UN EXEMPLE DE LA PICARESCA JUEVA

El relat que us explicaré el va emetre Televisió Espanyola allà pels anys 70 dintre d’una sèrie anomenada “Al filo de lo imposible”, que res tenia que veure amb el programa del mateix nom i que em sembla que encara s'emet.
L’escena es va rodar en una estació de tren espanyola de la dècada dels 80. Tampoc tenien perquè simular i representar que estaven per exemple a Israel, ja que l’important era el fet que s’explicava i no l’escenari on es produïa.
A la cua de gent per comprar els bitllets, hi havia dos àrabs amb la seva vestimenta habitual i una mica més endarrerits dos jueus. Representava que anaven al mateix lloc que ben bé podria tractar-se d’un congrés.
El àrabs van i compren dos bitllets (sembla ser que no van caure que es podien comprar “d’anada i tornada”) En arribar el jueus, només en compren un. Els àrabs, que se’n adonen, esperen amb ànsia per veure que passarà quan passi el revisor.
Quan el revisor arriba al seients on són els àrabs, els hi demana els bitllets i aquests li allarguen per a que els hi “perfori”. En veure el jueus que ja arribava allà on estaven, es fan una mirada, s’alcen i van a buscar un lavabo. Es tanquen tots dos dintre i en arribar el revisor, truca a la porta i, des de dintre, sense acabar d’obrir la porta, li passen el bitllet que havien comprat. El revisor el perfora i els hi torna. Qui havia  de pensar que a dintre hi havia dos passatgers!  
Mentre, els àrabs, estupefactes,  no es perdien detall del que estava passat i van pensar que, de tornada, ells podrien utilitzar el mateix sistema.

Una vegada acabat l’esdeveniment, novament a una estació de tren es troben en una situació molt semblant. A la cua per adquirir els bitllets, un altre cop les àrabs precedien els jueus. A l’hora de comprar-los, només en demanen un, tal i com ho havien fet els jueus en el viatge d’anada. Els jueus que estan expectants, surten de la cua i renuncien a comprar-ne cap.

Els àrabs parlen entre ells i pensen que aquest cop sí.; aquest cop el revisor els enxamparà i els farà baixar del comboi.
En veure apropar-se el revisor, els àrabs s’alcen dels seus seients i, imitant el que havien fet els jueus durant el viatge d’anada, es tanquen tots dos al vàter. En aquest cas són els el jueus els qui no es perden un detall del que està passant.
Una vegada els àrabs ja estan dintre del lavabo, els jueus, fent-se passar pel revisor, donen uns cops a la porta:
“Revisor...”.
I els àrabs, entreobrint la porta  i estirant el braç, allarguen el bitllet. Els jueus l’agafen i decideixen tancar-se a un altre lavabo esperant que arribi el revisor.

SANT JAUME D'ENVEJA. LA VIA VERDA IV

21+1 a 0

Ahir es va fer pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’ensenyament en català o immersió lingüística. Tres famílies van ser les que van presentar la demanda perquè volien que el castellà s’equiparés amb el català com a llengües vinculars a l’ensenyament a casa nostra.
La primera cosa que em crida l’atenció és el nom de la plataforma que agrupa a tots els pares i les mares que no estan d’acord que sigui només el català la llengua bàsica a l’ensenyament: “Convivència Cívica Catalana”. Anem a veure, quan algun grup minoritari es revela contra les normes establertes per unes institucions escollides democràticament pels ciutadans d’un poble, res tenen que veure amb una “convivència cívica” i si a sobre van contra el català, la autodenominació “Catalana”, sobra. El mateix passa amb “Manos Límpias”; és què les tenen?
Després de moltes hores de deliberació i d’ajornar el veredicte unes hores, finalment hi va haver sentència. Dels 22 magistrats 21 van votar a favor de que l’ensenyament seguís com ara i que la sentència del Tribunal Suprem només afecta a les famílies que hi van recórrer. Malgrat tot, l’altre vot, el 22, no va ser en contra, sinó que va emetre un vot particular on encara es posicionava més a favor de l’ensenyament en català.
Ara, les tres famílies afectades diuen que hi recorreran davant del Suprem. Per cert, una d’elles porta els fills al col·legi la Salle de Tarragona i, segons la direcció del centre, els motius que van portar a presentar la demanda vans ser “ideològics”. Algú es pensava una altra cosa? Tenen confiança de que el Suprem els donarà la raó respecte a que es puguin impartir les classes indistintament en català com en castellà i que la llengua catalana no es limiti a una assignatura més. Però hi altres veus que diuen que el Suprem només vetlla pel compliment de les lleis, però no les “rectifica”.

