LA PREGUNTA

 

Imagino a un bon grapat d’assessors, d’aquells que arriben al càrrec al poc temps d’haver-se afiliat al partit només perquè tenen un bon padrí que els hi ha aplanat el camí, buscant una pregunta retòrica que pugui encaixar entre les diferents sensibilitats que hi ha, ara mateix, als partits polítics que estan a favor de fer la consulta.

Perquè tan important (o més) que trobar una data per a efectuar-la, és trobar la pregunta.

Vull recordar que l’any 1986, els espanyols varem estar convocats per a participar al referèndum sobre la OTAN. El PSOE, a l’oposició sempre s’havia posicionat en contra, però ah!, no és el mateix estar a l’oposició que governar un país, amb les pressions internacionals que es tenen. Per tant, Felipe González que havia promès un referèndum per a sortir de la OTAN, en va fer un per a quedar-nos dintre del pacte atlàntic, ja que el govern de Suárez ens hi havia posat de quatre potes.   

La pregunta que es van inventar, va ser aquesta:

El Govern considera convenient, per als interessos nacionals, que Espanya romangui en l'Aliança Atlàntica, i acorda que aquesta permanència s'estableixi en els següents termes:

1r. La participació d'Espanya en l'Aliança Atlàntica no inclourà la seva incorporació a l'estructura militar integrada.
2n. Es mantindrà la prohibició d'instal·lar, emmagatzemar o introduir armes nuclears en territori espanyol.
3r. Es procedirà a la reducció progressiva de la presència militar dels Estats Units a Espanya.

Considera convenient per a Espanya romandre en l'Aliança Atlàntica en els termes acordats pel Govern de la Nació?

Per a la consulta sobiranista, la majoria de catalans que no entenem de política, ens agradaria trobar una qüestió semblant a aquesta:

És vostè partidari que Catalunya esdevingui un estat independent dintre de l’estructura de la Unió Europea?  

Des del meu punt de vista és una pregunta clara, concisa i entenedora per a tothom. Però no sé perquè (suposo que he arribat a aquesta conclusió després del que estic llegint a la premsa), les diferents postures (fins i tot dintre de CiU), al final acabarà en una pregunta que es podrà interpretar de diverses formes.

Per cert, al referèndum de sobre la permanència d’Espanya a la OTAN, vaig agafar la papereta en blanc i en una retolador roig hi vaig escriure: OTAN NO, BASES FORA.

Mai me’n he penedit.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. JORNADA CASTELLERA DE GAVÀ. Les altres fotos IV

UN BOSC FRONDÓS (Carta enviada a diversos diaris)

Si heu estat atents als mitjans de comunicació d’aquests darrers dies, heu pogut observar un canvi de tendència. Els índex macroeconòmics estan tornant als nivells de fa uns anys, tot just quan començava la crisi. Fins i tot Fitch, una de les agències de qualificació, ha retornat a Espanya la BBB, o sigui, una economia estable.

Totes aquestes bones perspectives han comportat que, des dels organismes internacionals com per exemple el Banc Central Europeu, hagin felicitat el govern espanyol per l’efectivitat de les mesures adoptades.

Dit això, vull recordar-vos que fa temps ja vaig advertir que la crisi acabaria quan algú diria que ja s’havia acabat. Així, de sobte. Si fa o no fa, és la situació que se’ns presenta en l’actualitat. Els brots verds que semblava que sortien de tant en tant, estan donant pas a un bosc frondós...

Però, la realitat del dia a dia, la que percep el ciutadà de peu, és la mateixa?

Evidentment que no. I sinó que els hi preguntin a la majoria dels treballadors de la Generalitat de Catalunya que, segons l’avantprojecte de pressupostos generals de Catalunya per al 2014 tornaran a perdre una de les dues pagues extraordinàries. Tampoc milloraran totes aquelles àrees (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Cultura...) que s’han vist afectades per les retallades constants d’aquests darrers anys.

Digueu-me llavors què ha millorat? Abans us parlava de xifres macroeconòmiques, aquelles que només saben interpretar els experts, però l’ama de casa o el treballador tan sols entenen de les apujades de la cistella de la compra, dels diners que entren a casa a final de mes o de la quota de la hipoteca que no poden pagar.

En el PP vuelve a haber euforia contenida

No deja de ser, como mínimo, un escándalo judicial que la destrucción de los discos duros de Bárcenas no sea considerada un delito. La Fiscalía Anticorrupción depende del Fiscal General del Estado y éste a su vez depende del Gobierno. Pues bien, la mencionada Fiscalía ya pidió recientemente el sobreseimiento de tan tenebroso asunto. Ello supone un paso adelante en favor -se mire como se mire- de Mariano Rajoy, cuya inocencia no es respaldada, como es sabido, por buena parte de la opinión pública.
Una telaraña maldita
La Justicia, en demasiadas ocasiones, sorprende a la ciudadanía de a pie con decisiones difícilmente soportables. Ésta es, sin duda, una de ellas. Y es que la Justicia se convierte con frecuencia en un laberinto sólo para iniciados. Es en ese laberinto judicial donde la mayoría de transeúntes acaba perdiéndose tras tratar, sin éxito, de eludir una telaraña maldita.
El laberinto
El juez Ruz y las acusaciones sí vieron un posible encubrimiento cuando fueron destruidos los discos duros de Bárcenas. Pero preguntémonos: Cui prodest? ¿A quién beneficia? Está claro que el laberinto judicial, una vez abiertas las puertas, permite beneficiar al presidente popular y presidente del Gobierno, don Mariano Rajoy. En el PP vuelve estos días a haber una euforia contenida. La juez/a de instrucción número 32 de Madrid, María Esperanza Collazos, ha archivado, aunque no definitivamente, la investigación pedida por Ruz.
La sombra de Naseiro
La sombra del caso Naseiro da la impresión de que, en efecto, retorna. La derecha -no lo olvidemos- maneja con gran habilidad y extraordinario cinismo el territorio judicial. Quienes niegan esta evidencia ignoran cómo fue fulminado el juez más famoso de España y de medio mundo, Baltasar Garzón, instructor que era del caso Gürtel hasta que se lo quitaron brutalmente de sus manos. Garzón era un peligro para chorizos, bandoleros y dirigentes del PP, acogidos presuntamente a la corrupción política. Por eso se lo cargaron.
Mentiras cotidianas
Si vence de nuevo el naseiromismo – lo que puede suceder en cualquier momento procesal- la democracia correrá el riesgo de ser vilmente acosada y destrozada. Y, desde luego, la marca España quedará por tierra, si es que no ha caído ya. Exactamente, casi todo se fue al garete cuando el PP se hizo con un poder omnímodo, gracias a sus promesas transformadas en mentiras cotidianas. ¿Quién se cree que la destrucción de los discos duros de Bárcenas no es un delito para tapar a otros delitos muy graves?

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM