FOTOS DENÚNCIA. DEGRADACIÓ DE LA ZONA DEL CAPRABO

JA SÉ SAP QUI VA PROVOCAR L’INCENDI DE RASQUERA

Esperanza Aguirre! 

“Dña Espe” o simplement “la Espe”. També coneguda con la “lideresa”. Especialista en provocar incendis polítics i no fer res per apagar-los, més bé tot el contrari, atiar-los per a fer-los més grans.  
Les declaracions que va fer ahir sobre la final de la copa del Rei de futbol entre el Barça i el Athlètic Club, posen en entre dit el bon judici que hauria de tenir tota persona amb responsabilitats de govern.
Es clar que, més enllà d’allò que els catalans anomenem seny (i que sembla que només tenim nosaltres) “Dña. Espe”, ho ha pogut fer amb tota la intenció del món i amb la voluntat de crear una polèmica tant innecessària com oportuna per amagar les seves pròpies vergonyes. De la manifestació ultra que es farà el mateix dia del partit, no va dir res. Potser perquè a la senyora li sembla bé, ja que està molt més prop de la seva ideologia. 
Ho apuntaven diversos polítics i opinadors d’actualitat. Si es parla de les paraules de l’Aguirre i de la final de la copa del Rei, no es parla del dèficit ocult de la seva comunitat i que molts dels seus companys de partit, justifiquen.
No obstant, entre els detractors, també hi ha gent del seu partit, molt possiblement propers al seu líder nacional Mariano Rajoy, com per exemple Jesús Posada, el president del Congrés.
També va haver qui va parlar de “separatistes” i “separadors”  i que “tan dolents són els uns com els altres”. Per a entrar en profunditat en aquest debat serien necessaris molts arguments, la majoria històrics i depenent dels “contrincants”, segur que no arribaríem a un final clar.

Per cert, què va dir “Dña Espe” per a causar tant enrenou? Va dir que “si les aficions catalana i basca xiulen l’himne d’Espanya i al Príncep”, s’hauria de suspendre el partit i jugar-lo un altre dia a porta tancada”. Només és una opinió o, com a molt, un desig. Encara que sigui la presidenta de la Comunitat de Madrid no té cap autoritat per a poder prendre aquesta decisió. I, si com diu ella, xiular l’himne i el Princep, és delicte, la llibertat d’expressió està reconeguda a la Constitució.

Tornant al principi, sobre el piròman de Rasquera, per a la vostra informació, diuen les males llengües que “la Espe” solia freqüentar un hotel de la nostra terra (el que surt a la imatge –algú sap de quin hotel es tracta?) 
Per tant, d’allí a Rasquera no hi massa distància...      

