La mala herència que prepara Rajoy (Un article d'Antonio Franco, el primer director del Periódico de Catalunya)

De Gallego i Rey.

 

Les decisions del Govern conservador no donen resultat i marquen un llarg camí de recessió

Després que parli tant de la mala herència que ha rebut, tot i el curt termini de temps transcorregut des que governa el Partit Popular s'ha de començar a fer números sobre l'herència que dia a dia ens està començant a preparar Mariano Rajoy. Per quan arribi el final de la seva legislatura o abans, segons com vagin les coses, perquè mai s'havia vist un descrèdit més gran d'un Govern en menys de mig any. Ningú pot negar la mala herència socialista. Era real i estava configurada per tres factors: la punxada de la bombolla immobiliària, la debilitat emmascarada del nostre sistema financer i l'esclat econòmic internacional. José Luis Rodríguez Zapatero els va encarar malament tots tres, va negar la crisi i va endarrerir les decisions correctores. Però les coses estan avui en gairebé tots els paràmetres molt pitjor que en aquella etapa. Ara sabem que quan Rajoy discrepava i prometia remeis no tenia cap pla corrector vàlid. Les seves decisions no estan donant cap resultat pràctic. Van en la mateixa direcció que les del seu antecessor però amb l'agreujant d'una desmesurada càrrega afegida de càstig a les polítiques socials i una explícita contradicció amb tota la doctrina econòmica promesa abans d'arribar a la Moncloa.LES DADES SÓN tossudes. Tot i les dràstiques retallades, Brussel·les i tots els experts solvents preveuen que l'estratègia de Rajoy porta Espanya a seguir en recessió almenys durant cinc trimestres més. També donen per descomptat que el nostre dèficit públic -ho estem sacrificant tot per mirar de reduir-lo- seguirà disparat l'any 2013, lluny de l'objectiu pactat del 3%, de manera que incomplirem el nostre compromís amb la Unió Europea. Això vol dir que continuarà la destrucció d'ocupació. Que no es reactivarà el crèdit. Que no remuntarà el consum. Que hauran de continuar les retallades pressupostàries. Que tancaran més empreses. Tot això a mitjà termini, després que en aquest mateix 2012 la segona meitat d'any serà pitjor que la primera. Aquest és el balanç. 

Per una altra part, en les formes tornem als temps de l'Espanya diferent. Quan la victòria de François Hollande a França accelera el debat internacional sobre la necessitat de compatibilitzar l'austeritat amb mesures de reactivació, Rajoy és possiblement qui exhibeix menys interès a concretar-ho. En el context de les seves mil tisorades, els nostres ministres no han pres ni una sola decisió en la direcció d'estimular nítidament el creixement de l'economia. Solament han parlat d'aquest tema en comentaris informals, sense projectes ni terminis. Si Rajoy ha volgut subratllar alguna cosa és la seva fe en l'austeritat radical que predica Angela Merkel.

Fins al moment, la seva única tàctica també és triple: retallar despesa social, no obrir un debat parlamentari sobre reformes estructurals que evitin els solapaments de les nostres administracions i instaurin un control públic eficaç sobre les finances, i dedicar tots els diners disponibles a ajudar els bancs. El conjunt dels fons públics posats per tapar forats de la banca sense la contrapartida d'exigir-li responsabilitats pel que ha fet equival a l'11,5% del PIB, quan per exemple el forat de la sanitat pública, a la qual s'atribueixen tants mals, suposa únicament l'1'6%. Només respecte a Bankia, hi ha estimacions solvents que el total del suport públic, sumant l'europeu i l'espanyol, el directe i l'indirecte, diners injectats i crèdits tous del BCE, al grup de caixes que utilitzaven com a banca pròpia els pròcers més irresponsables del Partit Popular pujarà a més de 80.000 milions. Això és més que tot el dèficit de l'administració central i les autonomies el 2011.
L'AL·LUSIÓ A l'Espanya diferent té sentit perquè aquí la versió oficial que intenta donar el Govern és que els diners públics que s'aporten als bancs no són ajudes públiques. Com si fóssim tontos. Com si no dir les coses pel seu nom alterés la realitat del que passa. Aquest diari va publicar fa pocs dies un retrat d'aquesta mentalitat amiga de distorsionar el llenguatge que seria un acudit si no suposés una greu falta de respecte democràtic als governats. Va ser interessant traduir a un idioma comprensible el que els nostres polítics amaguen rere el seu castellà abstrús: «Pensem incentivar la tributació de rendes no declarades», en lloc de «pensem fer una amnistia fiscal»; «modificarem la imposició al consum», en lloc de «apujarem l'IVA»; «pretenem fer reformes», en lloc de «pretenem fer retallades»; o «hem de reordenar l'Estat autonòmic», en lloc de «hem de prendre competències a les comunitats autònomes». En qualsevol cas, les males dades que s'acumulen, les demores a l'hora d'encarar la reactivació, i l'efecte destructor que té l'actual austeritat entesa com a rigidesa absoluta durant un termini de temps insostenible apunten que l'herència que deixarà Rajoy serà qualitativament i quantitativament pitjor que la que va rebre. I amb una cosa més afegida: a la resta d'Europa hi ha indicis d'anar cap a una lleugera sortida del desastre, mentre nosaltres tendim a quedar-ne despenjats.

