Militarment parlant, la guerra de guerrilles
pot resultar efectiva, sobre tot si s’ataca de forma coordinada. Però
laboralment parlant, si cada col·lectiu fa la guerra pel seu compte, el
resultat final serà un estrepitós fracàs.
Porto més de 27 anys treballant
a l’Administració i des de que vaig entrar sempre he escoltat la mateixa
frase ja fos dita en castellà bé en català: divideix i venceràs. I és el
que ha estat fent sempre l’Administració. Primer entre funcionaris i laborals,
després promovent professionalment uns grups més que els altres i, finalment,
promovent sindicats que el primer que fan és desprestigiar els altres,
els de tota la vida i dir que van d’independents, però a la mínima
donen suport a l’Administració. Realment de vegades la situació pot arribar
a ser força desesperant davant la impotència que sens com a treballador
d’uns dels col·lectius més importants del país.
Aquests darrers dies, els companys de Justícia
de Catalunya han convocat una vaga per a mirar de l’import equivalent
a una paga extraordinària i d’altres drets dels que gaudien abans. Vistos
els resultats del primer dia, la mesura, segurament acabarà en fracàs.
Com sempre, la guerra de xifres sobre la participació dóna uns resultats
tan dispars que fa pensar que ningú diu la veritat. Mentre els sindicats
del sector diuen que un 70% dels treballadors van fer vaga, la Generalitat
ho rebaixa al 6%. I escoltat l’opinió que va donar una treballadora, arribes
a la conclusió que possiblement s’ha convocat en un mal moment. Deia la
treballadora que al seu jutjat encara hi havia molta gent de vacances i
que als qui treballaven, se’ls hi van assignar serveis mínims.
La utilització de vacances i dies de
lliure disposició és una mesura força habitual entre els treballadors de
l’administració, ja que així no els hi descompten el dia i, a la vegada,
poden participar dels actes de la jornada reivindicativa. Una mesura legal
però totalment reprovable i castigada pels propis sindicats (al menys els
de classe) quan la persona que ho fa és delegat sindical o està afiliat
al sindicat.
Insisteixo, el sindicats s’equivoquen.
En aquest país sembla que ens fan por les vagues generals quan, paralitzar
el país és la millor mesura que es pot prendre contra un govern. Però la
vaga general no és que ens faci por per ella mateixa, sinó per la poca
incidència que solen tenir, ja que la majoria dels treballadors d’aquest
país prefereixen que les castanyes del foc els hi treguin els altres;
a part de no descomptar-los el sou (per descomptat)
De vegades miro amb escepticisme les
vagues generals que es fan a d’altres països com Grècia i Portugal que,
com Espanya, també tenen greus problemes econòmics i que també han descarregat
sobre els treballadors la majoria de mesures restrictives.
Des del meu punt de vista són molt més
efectives les manifestacions que surten de col·lectius cívics aliens a
les organitzacions sindicals que no els actes organitzats pels propis sindicats.
El motiu? Què els ciutadans estan farts i desconfien tant dels sindicats
com dels partits polítics.
Per acabar, i tornant a la vaga de Justícia,
a la SER van entrevistar a una jutge que van presentar com la mitjancera
de les negociacions entre el Departament de Justícia i el col·lectiu de
treballadors. Si realment aquesta és la que modera el debat i busca solucions,
seria millor que la part social la recusés, ja que fa seva la postura del
departament i, si aquest és el punt de partida de la negociació, difícilment
l’acord final acabi complaent (encara que sigui mínimament) els treballadors
de Justícia.