UNA ACTITUD MOLT POC CRISTIANA

Les manifestacions que va fer el cardenal primat Rouco Varela em van sonar més a xantatge que a una altra cosa.
Davant l’hipotètic cobrament de l’IBI (impost sobre els bens immobles) als immobles propietat de l’Església Catòlica, Rouco va manifestar que “si s’havia de pagar, es pagaria, però que l’Església hauria d’aconseguir els diners d’una altre costat, com per exemple de l’assignació que dóna a Càritas)
Càritas és una oenegé catòlica vinculada a l’Església que du a terme una gran tasca d’ajuda a les persones més necessitades. Sense anar més lluny, a Amposta, per posar un exemple, entre Càritas, Siloè (vinculada a l’Església Evangelista i la Creu Roja, reparteixen aliments entre els més necessitats prèvia supervisió de la regidoria de Sanitat, Serveis Socials i Participació Ciutadana.
Però l’Església Catòlica ha gaudit sempre de privilegis estatals. El possible pagament de l’IBI és el tema d’actualitat, però fins fa uns anys cal recordar que tampoc pagava l’IVA, fins que des de la Unió Europea sé li va ordenar a l’estat espanyol que calia corregir aquesta anomalia. El govern del nostre país (en aquells moments hi havia un govern socialista presidit per Zapatero), va anunciar que sé la compensaria d’alguna forma.
L’exempció de l’IVA de l’Església és fruit dels acords signats entre el primer govern de la UCE de Suárez i la Santa Seu, anys abans de que Espanya entrés formalment a la CCE i adoptés l’IVA com a impost. La qual cosa demostra l’enorme visió de futur que té el clero.
Un altre privilegi del que gaudeix l’Església és l’assignació directa que li fa l’estat via declaració de la renda. Com sabeu, a l’hora de fer la renda, el contribuent, pot decidir assignar un 0,7 % de la “quota íntegra” de la declaració. Perquè les altres confessions, cristianes o no, no poden gaudir del mateix privilegi?
Això sí, el contribuent pot triar entre assignar-ho a l’Església o a “interès social” o no marcar res. En aquest darrer cas, serà l’estat qui assignarà els diners a qui ho cregui convenient.
Què vol dir “interès social”? Per a que ens entenguem, va destinat ales oenegés i fundacions, associacions, etc. que realitzen tasques humanitàries, socials, de conservació del medi ambient, etc. Entre aquestes oenegés també deu d’estar Càritas...
Quan es parla de l’Església, caldria fer la distinció entre el concepte i la realitat quotidiana. El concepte és opulència: Vaticà, catedrals, palaus episcopals, etc. I la realitat quotidiana són els capellans de poble o de barri que cada dia ajuden a persones marginades, desafavorides i amb problemes diversos.

Retallar l’assignació a Càritas, és abandonar a la seva sort a molta gent necessitada, un concepte molt poc cristià. Segurament hi haurà que pot usar l’argument de que la culpa seria de l’estat per fer-los pagar per un concepte del qual fins ara n’estaven exempts, però l’Església Catòlica té la capacitat de generar ingressos per altres costat (i ja no parlo de les enormes quantitats que reben en concepte de subvencions) sinó de les empreses de les quals són propietaris o accionistes, com per exemple de la cadena COPE.

“Al pan, pan y al vino, vino”.  

