Jo reformo (un article de Jordi Evole)

Quan Franco va morir, jo tenia 1 any. I no parava de plorar. Potser perquè havia vist Sergio y Estíbaliz a Eurovisió, cantant Tú volverás. Els meus pares van insistir que el Generalísimo no tornaria, i potser per això em vaig tranquil·litzar. Llavors ningú no sabia res d'un tal Wert.
Tres anys més tard, el 1978, es va aprovar la Constitució. Com que tenia 4 anys, ni me'n vaig adonar. I tampoc vaig saber que aquell any, uns mesos abans d'aprovar-se la Carta Magna, van retenir la filla de Franco a Barajas per contraban. Portava rellotges, brillants i monedes d'or no declarats amb destí a Suïssa. Anava sense Artur Mas i, encara que portava or, no era Gerardo Díaz Ferrán disfressat.
De ben segur que a Díaz Ferrán, expresident de la CEOE, mai se li deu haver acudit portar fora d'Espanya aquell lingot d'or que tenia a casa seva. Perquè aquest home confia en la Constitució. Al seu preàmbul s'hi defensa «l'imperi de la llei». I, no cal dir-ho, l'or de llei val un imperi. A més a més, si té una mica de sort, i enganxa un defecte de forma (a l'estil Gao Ping, el de l'operació Emperador), suposo que denunciarà l'Estat per danys i perjudicis. I tot gràcies a la llei.
Corrupció legal
Però tota llei és millorable, incloent-hi la Constitució. Sense anar més lluny, ja que els polítics aproven les lleis, ¿per què no legalitzen la corrupció política? Així, s'evitarien casos Gürtel, Mercuri, etcètera. Tenint en compte que l'assumpte és delicat, jo encarregaria a algun expert un informe sobre com incorporar aquesta novetat a la Carta Magna. Que l'escrigui Urdangarín.
I també incorporaria el dret dels partits a incomplir les seves promeses electorals. D'aquesta manera, el ciutadà no es faria il·lusions, i podria dedicar més temps a il·lusionar-se per altres coses que tinguin més sentit i sensibilitat, com ara llegir el llibre de memòries d'Aznar. Per cert, que estrany que la presentació d'aquest llibre no s'hagi fet a la sala Bagdad...
Per un altre costat, en alguns casos aplicaria retallades a la Constitució. Per exemple, en l'article 40 s'hi indica que «els poders públics realitzaran una política orientada a la plena ocupació». Doncs jo eliminaria aquest fragment perquè ningú pugui confondre la Carta Magna amb una obra de ficció.
En altres casos, en canvi, ampliaria articles, com el 47, en què es diu que «els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada». Posats a tenir dret a alguna cosa que ningú està obligat a garantir, m'inclino per aquesta redacció: «Els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada, amb cuina equipada, armaris encastats, molt assolellada i a prop del Mercadona». Total, queda més precís i és igual d'inútil.
Tot i això, no tocaria ni una paraula de l'article 128 quan s'afirma que «tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat estarà subordinada a l'interès general». Per això, estic segur que si un dia els espanyols patim una crisi econòmica, els bancs ens ajudaran.

2 + 2 = 6

Cartell oficial de la 52 edició de Fira Amposta.

Quan no existeix un mètode fiable de recomptar, pot passar el que ha fet l’Ajuntament d’Amposta: que infli les dades de visitant a la 52èna Fira Amposta.

Sembla ser que el departament de premsa es va afanyar a l’hora de passar les dades oficials ja que avui mateix el Diari Ebre (Diari de Tarragona) ja portava la notícia de que s’havien rebut 45.000 visitants. Una xifra força elevada per a 4 dies i escaig de fires.

De totes formes, és del tot impossible poder discutir-la ja que, ningú, es va posar a la porta per a recomptar la gent que hi entrava.

Però alguns dels qui s’hi van estar pràcticament sempre (parlo evidentment d’expositors), posen en dubte que hi passés tanta gent. Ah! I la xifra de negoci, baixa. Baixíssima...

