 |
| Boisviel. El primer pis d'aquesta casa era la nostra residència. |
El cert és que tinc molt pocs records de quan
mon pare havia de marxar a França per a poder guanyar uns diners que aquí li
era impossible fer-ho. I no és perquè no hi hagués feina, que la havia, sinó
perquè a França es guanyava molt més que aquí.
De fet mon pare va començar a immigrar abans
de casar-se. Crec recordar que un parell d’anys abans (per sentir-ho dir, es
clar) Si mons pares van casar-se l’any 1955, devia de ser l’any 1953, amb 25
anys (potser encara no els havia fet), quan va agafar per primera vegada la
maleta de fusta i una mica de roba i potser alguna cosa de menjar i va immigrar
cap a la zona de la Camarga a la campanya de la plantada de l’arròs. Res de nou
per a ell, ja que ja havia plantat arròs més vegades a la Ribera (llavors no es
deia delta de l’Ebre, sinó Ribera –encara hi ha qui ho diu-)
Les poques imatges que tinc de mon pare d’aquella
època, el recordo amb la pesada maleta de fusta i la boina al cap. Quan
arribava a casa després de la dura campanya jo el rebia amb molta alegria perquè
a part del cafè (llavors aquí el cafè era de molt baixa qualitat) sempre em
portava alguna petita joguina. Poca cosa, però suficient per a una criatura poc
acostumada a tenir regals. Els temps no estaven per a tot això.
Més tard, amb ma mare, marxàvem els tres a fer
la campanya de la verema: Lespignan (el poble on vivien mons oncles), Rognes i
els masos de Boisviel, le Petit Manusclat, la Prégentière, etc. Quan vaig anar
la primera vegada encara no havia fet els 5 anys. No estava sol; normalment
sempre et trobaves amb més xiquets que, com jo, havien d’acompanyar els pares
per no separar la família. La finca de Boisviel era molt gran i estava partida
entre el Nord i el Sud. Cada part era d’un germà. Mons pares anàvem amb la
colla de Juanito de l’Estamero, de Santa Bàrbara i a la del Sud hi treballava
una colla de la Galera. En aquella colla anàvem els pares de Jaume que, com jo,
era de la Galera, però tenia 3 anys més. De tant en tant també trobava a Josep
Roig, el director de la Plana Ràdio.
La primera vegada que vaig veremar (llavors no
es parlava de l’explotació infantil ni res que s’hi assemblés), tenia 10 anys. Van
ser dues tardes mentre esperàvem que madurés la verema del patró del poble de
Rognes. Mai més he vist uns ceps tan carregats...
Als 11 anys (el darrer any que vaig anar a
França), el patró em va oferir treballar. Vaig acceptar i vaig fer-ho durant
uns 10 dies. Era l’any 1968 i res havíem sentir dir del maig francès. Em van pagar a raó de 20 francs al dia, es a dir,
unes 280 pessetes quan aquí, els homes, difícilment arribaven a les dues-centes...
Poc a poc, i degut a la mecanització, la
immigració de treballadors espanyols cal a França, però també cap a Alemanya o Suïssa,
va anar minvant. I només al cap d’unes dècades, Espanya passaria a ser un país
que exportava ma d’obra (la majoria barata i no qualificada) a ser-ne
importador, sobre tot els anys de la bombolla immobiliària.
La ma d’obra que va arribar, sovint, també
tenia les mateixes condicions: barata i sense qualificar. I que estava
qualificada, en una bona part dels casos, havia de conformar-se en fer feines d’inferior
categoria.
Amb la crisi, Espanya ha retornat al passat i
una vegada més, mira com els seus joves tornen a agafar la maleta (les d’ara ja
no són tan pesades i solen portar rodes) i agafen el camí de la immigració
buscant un futur que aquí, difícilment trobaran. Les seves destinacions, però,
són molt més variades. A les típiques d’Alemanya, França i Suïssa sé li han de
sumar les del Regne Unit, Brasil, Holanda, Estats Units, Argentina, etc.
I encara hi ha una diferència més 8i la més
important) Ja no es tracta de ma d’obra barata i sense qualificar, sinó de joves
amb molta preparació, sovint amb carreres universitàries. A part de que molts dels
països citats i d’altres demanden professionals qualificats, el preu sol ser
superior al que guanyarien aquí.
Ja veieu, algunes coses s’hi assemblen, d’altres
no tant. Però això ha estat un constant de l’evolució humana. L’home sempre ha
marxat cap allà on podia sobreviure: des de la recerca de l’aigua i les terres
fèrtils per a poder sembrar i criar tot allò que necessitaven per a menjar,
fins els campus universitaris i els laboratoris que els hi puguin permetre
investigar per a millorar el futur.
