La mala herència que prepara Rajoy (Un article d'Antonio Franco, el primer director del Periódico de Catalunya)

De Gallego i Rey.

 

Les decisions del Govern conservador no donen resultat i marquen un llarg camí de recessió

Després que parli tant de la mala herència que ha rebut, tot i el curt termini de temps transcorregut des que governa el Partit Popular s'ha de començar a fer números sobre l'herència que dia a dia ens està començant a preparar Mariano Rajoy. Per quan arribi el final de la seva legislatura o abans, segons com vagin les coses, perquè mai s'havia vist un descrèdit més gran d'un Govern en menys de mig any. Ningú pot negar la mala herència socialista. Era real i estava configurada per tres factors: la punxada de la bombolla immobiliària, la debilitat emmascarada del nostre sistema financer i l'esclat econòmic internacional. José Luis Rodríguez Zapatero els va encarar malament tots tres, va negar la crisi i va endarrerir les decisions correctores. Però les coses estan avui en gairebé tots els paràmetres molt pitjor que en aquella etapa. Ara sabem que quan Rajoy discrepava i prometia remeis no tenia cap pla corrector vàlid. Les seves decisions no estan donant cap resultat pràctic. Van en la mateixa direcció que les del seu antecessor però amb l'agreujant d'una desmesurada càrrega afegida de càstig a les polítiques socials i una explícita contradicció amb tota la doctrina econòmica promesa abans d'arribar a la Moncloa.LES DADES SÓN tossudes. Tot i les dràstiques retallades, Brussel·les i tots els experts solvents preveuen que l'estratègia de Rajoy porta Espanya a seguir en recessió almenys durant cinc trimestres més. També donen per descomptat que el nostre dèficit públic -ho estem sacrificant tot per mirar de reduir-lo- seguirà disparat l'any 2013, lluny de l'objectiu pactat del 3%, de manera que incomplirem el nostre compromís amb la Unió Europea. Això vol dir que continuarà la destrucció d'ocupació. Que no es reactivarà el crèdit. Que no remuntarà el consum. Que hauran de continuar les retallades pressupostàries. Que tancaran més empreses. Tot això a mitjà termini, després que en aquest mateix 2012 la segona meitat d'any serà pitjor que la primera. Aquest és el balanç. 

Per una altra part, en les formes tornem als temps de l'Espanya diferent. Quan la victòria de François Hollande a França accelera el debat internacional sobre la necessitat de compatibilitzar l'austeritat amb mesures de reactivació, Rajoy és possiblement qui exhibeix menys interès a concretar-ho. En el context de les seves mil tisorades, els nostres ministres no han pres ni una sola decisió en la direcció d'estimular nítidament el creixement de l'economia. Solament han parlat d'aquest tema en comentaris informals, sense projectes ni terminis. Si Rajoy ha volgut subratllar alguna cosa és la seva fe en l'austeritat radical que predica Angela Merkel.

Fins al moment, la seva única tàctica també és triple: retallar despesa social, no obrir un debat parlamentari sobre reformes estructurals que evitin els solapaments de les nostres administracions i instaurin un control públic eficaç sobre les finances, i dedicar tots els diners disponibles a ajudar els bancs. El conjunt dels fons públics posats per tapar forats de la banca sense la contrapartida d'exigir-li responsabilitats pel que ha fet equival a l'11,5% del PIB, quan per exemple el forat de la sanitat pública, a la qual s'atribueixen tants mals, suposa únicament l'1'6%. Només respecte a Bankia, hi ha estimacions solvents que el total del suport públic, sumant l'europeu i l'espanyol, el directe i l'indirecte, diners injectats i crèdits tous del BCE, al grup de caixes que utilitzaven com a banca pròpia els pròcers més irresponsables del Partit Popular pujarà a més de 80.000 milions. Això és més que tot el dèficit de l'administració central i les autonomies el 2011.
L'AL·LUSIÓ A l'Espanya diferent té sentit perquè aquí la versió oficial que intenta donar el Govern és que els diners públics que s'aporten als bancs no són ajudes públiques. Com si fóssim tontos. Com si no dir les coses pel seu nom alterés la realitat del que passa. Aquest diari va publicar fa pocs dies un retrat d'aquesta mentalitat amiga de distorsionar el llenguatge que seria un acudit si no suposés una greu falta de respecte democràtic als governats. Va ser interessant traduir a un idioma comprensible el que els nostres polítics amaguen rere el seu castellà abstrús: «Pensem incentivar la tributació de rendes no declarades», en lloc de «pensem fer una amnistia fiscal»; «modificarem la imposició al consum», en lloc de «apujarem l'IVA»; «pretenem fer reformes», en lloc de «pretenem fer retallades»; o «hem de reordenar l'Estat autonòmic», en lloc de «hem de prendre competències a les comunitats autònomes». En qualsevol cas, les males dades que s'acumulen, les demores a l'hora d'encarar la reactivació, i l'efecte destructor que té l'actual austeritat entesa com a rigidesa absoluta durant un termini de temps insostenible apunten que l'herència que deixarà Rajoy serà qualitativament i quantitativament pitjor que la que va rebre. I amb una cosa més afegida: a la resta d'Europa hi ha indicis d'anar cap a una lleugera sortida del desastre, mentre nosaltres tendim a quedar-ne despenjats.

Periodista