El destí va fer que en toqués anar a fer la “mili” a Cartagena. Tothom em deia que la Marina era el millor cos per anar a “servir a la Pàtria”. No obstant això l’any 1978 eren 18 mesos quan a Terra o a l’Aire sols n’eren 14.
Després de sortir de Tarragona amb un “borreguer” (quines frenades pegava el cabró del maquinista) el primer dia de setembre per la tarda-nit, al matí següent (2 de setembre) arribarem a l’estació de Cartagena. El sol que queia era com es sol dir, “de justícia” i la temperatura devia de rondar els 35º.
El primer àpat va ser el dinar. Sobre unes taules llargues (calculo que devíem de ser 18 per taula) unes ampolles de cervesa “Águila” (llavors es deia que Fraga era un dels accionistes de la marca) i porrons.
Encara que us pugui semblar increïble, la cervesa estava a “temperatura ambient” i quan la buidaves al porró, es convertia en escuma. Però en arribar el primer plat, encara ens quedarem més perplexes. Ens van servir un plat de brou (caldo) Tothom tenia davant seu un plat on, a part d’aigua només hi devia haver una mica de condiment (pastilla de concentrat) De sobte un dels 18 va exclamar:
“Ja sé el que estem menjant! Fideus, què jo en tinc un!”
EXPLICACIÓ: Es deia que a la cuina hi havia unes grans olles i que s’havien d’e remenar amb rems. Com imagino que sabeu, quan cous pasta, aquesta queda assolada al fons de l’estri. M’imagino aquelles grans olles plenes de pasta submergida i als companys més veterans emplatant amb grans cullerots. Fins arribar a la pasta, els primers que van servir, només contenien “aigua bruta”.
