dilluns, 13 d’agost del 2012
DIARI DE L'AGOST. DIA 13 (dilluns)
Xavi Queral alçant els braços com a guanaydor de la cursa popular d'Amposta. |
DE TOT UNA MICA
Ja s’han clausurat les Olimpíades de Londres
amb sabor agredolç per a la selecció espanyola. Hi ha hagut de tot, com a casa Xispes: alegries, llàgrimes, ràbia,
decepcions, etc.
Potser la decepció més gran va ser la de la
selecció de futbol. Abans de començar s’ho havien de menjar tot. Els precedents
eren òptims. La selecció absoluta han estat campions d’Europa dues vegades
consecutives i campions del món. A la selecció olímpica hi van anar jugadors
joves però de qualitat contrastada i reforços de luxe com Jordi Alba, una de
les estrelles del passat europeu. Però
va quedar l’última del seu grup amb 1 punt i sense poder marcar un sol gol en
tres partits. Les seleccions masculines de handbol i waterpolo tampoc van fer
el paper que calia esperar, ja que el seu potencial és molt més gran que el que
van demostrat. La de hoquei herba, senzillament van tenir mala sort, les
lesions dels dos dels seus puntals van acabar en totes les esperances d’una
medalla.
I les dones al poder! Gràcies a elles Espanya
ha aconseguit salvar una mica l’honor. Cal destacat a Mireia Belmonte, a Ona
Carbonell i Andrea Fuentes, a les de vela , que van aconseguir l’or, etc.
Felicitacions a la federació de Taekwondo que
va aconseguir 3 medalles, una d’elles d’or i als equips femenins de handbol i
waterpolo i al masculí del bàsquet, encara que el vaig criticar en certs
moments del campionat...
LA SALA METRO NO FARÀ PUBLICITAT AL CAMP DE L’AMPOSTA
Aquest matí abans de començar la tradicional
cursa popular d’Amposta he tingut l’ocasió de assistir a una conversa futbolera. L’amic Víctor Conesa,
exregidor com jo i un dels socis més antics del CF Amposta estava parlant amb l’expresident
Josep Lluís Tarazona sobre els resultats de l’Amposta d’aquesta pretemporada i
per la dificultat que estan passant els equips no professionals del futbol. Parlaven
de les tanques publicitàries que hi ha al camp de futbol de l’Amposta i que
moltes empreses ja s’han dotat de baixa i d’altres ho faran així que els arribi
el cobrament del rebut. Com una bona majoria sabeu, Tarazona és un dels
propietaris de la sala Metro, la coneguda discoteca que, per decisió dels
socis, és una de les empreses que deixarà de posar publicitat al camp de
futbol.
EL PSOE DARRERA DE LA VAGA DE FAM DE L’ETA?
Aquets darrers dies alguns presos de la banda
criminal ETA s’han posat en vaga de fam. Cada dia s’hi estan sumant més i aquest
migdia han dit que ja en són 108. Arnaldo (Arnau) Otegui també s’hi a sumat i segur
que el seu nom hi donarà més ressò. Les crítiques del PP a la mesura no s’han fet
esperar, malgrat tot, encara no han dit que darrera hi ha el PSOE. Recordareu que
quan els socialistes eren al govern, els populars sempre havien defensat la idea
que la banda terrorista basca estava al darrere dels atemptats de Madrid de l’11-M
amb connivència amb el PSOE que, així, s’haurien aliat per fer fora el PP del
poder. Quan trigaran ara en veure un altra conspiració?
XAVI QUERAL GUANYA LA CURSA POPULAR D’AMPOSTA
Aquest any la tradicional cursa de la Festa
major d’Amposta ha retornat al traçat de tota
la vida una vegada acabades les obres de la plaça del mercat. El guanyador
absolut ha estat Xavi Queral seguit de Josep Maria Lluís.
Quan ha arribat l’hora de lliurament de
trofeus només hi havia tres regidors de l’Ajuntament (lo sinyó ancalde, el Regidor d’Esports i Antoni Espanya) i la
diputada al parlament Anabel Marco. M’ha sobtat la no presència de cap regidor
d’ERC.
