CATALANISME D’ALTA VOLADA

Informava dilluns el Periódico que Xavier Trias ofereix la plaça de les Glòries (Catalanes) per a fer-hi un nou parlament i enlairar una senyera a imatge de l’ensenya nacional que hi ha a la plaça Colom de Madrid i que va fer col·locar Aznar.
Si algú vol passar a la història, res millor que fe coses així. Sempre quedarà al record de la gent el nom del polític que va tenir la meravellosa idea. Fins i tot és possible que dintre d’uns anys li acaben canviant el nom. Només caldria un petit canvi: “Plaça A LA GLORIA DE L’ALCALDE TRIAS”.
Però tinc un dubte raonable. No sé si Trias va alçar-se un matí i de sobte va tenir l’extraordinària idea o bé va ser idea de mon nebot. Sí, sí, mon nebot, ho heu llegit bé. El fill d’un cosí me és assessor de Trias, al menys quan era el cap de l’oposició a l’ajuntament. Imagino que encara ho és.  
Sobre el tema de construir-hi una seu nova per al Parlament, em sembla senzillament insultant. L’actual seu del Parlament català, situada al bell mig del parc de la Ciutadella, al costat mateix de l’estació de França, em sembla un lloc magnífic. Ja va ser-ne seu dels diferents parlament que hi van haver en temps de la República i, simbòlicament, signifiquen “l’ocupació” d’uns terrenys on hi va haver una caserna militar en temps de Felip V per a controlar a la població de Barcelona.

La seu del Parlament s’ha anat adaptant als temps i s’han fet les reformes necessàries per a que ses senyories tinguin totes les comoditats. Cal pensar en fer-ne un de nou? No hi ha d’altres prioritats al país? Bé, ho deixo aquí, cadascú que faci la seva pròpia reflexió.

I sobre la bandera... Què dir sobre la bandera? El catalanisme militant és una opció i un sentiment. No serem ni més ni menys catalans per molt que anéssim enlairant banderes al reu del nostre país, a cada turó, a cada castell, a cada plaça major... El catalanisme es demostra dia a dia amb el comportament de cadascú de nosaltres.
Ja sé que fer onejar banderes al vent és molt propi dels convergents. Dos fets puntuals que ho corroboren. El primer a finals d’octubre de 1982, uns dies abans de la victòria de Felipe González. Per circumstàncies que no venen al cas (crec que ja ho vaig explicar un dia) vaig assistir al míting de CiU a la plaça de toros Monumental. Crec que no hi havia ningú que no portés una senyera, fins i tot ens en van donar una a cada un de nosaltres. L’altre fet va ser la penjada del primer cartell electoral de les eleccions de 2004. Amb els candidats ebrencs al Congrés i al Senat i amb d’altres companys socialistes ens trobàvem a l’avinguda de la Generalitat de Tortosa, davant mateix del Parc Teodor González. De sobte varem escoltar una música (no recordo què sonava, imagino que algun himne o alguna cançó tradicional catalana) Per l’avinguda Generalitat venia desfilant la comitiva convergent com si fos una desfilada militar. Tots els qui no portaven instruments musicals, portaven una senyera a la ma i guardaven una perfecta formació. Voleu que us digui què em van representar?
Per molts gestos que es facin de cara la galeria, si després s’acaba pactant amb el PP, es demostra que més que catalanista militant sé és un pocavergonya interessat.  

CONEIXEU L'ARBOÇ? III

DELICTE ECOLÒGIC. LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 20-03-2012

Avui mateix he retornat al lloc on fa uns mesos vaig descobrir un abocador il·legal.

Trobar que tot està igualo no ha suposat cap sorpresa per a mi, ja que m’ho imaginava. Però un operari de SOREA que estava tallant canyes m’ha ensenyat diverses garrafes que contenien oli cremat de motor. Quan ell les va trobar totes estaven plantades i plenes. Ara totes menys una estan buides. Algú les ha abocat potser ignorant que a sota hi ha el segon aqüífer més important de Catalunya: l’aqüífer de la Galera.

EL PASSOTISME DE LES ADMINISTRACIONS

Avui, el Periódico, publica un extens reportatge sobre el silenci de els administracions davant de les queixes dels ciutadans.  
El concepte d’administració”, com a tal, és intangible i, per tant, no sé li poden imputar els actes. Ara bé, l’administració, o qualsevol organisme que formi part d’alguna de els diferents administracions (vull recorda que n’hi ha de 3 tipus: l’estatal, l’autonòmica i la local) està composada per funcionaris/funcionaries i altres tipus de treballadors (laborals, interins, estatutaris... i posem un etcètera perquè encara podríem matisar-ho més)
Primer que res cal dir que els treballadors públics (en general) es deuen als ciutadans i per tant, els hi ha de mostrar el màxim respecte i mirar sempre de solucionar-los els seus problemes què, per petits que siguin, per ells, segurament, són molt importants.
Però sovint els treballadors públics fan de simples tramitadors i qui realment prenen les decisions són els polítics que estan al servei de l’administració i, encara més (i ho remarco) al servei de la ciutadania.
Els ciutadans (i ciutadanes) quan tenen un problema, a la primera administració que solen acudir és a la local, més que res, per proximitat. A tots els pobles hi ha un ajuntament, però no a tots hi ha una oficina del govern autonòmic i menys encara del govern central.
Una vegada presentada la queixa què, reitero, per al ciutadà “és molt important”, qui la presenta, com administrat i contribuent, espera rebre una resposta satisfactòria, però això no sempre és així. De vegades la resposta de l’administració va en contra dels seus interessos, però també pot passar que no en rebi cap i si, en el primer cas, l’indigna, en el segon, el pot arribar a desesperar.
La relació entre les administracions i els administrats hauria de ser recíproca, es a dir, hauria d’haver la mateixa exigència de compliment per part de l’administració als seus administrats que el tracte que haurien de rebre aquests quan s’adrecin a ella, sempre i quan els que es demana sigui raonable i es pugui complir, evidentment.
Però la percepció que té l’administrat no és aquesta. Pensa que sé l’exigeix (quan no obliga) a complir amb totes les seves obligacions, però a l’hora de reclamar els dures, sovint sé l’ignora.

Ahir mateix m’explicaven una anècdota. Un amic va adreçar-se a l’Ajuntament de Tortosa per a reclamar més llum als passos de vianants de la Rambla de Catalunya, ja que, al seu criteri, estaven insuficientment il·luminats. La resposta que va rebre de l’ajuntament va ser que es feia per estalvia energia. Estalviar energia està bé, crec que ningú opinarà el contrari, però primer que res està al seguretat de les persones. Si un dia (esperem que no sigui així), hi ha un accidenten un d’aquests punts, de qui serà la culpa?

Un altre exemple. Fa més d’un mes vaig denunciar al meu blog, però també al Periódico de Catalunya, sobre un abocador incontrolat al costat mateix de l’Ebre i molt prop d’Amposta. Si bé es cert que no vaig fer cap denúncia formal, segurament tant “algú” de l’ajuntament ampostí com del departament de Medi Ambient de la Generalitat, ho va veure. En un altre país s’hauria posat ràpidament “fil a l’agulla” i s’hauria netejat la zona a més de posar-hi un cartell prohibint aquests abocaments baix amenaça de multar-los. Aquí, senzillament, no s’hi fa res.