5 recortes que salvarían a España sin tocar a los más débiles

“Querido” Mariano Rajoy: 
 Supongo que no dará abasto con todo este marrón de ser presidente del Gobierno: que si hay que madrugar entre semana, que si Wert vuelve a meter la pata, que si hay que viajar a Bruselas cada dos por tres... ¡con el miedo que le da a usted volar! Vamos, normal que viva "en el lío". Como dentro de unas semanas cumplirá 57 primaveras, me he permitido ofrecerle, como regalo, un quinteto de medidas (recortes de mi tijera experta y precisa) para reducir el déficit que tanto aprieta. Así podrá dedicarse con calma a organizar su fiesta de cumpleaños.
1º Fin del Concordato con el Vaticano. Todo el mundo tiene derecho a creer en zarzas ardiendo, magos con turbante o unicornios rosas invisibles, pero los vicios derivados, que se los paguen de sus bolsillos. El que quiera ir a hospitales religiosos o recibir clase (de Matemáticas o Religión) por parte de monjas tiene que financiárselo él. Y por supuesto, nada de exenciones de impuestos para quienes viven de un cuento milenario. El ahorro final estaría entre los 6.000 y los 10.000 millones de euros. La mayoría de católicos coherentes con sus creencias ya se han manifestado a favor de ésta medida.
2º Erradicar el fraude fiscal. Según el profesor Vicenç Navarro, el fraude fiscal en España ronda los 90.000 millones de euros al año. Eso sí, querido presidente, no caiga en el error fácil de culpar al fontanero que no pasa factura o al paleta que cobra en negro. El 72% de este fraude proviene de las grandes fortunas, de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año, y de la banca. Para perseguir este delito podrían sus señorías amenazar con esa cadena perpetua que han creado a quien defraude más de cierta cantidad. Pero también, gastar un poquito del ahorro previsto en incorporar más inspectores. Así, de paso, reducen el paro. Para no pasarnos de optimistas, imaginemos que al final recupera sólo la mitad. Ahí van otros 45.000 millones de euros.
3º Eliminación de las Diputaciones: Gobierno central, Comunidades Autónomas, Diputaciones, mancomunidades… Señor Rajoy, esto es un descoloque. O más bien, un coloque porque tengo la impresión de que estas arcaicas instituciones sirven en gran medida para repartir dádivas. Que se lo digan si no a la presidenta de la Diputación de León, de la que ya he perdido la cuenta de los cargos que tiene… ¿13? ¿14? ¿20? Muchas de las gestiones de estos entes pueden ser asumidas por las autonomías o mancomunidades de municipios. Teniendo en cuenta que las diputaciones cuestan al año 20.000 millones de euros, y que habrá que destinar algunos fondos a quienes asuman sus principales competencias, podría ahorrarse entre 5.000 y 10.000 millones de euros.
4º Regulación de la prostitución y las drogas blandas: Son muchos los que han calculado cuánto podría sacar el Estado de unas prácticas que, gusten más o menos, existen. Incluso tirando por lo bajo (un IVA del 7% para la prostitución e impuestos para marihuana y hachís similares a los del tabaco) la cifra no bajaría de los 15.000 millones de euros. Y todo esto sin tener  en cuenta cómo se descongestionaría el sistema penitenciario (más de la mitad de reclusos lo son por delitos derivados de las drogas) y el tiempo libre que tendrían policías y jueces para perseguir la corrupción fiscal de la que hablábamos antes.
5º Instauración de la III República: Sí, ya lo sé, presidente, le parecerá un capricho. ¡Pero déjeme soñar! Seamos serios: lo de que la Monarquía cuesta 8 milloncitos y que el Rey cobra sólo el doble que usted es un cuento muy bonito, pero ambos sabemos que no es así. A todo esto hay que sumar el mantenimiento de palacios, coches (¡300!), yates… el coste de los viajes, las galas, las audiencias, las bodas reales, personal de seguridad… Un jaleo, lo sé, presidente, pero tengo una buena noticia: hay gente que se ha tomado la molestia de sumar todas las partidas y aseguran que la cantidad anual que nos cuesta tener Rey asciende a 560 millones de euros.
Resumiendo. Haciendo unas simples medias para limar las horquillas a mí me sale que le acabo de ahorrar más de 76.000 millones de euros sin tocar el Estado del Bienestar. Eso dejaría nuestro déficit por debajo del 1%. No se olvide de que en Bruselas quieren que tengamos un 3% para el año 2013. ¡Imagínese lo que podría presumir (usted o su traductor) en las cumbres europeas!
Pero ahora viene lo mejor, el bonus track. Podría limitar el sueldo de los alcaldes para que no cobren más de 45.000 euros (que es la mitad de lo que cobra usted como presidente del Gobierno); meter la tijera a los coches oficiales (que en mantenimiento diario sólo en las autonomías se nos van más de 56 millones de euros al año); meter en cintura a los militares (que tienen una deuda de 26.000 millones en armamento) y eliminar el Senado (o le damos poderes reales o evitamos que siga costando 50 millones anuales).
Si hace todo esto, para su próximo cumpleaños seguro que hasta tiene superávit. Si es así, no quiero que me dé las gracias ni que me haga presidente de la Agencia EFE. Sólo le pido que no se gaste los beneficios en aeropuertos peatonales, carreras de Fórmula 1 o macrocasinos . . .

Claro que para esto hay que tener . . . las agallas suficientes, la integridad indispensable y la inteligencia necesaria que debe caracterizar a un presidente de gobierno; cualidades que por desgracia, no hemos podido constatar en casi cuarenta años de democracia.

 
Firmado.            “EL SASTRECILLO VALIENTE”