LES FESTES ALTERNATIVES D’AMPOSTA
Aquesta nit comencen les festes alternatives
al recinte del castell d’Amposta. La programació és força interessant, però el
ressò mediàtic més aviat nul, tret d’alguns cartells que han posat als
establiments de la nostra localitat. És cert que han obert una pàgina a
Facebook, però a Internet hi ha informació errònia ja que en alguna pàgina es
parla d’aquestes festes alternatives 2012, però la programació que s’hi dóna és
de l’any passat 2011. Cuita!!
Aquí teniu l’enllaç al seu Face: https://www.facebook.com/events/455965057758540/
AMOS I CRIATS
Una amiga m’explicava una anècdota que li va
passar no fa gaires dies. Preservaré l’anonimat de totes dues persones que
intervenen en el fet i, per tant, no donaré noms.
Un senyor major que es va definir a si mateix
com “apolític” (*), li va dir que “després de 35
anys de democràcia no havíem anat en lloc i que ara, el país, no estava millor
que abans”.
“A casa meva sí”, li va respondre la meva
amiga i li va puntualitzar: “El meu pare
tenia un amo i jo no”. Però aquell senyo semblava que no en tenia prou i li
va replicar: “Jo no en vaig conèixer cap
d’amo”, a la qual cosa, la meva amiga li contestar: “És que vostè, segurament, estava a l’altre
costat” La resposta em sembla
brillant i contundent a l’hora de comparar com es vivia, sobre tot durant la
postguerra i a l’status que hem
arribat a tenir abans de que el govern de PP acabi amb la classe mitjana
d’aquest país.
No fa faire, li explicava a un amic que abans
de la guerra hi havia un sindicat denominat Unió de Rabassaires. Els rabassaires
eren jornalers agraris sense terra o molt poca i que es guanyaven la vida
treballant per a tercers (per altri
com diem aquí)
La paraula arrabassar
vol dir desermar els camps.
Imaginar-se els camps de conreu tal i com ara els coneixem és una fal·làcia.
Abans de convertir-se en productius, han hagut de passar per tot un procés de
transformació, del qual, la primera fase era, precisament, arrabassar-los.
En aquell temps hi havia amos o senyors que a
canvi de desermar les seves propietats, permetien als jornalers conrear els
seus camps durant 7 anys (7 anys francs,
es deia) I què feia el pobre jornaler? L’única cosa que sabia fer; el que li
havia ensenyat el seu pare que, a la vegada, havia aprés del seu: plantar
oliveres.
Però tots sabem que aquest tipus de cultiu
triga molts d’anys en donar una producció òptima. Amb 7 anys l’olivera encara
és un empelt que, tot just, comença a
donar les primeres olives. Mentrestant, l’arrabassaire,
hi plantava cigrons, lentilles, guixes, etc. L’any que hi havia una climatologia
favorable, amb pluges abundants, hi havia bona collita i feia el menjar
suficient per alimentar la seva família; però l’any amb poques pluges la
collita minvava considerablement i la gana estava assegurada.
Acabats els 7 anys francs, quan les olivers començaven a produir, l’amo
recuperava el control total de l’explotació i la passava a conrear directament
o l’arrendava a qui podia pagar el preu que demanava.
Les famílies benestants, el terratinents, no
tenien esclaus, però si criats i treballadors. Alguns d’aquells treballadors
s’arribaven a tenir forts vincles amb els seus amos, la qual cosa els hi creava
certa dependència.
Mon revés iaio va ser un d’aquests arrabassaires. Va treballar a la serra
de Godall, a l’altre costat del barranc de la Galera. Quan mon pare m’ho
explicava, m’indicava exactament la parcel·la de terreny que mon revés iaio
havia desermat. També em va explicar el meu pare que quan arribaven les
eleccions i per a que mon revés iaio no pogués votar per les esquerres, el seu
amo el tancava uns dies en una habitació de casa seva on li donaven menjar i
veure. Evidentment es podria de parlar perfectament de segrest.
En aquells temps, amb el que valia un càntir
d’oli (16 litres,
aproximadament 15 quilos)es podia pagar el jornal de diversos treballadors.
Era quan Espanya anava bé (i això que encara
no governava Aznar!) i els amos, millor encara.
(*) Apolític:
persona amb ideologia de dretes propera al franquisme . El propi Franco li
agradava dir: “Faci com jo i no faci
política”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)