Sigui com sigui la sentència del TSJC avala l’actual sistema d’ensenyament del català o el que és el mateix, la immersió lingüística. No obstant això, si algú pensa que els del PP i els seu entorn mediàtic es donaran per vençuts, que s’ho vagin traient del cap. Res més lluny.

Com deia el director de la Salle, la família “tarragonina” que va presentar la demanda, ho va fer per “motius ideològics”. Aquest motius només poden emanar d’algú que es senti “español por los cuatro costados”. D’un d’aquells que fa algunes dècades portaven un adhesiu al cotxe on es podia llegir: “Ser español, un orgullo”. Sobre aquest tema jo penso el mateix que pensava Rubianes. Cal que us ho recordi?
Però per a qualsevol “extraterrestre”, aquesta situació no seria sorprenent. La situació sorprenent i inversemblant és la que adopta CiU que, per una part, són els màxims defensor del nostre idioma, però per altra, no es ruboritzen gens ni mica a l’hora de donar suports als enemics de Catalunya.
Però per als humans, que aquesta mena de situacions de molt més prop, no ens sorprenen gens. Si Mas va ser capaç d’acudir al notari per a que quedés reflectit que mai pactaria amb el PP i ahir va recolzar la llei sobre la reforma laboral que, igualment hauria estat aprovada amb la majoria absoluta del PP, queda clar que CiU es mou per poder i no els importa gens el benestar dels ciutadans de Catalunya.  

 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/govern-dona-per-blindada-immersio-linguistica-1514541

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/govern-mante-seva-defensa-del-bilinguisme-integrador-1519961

UNA CASTA SOCIAL I LA MAJORIA SILENCIOSA

El futbol francès s’ha molestat amb el candidat socialista a les presidencials que s’han de celebrar dintre d’un parell de mesos François Hollande. El motiu? Voler apujar els impostos als futbolistes, però també a tots els que guanyen xifres desorbitades.
No és possible que la crisi no hagi arribat al món del futbol. I si ha arribat, no ho sembla. No aniré a França, em limitaré a parlar dels d’aquí.
Sembla ser que els clubs de futbol (i per afinitat els jugadors) tinguin barra lliure i poden seguir cobrant xifres desorbitades quan hi ha molta gent (massa) que passen penúries per arribar a final de més, això si és que arriben.
Però ni la FIFA, ni la UEFA, ni cap estament que tingui competències semblen estar disposats a moure un dit per acotar els “sostre de despesa”. És igual que el club estigui en bancarrota, que hagi tingut que donar un “pelotasso” per superar èpoques de crisi i ara torni a estar a baix de tot del pou. És igual que entre tots els clubs de la denominada Lliga de Futbol Professional deguin milions a la Seguretat Social. Primer que tot és el l’espectacle.

S’hauria de regular el sector. I torno a repetir, no només el futbol, sinó tots els esports o d’altres espectacles on es moguin quantitats escandaloses per als temps que vivim. Si ja de per si són escandaloses, imagineu-vos ara quan només a Espanya hi ha 5 milions d’aturats!!

 França per si sola no arreglarà el problema. Si als jugadors francesos se’ls hi vol pujar els impostos, el que faran serà demanar al club que se’n faci càrrec i que el que cobrin sigui net. Ara ja ho fan. I mentre els clubs segueixin tolerant-los aquesta situació, no canviarà res.
Però imagineu-vos que els clubs francesos, per pressions del govern, limiti les retribucions contractuals dels jugadors. Què passaria? Que se’n anirien a jugar a un altre país. Ni colors, ni sentiments, ni res que s’hi assembles els farien renunciar als sous que els seguirien pagant d’altres magnats del futbol de la resta dels països. Per tant, la solució, con la crisi o l’economia, hauria de ser global, sinó, de res servirà.
I mentre això passa, les masses socials i aficionats a uns determinats colors, els hi seguim comportant.  Jo el primer. Bé potser no, ja que fa anys que no assisteixo a cap partit de futbol en directe. L’única cosa que faig és mirar el Barça quan juga per televisió i no tinc ni el Gol ni el Canal + Futbol. Per tant, la meva aportació és molt reduïda respecte als qui es deixen grans quantitats en abonaments, carnets de socis, entrades, desplaçaments, etc.
Què passaria (què no passarà) si de cop i volta els aficionats deixessin d’acudir al futbol i es desinteressessin per qualsevol mena d’espectacle professional dels que mouen fortunes?
Sembla difícil d’imaginar, oi?