Però hi ha coses que criden l’atenció i que, de ben segur, els responsables de la fira no ho reconeixeran o, si ho fan, amb matisos.

-Sembla ser que per poder-la acabar d’omplir (això és sempre molt discutible) van haver de rebaixar a la meitat les pretensions inicials. No obstant, la propietària d’una parada de dolços em va explicar que per 3 m2 li volien fer pagar 600 euros. Al final va parar fora del recinte, juntament amb els altres estands de xurros, roba i objectes diversos.

-Sobre les 8 del vespre de diumenge (només una hora abans de clausurar l’edició d’aquest anys), encara pretenien cobrar entrada. De fet, els guardes jurats que custodiaven les entrades del recinte s’hi van estar fins al final. Quan faltava menys, jo mateix acompanyat d’uns amics varem entrar per l’accés del canalet de la Ràpita i un dels guàrdies jurats va fer un intent d’apropar-se (imagino que per a demanar-nos les entrades), però finalment va desistir.

-El 6 es va celebrar e,l dia de la comarca. Segons m’han dit als integrants d’una de les bandes joves de la ciutat (no m’han sabut concretar si era la Lira o la Fhila), que anaven a tocar (on sinó?) se’ls pretenia fer pagar la entrada. Després d’un estira i arronsa i d’alguna trucada, finalment se’ls hi va permetre l’entrada al recinte.

-Segons una jubilada que va pagar 1 € per entrar, aquest cop ha estat l’última vegada que pagarà: Total, pel que s’hi podia veure.... –va dir-.

-Vaig poder observar que els cotxes estaven més separats que mai. Es una bona fórmula d’ocupar l’espai exterior. Sembla ser que hi van haver absències notables entre els concessionaris.

-Hi ha força opinions coincidents que la fira de mostres està totalment desfasada i avui en dia no té raó de ser. Caldria anar cap a una fira monogràfica o sectorial molt més especialitzada.

-Evidentment el moment econòmic que estem vivint, no ajuda en res a l’èxit de Fira Amposta.  

-Diguin el que diguin els organitzadors, la novetat de fer un apartat sobre l'emancipació juvenil als temps que corren, és un fiasco, ja que si el jove no troba feina, difícilment es podrà emancipar, tot al contrari, moltes parelles joves amb fills tornen a casa el pares perquè han perdut la feina.

-Per cert, felicitats a l'autor o autors del cartell.       

UN CONSELLER VA PASSAR PER L'ADMINISTRACIÓ DE TORTOSA

El recent nomenat Conseller d'Hisenda de la Generalitat Valenciana va treballar durant un curt període a l'Administració de Tortosa de l'AEAT.
És un detall que m'havia passat desapercebut, però un company de treballar i que va col·laborar amb ell d'una forma molt més estreta que jo (tots dos van coincidir a la mateixa secció), m'ho va explicar ahir pel matí.
Potser algú se'n recordarà que l'any passat vaig enumerar els diversos polítics que havien sortit de l'Administració de Tortosa. No ho tornaré a repetir, però qui ho vulgui llegir, pot fer-ho des d'AQUÍ.
No obstant faltava la cirereta. Difícilment un company o excompany arribarà a un càrrec tan alt com el que ha arribat Carlos Moragues Ferrer (Gandia 1969)
Abans de ser nomenat conseller per Alberto Fabra, ocupava la plaça de Delegat de l'AEAT de Castelló.

Detall de l'orla de l'Administració de l'AEAT de Tortosa. 