Periodista

 

BANYOLES. L'ESTANY IX

LA FOTO DEL DIA. DE QUIN COLOR ESTÀ EL SEMÀFOR?

Pas de vianant de la plaça Joaquín Bau (davant de l'antiga clínica l'Aliança) aquest mateix matí. 
Si us fixeu no hi ha forma de saber de quin color està el semàfor. Passem o ens aturem? 
Cada cop que fa vent el gira.

LA VORÀGINE DELS MERCATS, LA DRETA I L’ESQUERRA

Després de 4 anys de crisi oficial, sembla ser que la voràgine del mercats, lluny d’apaivagar-se, segueix el ritme marcat i previst per qui la condueix que no són altres que els especuladors que actuen per ordre del gran capital.
Rajoy, que fa un any es postulava com el gran salvador d’Espanya, aquell que en pocs mesos havia d’aconseguir superar la situació de la maldada economia espanyola, veu com el temps passa impertèrrit i cada cop sembla que la situació es complica més i més. Però la dreta que representen el populars tenen l’argument necessari  per a justificat el seu fracàs: el govern socialista que els va presidir. D’aquesta  manera es van pronunciar ahir alguns funests personatges afins al president del govern. Mentre, Rajoy, lluny d’Espanya i rodejat de males companyies com la de l’alemanya Angela Merkel.
Què hauria passat si el 20-N hagués guanyat Rubalcaba? Sóc dels qui penso que, en política econòmica s’hauria fet pràcticament el mateix. Vist que l’empresariat espanyol no ha fet res per ajudar a Rajoy  superar la crisi (bé si, dictar-li una reforma laboral molt agressiva amb els interessos dels treballadors), cal pensar que tampoc haurien fet res en un hipotètic mandat socialista. I parlant de reforma laboral, n’hi hauria hagut un altra? Potser sí, no ho descarto, però segurament no tan aviat com ha passat amb el govern de la dreta.
El que si que penso que hauria estat molt diferent, és en les polítiques socials. Quan diuen que entre la dreta i l’esquerra no hi ha diferència, hi discrepo. L’esquerra sempre ha estat molt més sensible amb els temes socials. A mode d’exemple només cal recordar dues lleis aprovades amb el mandat de Zapatero: la de la dependència i la dels matrimonis homosexuals.
El PP ha trinxat literalment l’ensenyament i la sanitat públics afavorint els sectors privats. Ha reduït fins la mínima expressió els diners que es destinaven a la investigació (que ja no eren els que el sector demandava) La privatització de els cadenes públiques de televisió (la majoria autonòmiques) significa un atemptat en tota regla a la llibertat d’expressió, però sobre tot,  d’informació, ja que el ciutadà només escoltarà propaganda oficial del PP i les seus correligionaris, tal com ja ve passant a València i Madrid.
De la  darrera involució de la dreta espanyola me’n vaig assabentar ahir mateix. Es tracta de la modificació de l’assignatura de “Educació per a la Ciutadania”, aquella matèria tan criticada quan va entrar en vigor durant la primera etapa del govern Zapatero.

Ara, amb les modificacions introduïdes per l’equip del ministre Wert, es convertirà en una assignatura d’alliçonament de la ideologia conservadora i els mandats de l’Església Catòlica, Apostòlica, la mateixa que rep tot tipus d’ajudes estatals sense veure retallada la seva assignació, al contrari del que passa amb la resta de d’àrees dependents de l’administració de l’estat.