LES FOTOS DEL DIA: ELS PRIMERS AMETLLERS FLORITS

El bon temps ha fet florir els ametllers molt aviat. Si venen uns dies de fred (què segur que vindran) gelaran les ametlles i es perdrà la collita.

Aquest ametlles florits es poden veure a tocar de la carretera d'Amposta a Santa Bàrbara, abans d'arribar a la rotonda del "Pont del tren", al costat d'un solar de ferralla.

I de propina dos espàrrec. El primer el vaig veure ahir quan caminava per l'antic traçat de la Via Augusta i el segon avui, al costat dels ametllers. La temporada d'espàrrecs comença cap a la meitat de febrer i acaba a finals d'abril, encara que a principis de maig també se'n poden trobat. El passat novembre, després de les pluges, vaig trobar a una dona que n'havia fet per la Foia de Masdenverge.
Suposo que deuen de ser els efectes del canvi climàtic.

El Cid y la falsa Tizona

En el Museo de Burgos se expone una de las espadas más caras del mundo: la Tizona del Cid. En el 2007, la Junta de Castilla y León pagó por ella un millón y medio de euros en una de las decisiones políticas más vergonzosas de la reciente historia española. No es que el precio sea desmesurado, que lo es. No es solo que el dinero de los contribuyentes no debería gastarse en estas cosas, que también. Es que además la espada es falsa y tiene el mismo valor histórico que el sable láser de Luke Skywalker o que la Excalibur del rey Arturo.
La historia de la falsa Tizona millonaria es un buen ejemplo del tipo de ridículos que puede crear el nacionalismo romántico en su vertiente más casposa. El origen del mito es puramente literario: no hay evidencia alguna de que Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, tuviese una espada llamada Tizona. La primera referencia al arma aparece en el Cantar del Mío Cid, compuesto un siglo después de la muerte del guerrero. Allí la llaman «Tizón», y se supone que el Cid la consigue tras derrotar en Valencia al «Rey Bucar de Marruecos» (del que no hay constancia histórica alguna) para después entregársela a los infantes de Carrión (que tampoco existieron) por su boda con sus hijas, doña Elvira y doña Sol (en realidad las hijas del Cid se llamaban María y Cristina).
El Cantar, según los historiadores, tiene muy poco de verdad. Es una bonita perla inventada alrededor de un gramo de realidad, alrededor de un siglo de tradición oral sobre un brillante militar cuya verdadera historia fue apasionante, aunque muy distinta al mito. Pero incluso aceptando que entre ese gramo de realidad del que bebe el Cantar puede estar la Tizona, ni siquiera así la espada del millón y medio de euros pasa el filtro. Según los peritos, se trata de una falsificación forjada en los años de los Reyes Católicos como una espada ceremonial, no como un arma de combate. Es posible que utilizasen fragmentos de una hoja anterior, del siglo XI, pero casi con total seguridad, dicen los expertos, se trata de una falsificación del siglo XV.
Pese a los informes periciales, José María Aznar -un político tan fan del Cid que llegó a disfrazarse de este caballero para un posado en la prensa- dio por buena la Tizona y la declaró en el 2002 «bien de interés cultural» con un real decreto. Y contra el criterio de los expertos, la Junta pagó a su propietario, el marqués de Falces, un millón y medio de euros. Esta semana, una sentencia ha condenado al marqués a entregar la mitad de ese dinero a los herederos de su tío, el anterior marqués, que entregó todas sus propiedades al morir a un matrimonio asturiano que cuidaba de él. Que la mitad del botín de la Tizona acabe en manos plebeyas tiene, al menos, algo de justicia histórica.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. 2N ASSAIG II

“PERIQUITO QUE VUELA...

... A la cazuela”.

L’Espanyol volia assolir ahir una victòria contundent al Camp del Barça. Tot i estar en zona descens, des de que Aguirre es va fer càrrec de la banqueta, semblava que havia inculcat als jugadors de dosi d’eufòria necessària per a fer-los creure que ahir podien guanyar. Van apel·lar a l’esperit de De la Peña i, sobre tot el bons resultats que havien obtingut en els darrers partits. Suposo que és el que s’havia de dir a Can Pericos; sinó els hi dones la dosi de moral necessària, malament per a remuntar des del lloc on estan.

