pels que rebien a dit o en concursos públics gens clars encàrrecs multimilionaris de la Generalitat valenciana. La consideració que no va rebre els vestits «en funció del seu càrrec públic» és, en definitiva, una simple complexitat legal tècnica per falta de confessió explícita o un error del jurat. I si no és un error, sinó una sofisticada inducció, en cas que no es descobreixi, potser haurem d’acabar despatxant-la amb el pobríssim argument que aquestes coses passen. Encara que també hi ha el possible tràmit de l’apel·lació.
Però el que queda de cara al futur és doble. Com evitar que es governi un territori a pur cop de dret de cuixa, com impedir que s’administrin béns col·lectius considerant-los propietat privada personal disponible per als capritxos dels nostres representants. I com aconseguir que els partits polítics i els seus mitjans de comunicació adlàters deixin de donar suport als corruptes quan són de la seva pròpia corda. Aquestes són les dues coses, juntament amb la demostrada injustícia de la nostra justícia, que ens torna a plantejar el cas Camps .
En aquest cas, els excessos del partidisme del PP quan clama per l’honorabilitat de Francisco Camps arriben a un nivell infame. Els vestits són únicament el floró visible i escandalós del fet de governar sense ètica. El populisme descontrolat de Camps, molt rendible electoralment a curt i a mitjà termini, i molt rendible així mateix per a les butxaques dels amics, el va consagrar Eduardo Zaplana amb Terra Mítica i va ser continuat magistralment per ell. Però ha convertit el País Valencià en l’autonomia amb el deute públic més elevat i els impagaments a privats de tot Espanya també més elevats; en l’escenari de l’urbanisme salvatge més desaforat, i en un prototip de quan l’actuació política fon els bancs i les caixes d’estalvis pròpies… Amb Camps, els grans esdeveniments i obres han anat acompanyats de disbarats econòmics que han enriquit el seu entorn, des de la Copa Amèrica i la fórmula 1 fins a la visita del papa Benet XVI o la gestió de les aigües residuals. Com del porc, ho va aprofitar tot.
Quan Mariano Rajoy era a l’oposició, va arribar a posar Camps com a exemple de la bona gestió econòmica i va dir que encarnava «el model que vull aplicar per al Govern d’Espanya». Estem a l’expectativa de veure si ara, en plena anàlisi crítica internacional de la descentralització espanyola, li ratifica a la senyora Angela Merkel quin és el seu model de president autonòmic. També hi ha curiositat per veure si el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, diu als representants de les altres comunitats que, després de reintegrar l’honorabilitat a l’expresident Camps, l’han d’imitar. Per cert, la primera traveta a la política d’enduriment del PP davant de les autonomies ha vingut precisament per aquí. Després de difondre el missatge que cada comunitat s’havia d’espavilar retallant per resoldre els seus problemes, el ministre Montoro va haver d’habilitar una ajuda especial i directa al País Valencià per evitar la seva suspensió de pagaments, i això el va obligar després a flexibilitzar la seva postura davant les altres.
La ‘no culpabilitat’ formal possiblement no li servirà per a res a l’expresident valencià: és una personalitat pública i tothom s’ha assabentat dels seus tripijocs habituals malgrat que el jurat no l’hagi castigat. En la nova societat de la comunicació, aquest tipus de pena, la divulgació de la veritat, sol castigar millor que una multa. Camps, de moment, no queda inhabilitat, però caldrà veure, després del teatre organitzat per celebrar la seva victòria i després dels discursos immorals del PP exalçant-lo, quines noves responsabilitats públiques encarreguen a l’empobridor de València. De manera que és pertinent preguntar-li on és la seva victòria. Però la nostra derrota persisteix: se’ns pot governar d’aquesta manera i fallar tots els controls, mentre que els partits polítics insisteixen a defensar els indesitjables de les seves pròpies files. Som molt lluny de ser un bon país democràtic.
Periodista.
