LA QUINTA DEL BUITRE

Vull sortir al pas de les declaracions que va fer Iker Casillas, capità del Real Madrid ara fa uns dies. Casillas menyspreava el Barça amb l’argument que no han de presumir de jugar amb 11 jugadors de la pedrera quan només fa uns anys jugava amb 11 estrangers.

Vull recordar que a Casillas, juntament amb Xavi, el van concedir el premi Príncep d’Astúries de l’esport pels valors que representen tots dos jugadors. Per tant, a una persona que ha estat tradicionalment prudent, sembla mentida que hagi pogut pixar fora del test com ha fet ara.

En el cas del Real Madrid podria aplicar-se aquella dita de qualsevol temps passat va ser millor.

Potser Iker Casillas sigui relativament jove, però se’n hauria de recordar de l’anomenada Quinta del Buitre, que va donar nom a una sèrie de bons jugadors que, allà pels anys 80 van guanyar 5 lligues seguides (si la memòria no em falla) Imagino que noms com el de Buitragueño (de qui es va agafar el nom), Chendo, Sanchís, Michel, Martín Vázquez, etc. us sonaran a quasi tots.

Aquesta quinta va agafar el relleu del Barça després de 3 anys d’èxits amb Terry Benables com entrenador. Va ser una època on el Barça mirava amb enveja la pedrera del Madrid. I als qui no pensen així, els recordaré que per aquella època, de la Masia va sortir un jove jugador d’origen magrebí que responia al nom de Nayim. Va ser la gran promesa blaugrana de principis dels anys 90 i a la seva generació sé la va batejar com la Quinta del Moro. Nayim no va arribar a triomfar mai al Barça i se’l recorda, sobre tot, pel gol que li va donar al Saragossa una Recopa d’Europa.

Anys després va arribar una altra quinta, la del Pelat. De la pedrera del Barça va sortir un hàbil migcampista d’origen càntabre: Ivan de la Peña. Un altre cop el barcelonisme va dipositar en ell les esperances de trencar els anys victoriosos del Madrid. El seu joc tampoc va collar al Barça i Cruyff el va acabar enviant al ostracisme.

El Barça va haver d’esperar l’arribada de Xavi primer, de Puyol més tard i després tota la resta de grans futbolistes que ha donat la Masia, per a poder tenir l’hegemonia del futbol espanyol i europeu. No obstant, el fruits en forma de resultats no van ser immediats i encara vàrem tenir que esperar uns anys abans d’aconseguir-los. Primer amb Van Gaal i més tard amb Rijkaard (tots dos holandesos) van començar una sèrie d’etapes d’èxit guanyant diverses lligues espanyoles i la segona Copa d’Europa. Posteriorment arribaria el súmmum amb l’arribada de Guardiola i l’esclat definitiu de la pedrera.

Mentre el Barça camina per bon pas pel camí de la sostenibilitat, el Madrid ha fet com els cranc: recula i segueix el camí de la malversació i és mou seguint els capritxos dels seu president... I aquest sistema no sempre els hi ha sortit bé. Només cal recordar els casos de Kaka, Benzema, di Maria, etc. que van arribar precedits per la seva fama, però que no han acabat rendint els que d’ells s’esperava i si no el venen és degut a les altes fitxes que cobren i que cap altre club estaria disposat a pagar. 

Per cert, em deixeu que li tiri una floreta a Casillas? BOCAMOLL!! 

Si no heu vist mai el gol de Nayim que va donar la Recopa al R. Zaragoza l'any 95, mireu l'enllaç, val la pena:    http://www.youtube.com/watch?v=Tp8SjQjqEEA

L'estafa de l'IPC (Juancho Dumall Director Adjunt del Periódico)

Dijous, 13 de desembre del 2012
 
Els últims estudis sobre l'evolució dels preus de les gasolines confirmen la sospita que existeix a Espanya una taula camilla en la qual les tres grans petroleres es posen d'acord per fixar quant ha de pagar cada dia el consumidor quan omple el dipòsit del seu vehicle. Davant d'aquesta flagrant violació del lliure mercat, resulta patètic el paperot del Govern. No només és incapaç de regular una competència raonable en un mercat molt important, sinó que, a més a més, entra en el joc de les grans corporacions al pressionar-les perquè maquillin els preus a finals del mes de novembre i continuar fent els ulls grossos després. Només li falta donar-los les gràcies.