Però el cert és que per guanyar al camp del Barça hi fa falta alguna cosa més que mora.

Vaig veure el partit a casa mons pares que tenen el Gol TV. Ma mare, tan pessimista com sempre, no el volia veure i, si ho va fer, va ser perquè hi vaig anar jo. Al començar els hi vaig dir: Si l’Espanyol, guanya (al futbol pot passar de tot), no serà només perquè juga bé; ha de tenir molta sort i el Barça ha de jugar molt malament.

Però ni l’Espanyol va jugar bé, ni va tenir sort (de fet tampoc va tenir tantes ocasions per a batre a Valdés) i el Barça el la línia de tota la temporada, fent un excel·lent partit, sobre tot la primera mitja hora.

Però és que el Barça, ahir, no podia perdre. Havia de guanyar i si ho feia amb claredat, millor. Una victòria aclaparadora era el millor regal de Reis que li podien fer els jugadors al encara convalescent Tito Vilanova, el seu entrenador.

Durant el primers minuts l’Espanyol semblava que no havia baixat encara de l’autocar que els havia portat al camp del Barça. I el Barça tocant i tocant fins que una centrada d’Iniesta va ser rematada de forma magistral per un Xavi que sembla que viu una segona joventut (llàstima que avui no hagi estat a la gala del lliurament de la Pilota d’Or juntament amb els seus Companys Messi i Iniesta)

A partir d’aquí, el domini del Barça encara a ser més intents i va sobresortir la figura de Pedro marcant el segon i el tercer (en tot el campionat només n’havia fet un) Mentre, amb el 2-0 al marcador, Sergio García va tenir l’única ocasió de l’Espanyol de la primera part i va arribar, com no, d’una errada de la defensa. En carrera Sergio va tirar per sobre del travesser de la porteria del Barça.

En una caiguda de Cesc (que tornava d’una lesió) dintre de l’àrea quan va recuperar una pilota mal jugada per la defensa perica, l’àrbitre va xiular penal. Potser no ho va ser (hi dic potser, perquè per a mi no està del tot clar si Kiko Casilla va arribar a tocar-lo. Messi va establir el definitiu 4-0.

Aquí ja ens en hauríem pogut anar tots a sopar, ja que el marcador ja no es mouria i el partit, amb menys intensitat potser, va tornar a ser un monòleg.

A la segona part Pedro va perforar dues vegades més la porteria de Casilla, però l’àrbitre va anul·lar-los tot dos. En els dos estava fora de joc? Sí? Ho heu vist bé?

En aquesta part l’Espanyol només va gaudir d’una clara oportunitat en els peus de Forlín, però Valdés, en allò que és la seva especialitat (l’u contra u) li va aturar el llançament.

Bé, vist el partit, em sembla que el resultat és del tot just i dintre del guió que es podia esperar. Però analitzem una cosa. És cert que amb Aguirre a la banqueta l’Espanyol no n’havia perdut cap, però també és cert que només n’havia guanyat un i contra el Deport que ocupa la part més baixa de la classificació. Què van empatar al camp del Madrid? I ahir la Reial Societat també va estar a punt de fer-ho. Tots sabem que el Madrid no passa precisament pel seu millor moment i que les divergències internes entre Mourinho i els jugadors són molt importants. Tant és així que l’entrenador portuguès comença a estar qüestionat per una gran part de la massa social blanca i això no havia passat fins ara. Ahir contra els bascos (4-3) no es va atrevir ni a sortir de la banqueta per a celebrar els gols. Igual que el dia del 5-0 a can Barça, us en recordeu?

Bé, pericos, un altre any serà. Aquesta temporada el Barça ha posat la directa cap al títol i ara per ara només té un rival: el mateix Barça.

Ah! Què no he parlat de Messi? Ahir quasi no se’l va veure, però hi va estar i va fer un gran partit. No un partit extraordinari però molts jugadors voldrien estar a la seva alçada.

Sinó passa res avui serà un altre gran dia per a l’astre argentí.     

Us deixo amb els 4 gooools!!!