Su modelo de sociedad (un article d'Alberto Garzón)

En el último año hemos visto todo tipo de mareas y otras protestas sociales alzar su voz en nuestras calles, llenando éstas de gritos contra los recortes y contra el desmantelamiento progresivo de los servicios públicos. Abogados, médicos, profesores, bomberos, estudiantes, funcionarios… prácticamente todos los sectores de la población están en pie de guerra. ¿No es todo esto acaso el mejor símbolo de la ruptura social que estamos presenciando?
El desempleo asuela nuestra economía hasta el punto de que ya hemos superado las estimaciones más dramáticas que se hacían al respecto hace apenas unos años. Más del 25% de la población que quiere trabajar no puede hacerlo en el marco del sistema económico actual. El motivo es fácil de dilucidar: nuestra economía no encuentra espacios de rentabilidad que incentiven la inversión de capital, lo que lleva a que nuestra precaria situación se estanque en el tiempo. Sin inversión no hay creación de empleo, y sin creación de empleo se suceden de forma natural los estallidos sociales.
Hasta ahora el capitalismo español había vivido de un modelo de crecimiento muy frágil basado en la burbuja inmobiliaria y en el endeudamiento, todo lo cual había permitido el llamado milagro español que tanta rentabilidad electoral dio a los dos grandes partidos que se alternaron en el poder político. Pero ya desaparecido este modelo no nos queda hoy sino una estructura productiva desindustrializada y la herencia de un reguero de deudas privadas que los gobiernos tratan de socializar, injustamente, como pueden.
Así las cosas, y dado que el capitalismo necesita encontrar espacios de rentabilidad para sobrevivir, las instituciones supranacionales nos invitan a empobrecernos para poder ser competitivos por la vía de los bajos salarios. Nos exigen deshacernos progresivamente de la sanidad, de la educación y de tantos otros servicios públicos. Pero sobre todo nos imponen reformas del mercado de trabajo que atacan al corazón de la negociación salarial, buscando de esa forma deprimir los salarios. Es la estrategia de la devaluación interna, que pretende corregir los desequilibrios comerciales del interior de la Unión Europa por la vía del empobrecimiento de los países del Sur. Es decir, lo que se pretende es hacer suficientemente baratas las exportaciones de países como Portugal, Grecia y España. El economista Stockhammer ha estimado que ese objetivo requiere una devaluación de hasta el 45% del PIB para esos países, lo que sería un retroceso económico superior al de la Gran Depresión de los años treinta del siglo XX.
Claro que esa estrategia de reformulación del modelo de crecimiento requiere la reformulación misma del modelo de sociedad. Requiere, en última instancia, cambiar la naturaleza de la economía misma tal y como se ha entendido en las últimas décadas. Al fin y al cabo hablamos de arrasar las conquistas sociales alcanzadas tras décadas de lucha social en todas partes de Europa. Y dado que no es un propósito fácil de alcanzar en términos sociales, pues la ciudadanía responde a través de cada vez mayor acción política, los gobiernos blindan el cambio social a través de dos tácticas específicas.
La primera, la represión policial que acompaña a cualquier proceso de cambio autoritario. La violencia policial vista en las manifestaciones más recientes no es sino el reflejo de la impotencia del Gobierno para convencer, pero a la vez su represión administrativa también trata de funcionar como desincentivo de la protesta social. Buscan convertir la frustración en resignación, esperando de esa forma que los ciudadanos se adapten a su nuevo rol en la economía.
En segundo lugar, están adaptando las instituciones al nuevo orden social que se está construyendo. Para ese nuevo modelo de sociedad ya no es suficiente una Constitución, que por otra parte ya se ignoraba ampliamente, sino que se hace necesario subordinarla a otras instituciones que no están al alcance de la ciudadanía. Así, la Unión Europea, y particularmente la Troika, se ha convertido en un marco institucional perfectamente adecuado para imponer y enmarcar los cambios radicales en el modelo de sociedad.
En definitiva, no nos engañemos, están cambiando el modelo de sociedad para poder instaurar un nuevo modelo de crecimiento que permita al capitalismo sobrevivir. De hecho nos dicen que toda esta transformación social es inevitable. Y en realidad no les falta razón, siempre y cuando hayamos aceptado que el objetivo no sea otro que mantener con vida este sistema criminal e irracional. La cuestión clave es si de verdad nos interesa convertirnos en esclavos de ese capitalismo en coma o si ya es hora de romper la baraja y reformular la economía a partir de otros principios y objetivos bien diferentes.