¿I per què al novembre? Senzillament perquè l'índex de preus al consum (IPC) d'aquest mes és el que es pren com a referència per revaloritzar les pensions. Cepsa, Repsol i British Petroleum fan un favor al Govern amb la baixada de preus uns dies, de manera que la dada d'inflació quedi convenientment reduïda en unes dècimes precioses. No cal dir que els grans pagans d'aquest sistema pervers són els consumidors i els pensionistes.
Lleis de competència
Una pràctica com aquesta, que viola les més elementals lleis de la competència, serien motiu d'escàndol en una democràcia avançada. Però aquí es para el cop amb una declaració del ministre d'Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, en la qual llança una inconcreta advertència al sector i insinua un canvi en la llei d'hidrocarburs. Es tracta d'una resposta insuficient i, el que és pitjor, d'un capítol més d'aquesta farsa.
A un Govern que s'omple la boca parlant de la unitat de mercat, que defensa les polítiques liberals davant la perillosa socialdemocràcia, tan defensor fa només uns quants mesos de mantenir el poder adquisitiu de les pensions, a aquell Govern cal exigir-li que arregli d'una vegada una anomalia impròpia d'una economia moderna com és la manipulació els preus amb els quals es mesura la inflació. Manipular dades oficials errònies sabent-ho no és només fer-se trampes al solitari. És perjudicar milions de persones.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE V

Hacia el gobierno soberanista

El resultado de las elecciones del pasado 25-N ha dejado, sin duda, un panorama mucho más complejo y difícil para la gobernación estable de Cataluña. Aquella “mayoría excepcional” reiteradamente reclamada por Artur Mas durante toda la campaña electoral para CiU se ha convertido en algo así como una minoría excepcional, en la que la federación nacionalista cuenta, sobre un total de 135 escaños, tan solo con 50, 12 menos de los que contaba durante la legislatura pasada. De ahí que en la cúpula directiva de CiU se haya abierto un debate interno, por ahora mantenido todavía en secreto, sobre las responsabilidades de quien o quienes acortaron tan precipitadamente una legislatura para encontrarse a la postre con un resultado tan poco favorable para sus intereses políticos. También en política la avaricia rompe el saco.
Está claro que CiU fue la formación vencedora el pasado 25-N y que lo hizo, además, con una mayoría amplia. Por consiguiente, ahora le corresponde la responsabilidad de encabezar una vez más el Gobierno de la Generalitat. Pero debe hacerlo desde una posición mucho más débil. Descartada por completo la posibilidad de rehacer su entendimiento con el PP, al menos a corto e incluso a medio plazo, la federación nacionalista ha optado por apostar por ERC, un partido de nítido perfil independentista y de posiciones muy distantes con los postulados de centro-derecha que caracterizan a CiU. El PSC no se ha prestado a apostar por un Gobierno de este tipo y ha propuesto, por el contrario, un Gobierno de unidad o de concentración nacional, cuyo objetivo principal fuese la superación de la grave crisis económica, social y política que Cataluña padece.
Pero CiU sigue con su opción preferente, que es la del acuerdo con ERC, aunque esta formación no parece dispuesta a formar parte del Gobierno resultante de su apoyo, un apoyo que condiciona a una serie de condiciones económicas y sociales, por ahora no del todo precisas, y sobre todo al compromiso de la celebración, en un plazo a determinar pero durante esta nueva legislatura, de la tan traída y llevada consulta sobre el derecho a decidir de Cataluña, esto es una consulta en la que la ciudadanía catalana se pronuncie sobre la independencia.
El nuevo Gobierno de la Generalitat será, pues, el primer Gobierno abiertamente soberanista que habrá habido en la historia de Cataluña. Nada hay que objetar a ello, ya que es una opción legítima, resultante del veredicto surgido de las urnas. Pero parece claro que en una situación como la actual, con un PP que desde el Gobierno de España parece apostar por el choque de trenes, en Cataluña estamos a punto de iniciar una deriva política preocupante. Y no porque ponga en cuestión la unidad de España, sino porque puede provocar la desunión en Cataluña y, por encima de todo, porque todo apunta a que va a poner la apuesta soberanista o independentista por encima de la resolución de los muy graves y urgentes problemas que el conjunto de la sociedad catalana tiene planteados en la actualidad.
Problemas como el paro y la precariedad laboral, los recortes en sanidad, educación y todo tipo de prestaciones sociales, los desahucios y el imparable número de personas y familias que quedan al margen de la sociedad, pueden quedar de nuevo en segundo plano mientras se prolonga el debate soberanista.

Jordi García-Soler es periodista y analista político