SIURANA V

M’HA PASSAT AQUESTS DARRERS DIES

Els passats divendres i dissabte a mon fill petit li va sortir una feina per la nit al port de Vinaròs. Va anar amb el meu cotxe i el primer dia el va deixar aparcat al passeig. El matí següent se’l va trobar amb un cop a la part davantera dreta. A part de la planxa, tenia el retrovisor i el “tapa-cubs” (no tinc clar que la paraula sigui correcta) trencats. El propietari del vehicle que ens va deixar el “regalet”, no es va molestar en deixar cap nota. Sembla ser que ara ja no es porta.
Un veí em va comentar que una vegada li va passar al pàrquing de DAPSA, on treballava i no va esbrinar qui li havia fet. Ho va anunciar en el moment de l’entrepà i va qualificar amb una paraulota a l’individu que li havia donat el cop al cotxe. Ningú se’n va donar per assabentat.
Dilluns, en arribar de Tortosa, vaig passar per una planxisteria per a que em fessin un pressupost sobre el que podria costar-me la reparació. Em van dir que estaria al cap d’una estona. Vaig deixar passar un temps prudencial i m’hi vaig apropar (cal dir que està a dues travessies de casa)
A la persona que m’ho havia de fer, li va sortir una urgència (sé li va avariar la nevera i va se’n va anar a comprar-ne una de nova) i no estava en aquells moments.

Ahir, en arribar de Tortosa, com si fos “el dia de la marmota” hi vaig tornar a passar (fins i tot vaig aparcar al mateix lloc) Tampoc estava; un treballador em va dir que encara no havia arribat... No passava res. Vaig dinar, vaig fer una mica de migdiada i vaig tornar-hi anar. Aquest cop sí que hi era, però... No se’n havia recordat de fer-m’ho. Finalment, ahir, per tercer dia consecutiu vaig d'haver de tornar a passar i, aquest cop sí. 500 euros és el que pujar el pressupost, poc més o menys. Uf!! 

Sembla mentida la poca professionalitat d’alguns. Jo, que porto 26 anys treballant de cara al públic, per una cosa així, segurament m’haurien fet “sortir els colors”. Però sembla ser que quan es tracta de l’empresa privada, aquesta mena de contratemps, no importen gaire.
Què us fa pensar tot això?
Primer.- Que, per a ser un país competitiu encara haurem de millorar molt.  
Segon.- Que hi ha qui es queixa que no té feina i sembla ser que hi ha gent que no en vol o, al menys, semblen poc interessats.
Tercer.- No us penseu que no me’n recordo de la persona que va causar els desperfectes del meu cotxe. L’opinió que tenia el meu conegut de DAPSA de qui li va causar els danys al cotxe d’ell, el mateix penso jo. Queda dit.


Joan Ferré

OH! EUROPA (O LES CONSEQÜÈNCIES D’UNA VELLA CONSPIRACIÓ)

Res més lluny de dedicar-li una oda al vell continent. Com a molt li dedicaria un blues, ja que l’actual situació no invita, precisament, a l’optimisme.  
Digueu-me mal pensat si voleu, però l’altre dia vaig arribar a la conclusió de que tot pot tractar-se d’una estranya conspiració orquestrada fa moltes dècades.
Primer unes petits apunts històrics. Com es va gestà “això” que avui coneixem per la Unió Europea? Primer que res es va crear la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) de la que formaven part els països més rics d’Europa: Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg... Després, aquests mateixos països van decidir “reconvertir-se” en Comunitat Econòmica Europea (popularment, Mercat Comú Europeu) Tal i com indica el seu nom, la idea inicial va ser poder fer molt més operatiu l’intercanvi comercial entre els països membres.
Però tot canvia a partir de la dècada dels anys 80 amb l’entrada de Grècia (1981) i Espanya i Portugal (1986), països considerats més aviat pobres si els comparem amb la resta. A partir d’aquell moment les portes a la integració de més països estava oberta, sobre tot, després de la caiguda del Teló d’Acer i l’entrada dels que havien estat satèl·lits de l’antiga URSS.

Els països pobres rebien suculentes subvencions, sobre tot al sector primari, es a dir: agricultura, ramaderia i pesca. Potser durant molts i molts d’anys, els nostres governs es pensaven que aquestes aportacions econòmiques que ens feien des de Europa eren desinteressades i perquè els països rics “ens estimaven molt”...

El temps ha demostrat que no. Ara, aquests països pobres que eren receptor de subvencions, són països intervinguts total o parcialment i que per a sortir de la crisi econòmica creada fictíciament pels sectors financers dels països més rics, hauran de pagar elevats interessos pels astronòmics préstecs que els hi fan aquests, sobre tot, Alemanya. Serà la manera de recuperar les subvencions concedides durant tants i tants d’anys. I ens podríem conformar si tot quedés aquí, però em temo que, a partir d’ara, el domini (primer econòmic i després qui sap si polític) que exercirà Alemanya sobre els països pobres, serà extraordinàriament gran.    

Ningú fa res perquè sí; darrere sempre hi ha un motiu.    

Per si voleu ampliar (o contrastar) la informació.  

DES DE SIURANA IV